Entrevistes

Mushka: «No he tingut referents dones que cantessin sobre lesbianes»

Parlem amb la cantant maresmenca sobre l'ascens meteòric del seu projecte musical

La cantant actuarà el pròxim 2 de setembre a l'Acústica de Figueres

Les sis noves veus de la música urbana que cal escoltar

| 25/08/2023 a les 14:00h

Mushka
Mushka | Juan Miguel Morales
No s’ha conformat amb l’EP Tas loko mixtape (autoeditat, 2023) i èxits de l’any com “Diabla” amb Figa Flawas o “El tonteo” amb The Tyets. La cantant Irma Farel·lo ‘Mushka’ avisa que això és només el principi, i té entre les següents metes dos concerts la Sala Apolo de Barcelona, el mes de febrer. Amb referents desacomplexats com La Mafia del Amor o Daddy Yankee, la maresmenca ja ha sembrat de flow i rimes emocionals un panorama del reggaeton català en ebullició. El dissabte vinent, 2 de setembre, serà a l'Acústica de Figueres demostrant-ho. Parlem amb ella d'aquesta curta i ascendent trajectòria.



Fa poc més d’un any que produeixes i publiques les teves pròpies cançons i ja t’has fet un lloc a l’escena urbana catalana. El projecte de Mushka va ser pensat per triomfar?
Realment, no. Tot i que sempre he tingut l’espineta clavada de poder viure de la música i ser algú reconegut en aquest àmbit. M’agrada molt escriure, més que qualsevol altra cosa. Era la típica que guanyava els Jocs Florals de l’escola. De la mateixa manera que jugava a futbol perquè m’agradava, també escrivia perquè m’agradava. Triomfar no va ser mai la meva prioritat.

Ara tens pensat cap on dirigir-te?
Estic en un moment d’explorar. Crec que d’aquí a un any tindré les coses més clares, tot i que soc una persona que no acabarà de tenir mai les coses del tot encaminades perquè vull saber fins on puc arribar, i explorar al màxim. Vull sentir que la meva carrera és un repte cap a mi mateixa. La meva prioritat aquest any és crear un concepte per gravar un àlbum. Amb l’EP Tas loko mixtape ja ho he aconseguit una mica, però vull fer una cosa més potent.

Si el teu objectiu és professionalitzar-te, quan vas fer el ‘clic’ de voler dedicar-te a la música?
L’any passat feia segon de Batxillerat, i estava molt enfadada perquè volia posar-m’hi seriosament però no tenia temps ni sentia que fos el moment. Al setembre em vaig posar a estudiar veu i piano al Taller de Músics i em vaig enfocar en el que m’agrada. Vull aprendre per fer-ho cada cop millor. Aquest any volia demostrar que soc una artista de més de dos temes que ha arribat per fer alguna cosa nova.


La teva formació musical, però, ja va començar molt abans, quan vas aprendre a tocar la trompeta.
La trompeta és una identitat que m’ha acompanyat tota la vida, m’ha ensenyat molt. El meu professor, Pere Payés, el pare de la Rita Payés, que també és de Vilassar de Mar, em va ensenyar molts gèneres musicals i mai no em va tancar portes. Vaig escoltar molt de blues gràcies a ell per entendre el que estava tocant.

I abans de la trompeta vas provar també el saxo i el piano, però no et van convèncer. Què té d’especial la trompeta?
La trompeta va ser una elecció volguda perquè m’hi vaig voler identificar. Volia una cosa potent, i ni el piano ni el saxo no m’ho donaven. A l’Escola de Música de Premià de Mar vaig conèixer el meu professor i a la segona classe ja vaig adonar-me que volia fer trompeta, perquè em va demostrar que era un instrument molt especial. Em va convèncer que era un instrument molt divertit, i això va ser molt important, perquè si estudiar música hagués estat una obligació ja no m’hauria agradat.


Després de tants anys d’estudiar la trompeta has debutat fent música urbana. Per què?
Tenir el privilegi d’haver estudiat música de petita, que els meus pares m’ho hagin pogut pagar i haver après altres gèneres està molt bé, perquè això m’ha donat una base. Però quan vaig ser adolescent vaig flipar amb l’escena urbana espanyola que feia trap i reggaeton, com Yung Beef. Em va deixar molt boja i va definir molt aquella etapa de la meva vida. A primer d’ESO vaig començar a escoltar músiques urbanes amb una amiga perquè el meu germà ens ho posava, i a partir d’aquí vaig començar a investigar per YouTube.

