El cantant reggae menorquí Guillem Llorens ha llançat una nova proposta que s’impregna de la lluita pagesa i de la classe treballadora. Rissaga (Guspira, Records, 2023) és el segon àlbum de Rudymentari, amb el qual consolida la seva personalitat artística, cuinat amb els productors King Siva i Otger Ibars, que continua posant en primer pla els ritmes jamaicans.



El segon àlbum, Rissaga, és la teva consolidació en el panorama reggae als Països Catalans. Quins reptes t’has marcat?
El nou disc és una continuació del primer, Contracorrent (Guspira Records, 2020), i ha nascut de la necessitat personal d’aprofundir en Rudymentari i trobar una sonoritat personalitzada. El debut era un experiment per fer música com sempre havia volgut. Ara, en canvi, he fet un disc totalment personal que sorgeix de la necessitat de créixer, de tenir un repertori més extens i sobretot de les ganes de fer un pas endavant en qüestió de qualitat. Hem madurat junts amb els músics i ens atrevim a fer coses diferents.

Una de les continuïtats més clares és el component polític que impregna totes les cançons. En el teu cas, la música és una eina per a la transformació social?
A cada persona hi ha alguna cosa específica que la mou a fer música. En el meu cas particular, les idees polítiques em venen arran d’haver escoltat molta música, perquè quan vaig ser adolescent sempre escoltava temes carregats de política. Vaig començar amb el punk i després em vaig passar a l’ska britànic. El que em motiva a l’hora d’escriure és que la música, efectivament, és una eina de transformació social i a través de la música podem arribar a sembrar unes llavors que després poden germinar.


'Rissaga' és un terme meteorològic ciutadellenc que significa una gran i sobtada ressaca d’estiu, i que algun cop ha produït grans danys. En canvi, el disc sona equilibrat en els contrastos entre l’essència de la música d’arrel i les textures electròniques dels arranjaments. Com hi has arribat?
En aquest disc tenia molt clar que m’havien d’agradar les cançons i he anat trobant la manera d’enamorar-me de la meva música. He cercat els sons a través de la producció i he descartat les propostes menys interessants. El que ha quedat al disc és el que més m’agrada. No sé si hi ha un equilibri entre el so sintetitzat i el més orgànic, però és simplement el que m’agrada.

Al llarg de la història, la música ha servit com a forma de memòria històrica, un element que reprens al tema “Zona de confort”. D’on beu la teva voluntat de recordar?
Qui més m’ha marcat en aquesta qüestió és el cantant basc Fermin Muguruza. És un artista que no fa cap lletra que no tingui una càrrega política, i a més totes tenen una mirada basca. Ell em va connectar amb la música que cantava sobre la seva terra i em va fer veure que la música pot tenir una energia pròpia.

A més d’abordar la memòria, el contingut de l’àlbum té un clar biaix de classe, tal com evidencia la cançó “Prevenció de riscos liberals”, que parla d’hipoteques, lloguers i de l’estrès amb què ha de viure la classe treballadora.
Aquesta lletra en concret la vaig escriure en un moment en què diferents persones del meu entorn travessaven dificultats econòmiques. La nostra generació tenim moltes dificultats per accedir a un habitatge a un preu digne, hem de fer moltíssims esforços i compartir pis perquè no hi arribem, lluitem per un sou digne mentre estudiem i, tot i això, continuem sent precaris. Era una situació calenta que vivia i volia expressar que vivim en un sistema en què tot és purament econòmic. D’aquí el joc de paraules de prevenció de riscos laborals, que realment són riscos liberals.

És així com viviu la majoria de músics?
Per tirar endavant el meu projecte musical he hagut d’afrontar una situació complicada. La dinàmica és estar sempre fent música, però cal poder fer-ho! Hi ha costos molt alts i molt pocs ingressos. És molt complicat compaginar el treball personal amb tenir una certa calma per crear música i poder enregistrar un disc a l’estudi.


A “Terra” clames que ‘la terra és de qui la treballa’. Com vius el conflicte dels pagesos a Menorca per l’accés a la terra davant de mans estrangeres?
Tota la meva família ha estat pagesa, vaig néixer al camp i m’hi vaig criar. Després els meus pares ho van deixar per qüestions econòmiques, però els valors de casa sempre han estat rurals. A Menorca, gran part dels pagesos no posseeixen la terra, més aviat pertany a dinasties que ni viuen a l’illa. Malauradament, ara ve una època en què cultivar la terra ja no aporta beneficis. L’únic avantatge és abandonar els cultius i fer-hi agroturisme o construir una mansió per tenir una segona residència, sovint a mans estrangeres.

Aquesta connexió amb la terra té alguna vinculació amb l’essència dels ritmes jamaicans?
Un concepte molt utilitzat i que es repeteix en la música jamaicana és el de les arrels, les anomenades roots. Jo faig de la terra un element polític, però el missatge és emancipador amb l’objectiu de criticar les opressions. Jamaica, al final, sempre ha estat una terra oprimida o sacsejada que ha lluitat per sortir de la precarietat. Salvant totes les distàncies i sabent quina és la realitat de cada món, hi ha una connexió entre les illes de Jamaica, al Carib, i Menorca, al Mediterrani.


Com veus l’escena musical des de la teva perspectiva?
Cada vegada perdo més la innocència i veig la selva que hi ha darrere la indústria musical. Venint de Menorca hi ha una barrera invisible que costa saltar, costa sortir musicalment de les Illes Balears. Tot i això, tinc l’esperança que el disc pugui agradar i sorprendre.