crònica

The Who reviuen himnes generacionals al Palau Sant Jordi

Pete Townshend i Roger Daltrey interpreten els grans èxits dels Who en la seva primera visita a Barcelona

L'Orquestra Simfònica del Vallès els ha acompanyat en la primera cita europea de la gira 'Hits Back!'

| 14/06/2023 a les 22:37h

Roger Daltrey jugant amb el micro al Palau Sant Jordi de Barcelona (14/06/2023)
Roger Daltrey jugant amb el micro al Palau Sant Jordi de Barcelona (14/06/2023) | F. Jordi Borràs / ACN
Ara fa just sis dècades, Anglaterra va viure la coexistència d'un grapat de bandes que van començar canviar la història de la música pop. Els Beatles, els Rolling Stones i els Kinks van encarnar la lluita d’una generació disposada a utilitzar la música com a motor indissociable de canvis socials. A ells se'ls va sumar el 1964 The Who; el grup format per Roger Daltrey (veu), Pete Townshend (guitarra), John Entwistle (baix) i Keith Moon (bateria). Les cançons de Lennon & McCartney, Jagger & Richards, Ray Davies i Pete Townshend van ser la banda sonora perfecta per l’avantsala de maig del 68 i van configurar, entre d'altres, l’era daurada del pop britànic.
 

Pete Townshend iniciant el seu clàssic molinet amb la guitarra. Foto: Jordi Borràs / ACN
 

Possiblement va ser gràcies a Townshend que avui parlem d’’himnes generacionals’ a partir del seu “My Generation” del 1965; retrat en primera persona d’una joventut rebel intentant trobar un lloc en l’ensopida societat conservadora que havia deixat la postguerra i les seves conseqüències. ‘I hope I die before I get old ‘ (‘Espero morir-me abans de fer-me vell’) resa un dels versos de “My Generation”. Els dos supervivents dels Who no encarnen precisament cap revolució juvenil: Daltrey ja suma 79 anys i Townshend en té un menys. Els que van acomplir el desig van ser el bateria Keith Moon, mort d’una sobredosi el 1978, i el baixista John Entwistle, que va abandonar la formació amb les cames pel davant després d’una nit d’excessos a Las Vegas l’any 2002. Coincidint amb la mort de Moon, el geni creatiu de la banda va estancar-se, i des del 1982 només han enregistrat dos treballs amb cançons noves: els meritoris Endless Wire (Polydor, 2006) i Who (Polydor, 2019). Des d’aleshores, el duo desplega en directe els seus grans èxits en formats diversos; però amb l’ull posat en les dues òperes-rock ideades per Townshend i que han ajudat a consolidar el seu status a l’olimp del rock: Tommy (Track, 1969) i Quadrophenia (Track, 1973).
 
Cinquanta-nou anys després de la seva formació, The Who han actuat finalment a Barcelona en una cita que havia resultat esquiva, especialment després de la cancel·lació del concert previst al mateix Palau Sant Jordi l'any 2016. Per a la gira Hits Back!, els Who s'han fet acompanyar d’una orquestra simfònica. Pel concert a Barcelona, l’honor ha estat per l’Orquestra Simfònica del Vallès, dirigida per Keith Levenson a partir d'uns arranjaments de David Campbell, i acompanyada pel violí de Katie Jacoby i el violoncel d'Audrey Q Snyder. Complementant la banda: el germà petit Simon Townshend a la guitarra –que a la vegada va fer de teloner en un set acústic–, Loren Gold i Emily Marshall als teclats, Jon Button al baix, Billy Nicholls fent veus, i Zak Starkey –el fill de Ringo Starr– a la bateria. Una ocasió per presentar el darrer disc en directe de la formació: The Who with Orchestra Live at Wembley (Universal, 2023), que recull el concert a Londres del 6 de juliol de 2019 en companyia de la Isobel Griffiths Orchestra, també dirigida per Levenson.
 

