La trompetista d’Avinyó Alba Careta ha presentat un tercer disc del tot combustible. Teia (Segell Microscopi, 2023) és un treball que té el jazz com a llenya principal i amb encenalls que recuperen referents de la cançó catalana. Amb el seu habitual quintet (Lucas Martínez al saxo tenor, Roger Santacana al piano, Giuseppe Campisi al contrabaix i Josep Cordobés a la bateria), Careta encén un jazz enèrgic com un foc descontrolat que sap calmar-se quan cal i que no perd en cap moment la gran llum de la música: la melodia.



La teia és una fusta resinosa que crema amb facilitat. Per què has titulat així el disc?
Tots els discos que he fet estan arrelats a un element diferent. El primer, Orígens (Blue Asteroid, 2018), està arrelat a la terra, i el segon, Alades (Segell Microscopi, 2020), a l’aire. I en aquest disc hi ha molt de foc, que representa els obstacles que he anat vivint, i com a poc a poc soc més crítica amb les coses. Amb el disc vull cremar coses que ja no m’agraden i, alhora, simbolitzar el doble fil del foc, que pot ser agressiu o ens pot donar escalf. Per això, hi ha cançons que parlen de l’escalfor dels amics i altres temes més lluminosos que remeten a la llum del foc... 



Com es vincula aquest foc en els diferents temes?
Un cas evident és el de “Bruixes” i com van ser cremades per dir el que pensaven. Eren dones que triaven fer el seu propi camí, i per això les reivindico. O a “Fortes” parlo d’una de les coses que vull cremar, com és que jo o tantes altres dones hàgim hagut de fer-nos fortes, treure pit i demostrar allò que fem quan en realitat no ho hauríem de fer.

A l’altre cantó de “Fortes” hi ha “Insecurities”?
No t’ho sabria dir... Crec que “Insecurities” és el moment més lluminós del disc perquè tothom té inseguretats i tothom pot dubtar. És més, a mi m’agrada dubtar i m’interessa la gent que dubta, més que no pas la que imposa. Si saps cuidar i entendre les teves inseguretats, aquestes es poden convertir en un tret molt maco de la personalitat de cadascú.

Creus que el jazz i la música improvisada van molt de dubtar?
No, per a mi és creació. Tinc molt clar el que toco perquè he estudiat molt i tinc al cap com sonarà cada acord i quin color m’interessa posar en cada moment. Per mi, dubtar va més lligat a prendre decisions vitals, de projecte... En canvi, penso que improvisar és fer una cançó en directe.

Com has treballat el procés de creació del disc?
En els discos anteriors, me’ls vaig trobar. Havia compost suficients peces i al final, quan ja les tenia totes, les ajuntava per fer un disc. En canvi, amb Teia he compost el disc de forma conscient des del principi i amb una idea central molt clara com és el foc. A més, l’he compost pensant amb els músics que m’acompanyen. Toco amb ells des de fa més de dos anys i és una sort poder comptar amb músics i amics que admiro personalment i musical.


Llavors, tu feies l’esquelet dels temes i ells acabaven de fer-se seu l’arranjament?
Sí, feia guions adaptats a cada instrument per a totes les peces. Hi havia algunes coses que volia que sonessin tant sí com no, però ells també hi han posat molt de la seva part i personalitat. Al final, són professionals del seu instrument i jo mai podré escriure igual que ells una cosa en el seu instrument.

Les teves melodies són molt cantables. Les crees cantant i després les toques?
Sí, jo componc amb el piano i cantant i, posteriorment, les toco. Crec que és un tret distintiu meu perquè m'agrada que les coses s'entenguin, es puguin cantar.

El disc té dos grans vessants: els temes propis de jazz instrumental i dues versions de la cançó catalana.
Sí, tot i que en realitat és una cosa que he fet tota la meva vida, perquè he combinat des de fa molts anys el cant i la trompeta en els concerts i també m’he sentit identificada amb la cançó catalana. És un gènere que he escoltat des que era petita i, per tant, crec que té molt sentit combinar-ho amb el jazz, que és la música que he estudiat.  És una música que em sento meva i que m’agrada molt arranjar.

Per què has triat específicament “Un núvol blanc” de Lluís Llach?
“Un núvol blanc” té una història personal al darrere molt tendra: l’he dedicat al meu tiet, qui ens va deixar fa poc. Aquesta era una de les cançons que més li agradava. L’havia escoltat anteriorment, però mai no hi havia parat molta atenció fins ara. Crec que és un homenatge molt bonic cap a ell i cap a les meves iaietes perquè Lluís Llach també el va dedicar a la seva mare quan es va morir.



I “A voltes en el cor” de Toti Soler?
Tenia clar que volia posar una segona versió i aquesta me la va recomanar Carles Belda, que és un gran expert de la música del país. Em va sorprendre molt aquesta musicació de Toti Soler del poema de Joan Vergés. La vaig trobar preciosa i em vaig preguntar com no l’havia escoltat abans! L’he inclòs al disc perquè és un tema prou desconegut i vull que més gent pugui conèixer l’original.



La vostra versió està interpretada a veu i contrabaix. Volíeu transmetre el màxim amb els mínims elements?
Sí, totalment. “A voltes en el cor” és molt íntima i dona un color únic al disc. A més, la idea de la cançó em representa molt perquè m’agraden les coses crues, tal com són. No m’agrada posar grans vestits a les coses i és una cosa que faig molt als concerts. Per exemple, fem una versió improvisada d’“Abril 74”, de Lluís Llach, a veu i bateria, tot i que al disc no l’hem inclòs perquè cada cop la toquem de manera completament diferent.

Això contrasta amb l’arranjament més desenvolupat d’”Un núvol blanc”?
En aquest cas, el procés ha estat una mica diferent perquè vaig agafar la melodia de Lluís Llach i l’he portat per tants llocs diferents que, al final, s’ha conservat la melodia i la lletra, però la resta d’elements han mutat. La meva meta era fer un tema meu a través de la seva melodia i lletra.


Has hagut de posposar els concerts de presentació per una lesió al llavi. Què ha passat?
M’he fracturat el múscul del llavi tocant la trompeta. Són coses que passen i no és pas una lesió per mala praxi sinó simplement per tocar de forma habitual. De moment, estic anant a rehabilitació i espero poder tornar ben aviat a tocar. Tot i que no es visibilitzin gaire, els músics també estem exposats a les lesions, com els passa als futbolistes o a qualsevol altra professió d’un mínim risc físic. Ni jo era del tot conscient d’aquest risc i, per això mateix, ara miro de parlar-ne perquè la gent vegi que això passa. Ara estic fent un exercici de recol·locar el llavi i pensar un directe una mica diferent per a no sobrecarregar-lo excessivament. Tinc moltes ganes de fer concerts i em va encara més il·lusió haver tret el disc ara perquè és la forma que la meva música segueixi sonant tot i que ara no pugui bufar.

Has pogut reprogramar els concerts?
Alguns concerts estan ajornats i pendents de reprogramar. En principi, els reprendrem a partir del 19 de març, amb el concert a Amer. Del 23 al 25 de març, serem per Madrid i Burgos, el 31 anem al JazzGranollers i l'1 d'abril, a la Bisbal de l'Empordà. Més endavant, tenim més concerts, però encara els estem acabant de tancar amb el nostre management, Diàspora Colab... Estic molt agraïda, tant a elles com a l'equip de Segell Microscopi, i a l'espai de creació La Marfà, que m'han permès coproduir tot el directe del disc.