La violinista Katie Jacoby afegint-se a l'Orquestra Simfònica del Vallès. Foto: Jordi Borràs / ACN


Un tímid 'Hola, thank you' van trencar les sis dècades de silenci de The Who a Catalunya tot just abans que la banda i l'orquestra inauguressin amb "Overture" una repassada a les cançons més destacades de Tommy: "1921", "Amazing Journey" o l'explosiva instrumental "Sparks". Un inici que va evidenciar les dificultats de Daltrey amb un repertori excessivament exigent a aquestes alçades de la pel·lícula. Els riffs de Townshend amb la seva Fender Stratocaster a "Pinball Wizard" es van endur la primera ovació de la nit. La història de Tommy, aquell noi cec, sord i mut traumatitzat per l'assassinat del pare per part de l'amant de la mare va ser a finals dels 60s la constatació que la plantilla de cançons de tres minuts era un cinturó massa curt per les ambicions musicals i –sobretot– líriques de Pete Townshend. Ben demostrat va quedar a cançons èpiques com "We're not Gonna Take It", que la Simfònica del Vallès va elevar considerablement.
 
Progressivament acomodada, la veu de Daltrey va enfilar "Who Are You", una cançó del 1978 que va tenir una segona vida arran del seu ús com a sintonia de la popular sèrie de televisió CSI: Las Vegas a principis d'aquest segle. "Eminence Front", la cançó d'It's Hard (Polydor, 1982) amb Townshend a la veu –acompanyada de notables problemes de so–, va acomodar les textures de sintetitzadors de la versió original amb les cordes i els vents de l'OSV.
 

Roger Daltrey i Pete Townshend. Foto: Jordi Borràs / ACN


'¡Hola, España, Barcelona!' va ser el segon intent de connexió de Townshend amb l'audiència, tot just abans d'engaltar-li un innecessari "Ball and Chain" com a testimoni de Who, el darrer disc. Va ser la darrera cançó, fins aleshores, amb participació orquestral. Amb la banda elèctrica a càrrec de l'espectacle, van sonar l'enganxosa "You Better You Bet", la poderosa "The Seeker", "I Can See for Miles" i "Substitute"  –les úniques concessions a repertori dels 60s–, "Another Tricky Day" –de debò calien dos temes del Face Dances (Polydor, 1981)?–, i un parell clàssics de l'aclamat Who's Next (Track, 1971): la immensa "Won't Get Fooled Again" i la balada "Behind Blue Eyes", interpretada en format acústic, amb el violí de Katie Jacoby i el violoncel d'Audrey Q Snyder.
 
L'orquestra va tornar a l'escenari per recrear algunes de les cançons d'un disc que just ara celebra el seu mig segle: Quadrophenia, amb un argument basat en l'estil de vida dels mods al Brighton dels anys seixanta. Segurament la seva obra més rodona, de la que van repescar "The Real Me", la preciosa "I am One", "5:15" –al servei de les encara vigents habilitats de Townshend amb les sis cordes–, la instrumental "The Rock", i una de les cançons que millor demostra els mèrits compositius del guitarrista: "Love Reign O'er Me".

Presentació de la banda i "Baba O'Riley", una de les cançons més icòniques del grup, amb l'immortal crit 'Teenage Wasteland!' que anticipa el solo de violí amb solvència va recrear Jacoby. I fi. 'It's been good to be in Catalonia', va concloure Daltrey.

Poques concessions en un concert rígid on es van trobar a faltar clàssics que molt probablement ja no escoltarem en directe com "My Generation", "I Can't Explain", "Pictures of Lily" o "The Kids Are Alright". A "Baba O'Riley", Townshend va matisar els versos de "My Generation": 'Let's get together / Before we get much older' ('fem-ho plegats abans de fer-nos gaire grans'). Massa tard, Mr. Townshend.

 
Especial: Concerts
Arxivat a: Enderrock

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.