Què et va captivar?
La manera de fer reggaeton sense semblar comercial i la manera de trolejar. Em posava Yung Beef als auriculars i ja em veia com si fos una narco [Riu]. Amb la meva formació musical i aquesta influència d’adolescent he acabant practicant un gènere de música urbana que no és ni una cosa ni l’altra, però hi té molt a veure el fet d’haver escoltat reggaeton des de petita, amb grups que m’agradaven molt com els barcelonins La Mafia del Amor o el porto-riqueny Daddy Yankee.



Aleshores no hi havia una escena de reggaeton en català, però les coses han anat canviant els darrers anys.
M: A escala espanyola ja és molt mainstream i en l’àmbit internacional és la música que més s’escolta. Ja fa quinze anys que el món escolta reggaeton, però a Catalunya hi ha un estil urbà que no és reggaeton. No hi ha referents en català molt definits, excepte artistes com Julieta o jo, que posen fragments de reggaeton en algunes cançons. Encara no hi ha ningú que practiqui l’estil de manera exclusiva, com passa a Espanya o a l’Amèrica Llatina amb Bad Bunny o Mercho.

Crimen Pasional va ser el primer grup de reggaeton en català… i  ara la seva cantant, Neisha, ha gravat un disc en solitari.
Sí, Crimen Pasional no va explotar perquè a algú no li va interessar. Som una societat una mica endarrerida. En altres aspectes ens podem penjar moltes medalles, però malauradament en el terreny musical no podem dir que som els més oberts. Sento que Catalunya accepta les novetats musicals que es fan a escala espanyola o internacional deu anys després. Hauríem d’intentar no mirar-ho tot amb mals ulls al principi perquè després quedem com ximples.

I per què creus que passa això?
El reggaeton en català no ha triomfat perquè ha estat considerat un estil xarnego. Hi ha una part de gent a Catalunya a qui li agrada que tot estigui molt tancadet... No es pot evitar que hi hagi gent xarnega o migració ni intentar ocultar que som la unió de la diversitat; el que fa gran la cultura catalana són les diferents cultures i persones.


Quan es parla de música urbana se segueix parlant de la ‘generació del trap’ que va néixer amb la P.A.W.N. Gang, però la majoria d’artistes joves ja no fan trap. Ara aquesta generació ha mort?
Totalment. Una de les coses que em posen més nerviosa quan faig entrevistes és que es refereixin a mi com a trapera. Que jo recordi, no he fet mai cap cançó de trap, com a molt un compàs entre una percussió i una altra. Tal com deia, anem deu anys enrere, perquè a l’escena internacional quan algú parla de ‘trap’ ja sembla un boomer.

Al tema “Sembla mentida” dius que fas ‘reggaeton amb violins’. Què vol dir?
El reggaeton és la meva part més quilla, de xulejar amb els col·legues, i els violins són la meva part més sensible, la dels Jocs Florals. Soc una persona sensible i intensa, de petita escoltava Joan Manuel Serrat [Riu]. Tot i això, no he tingut referents per escoltar dones que cantessin sobre lesbianes. A la meva generació ens va pillar algun ‘bollodrama’ com Alba Reche i Natalia Lacunza a OT, però poc més.

L’extrema dreta s’ha fet un lloc al panorama polític estatal. Tu que cantes en català i sobre amor entre dones, et sents amenaçada?
Em sento més amenaçada com a ciutadana, com qualsevol persona que no sigui un home blanc heterosexual. Al final, el millor de la música és que té unes fronteres que rarament es poden trencar, i més ara que el mercat és gran i que hi ha tants diners pel mig. Ja pot governar qui vulgui, que és molt difícil aturar l’escena. Fins ara no m’ho havia plantejat, però em preocupa. Vaig demanar a tothom que votés a les eleccions perquè, si no, sempre acaba perdent la minoria.


Dos grups amb qui ja has col·laborat, The Tyets i Figa Flawas, lideren l’escena urbana catalana. No hi ha certa competició?
No, perquè no hi ha molts artistes que facin el mateix, i per tant la competitivitat no té gaire sentit. Tenim en comú que som gent jove que fem música, i volem que a tots ens vagi bé. Els grups de l’escena ens hem de donar suport, i per això les col·laboracions sempre van a més. Tinc pensat agafar un local per compondre i dir als meus amics que vinguin a opinar i a gravar els seus temes. La meva generació hem vist que junts podem créixer, i s’ha demostrat amb “Diabla” que he tret amb Figa Flawas i “El tonteo” amb The Tyets...

Entre tots plegats heu adaptat el català al llenguatge urbà?
Tot i que alguns pensin que potser espatllem el català amb castellanismes, crec que contribuïm a potenciar la llengua. Tot i això, no crec que la meva responsabilitat com a noia de 19 anys sigui salvar el català. Si estem així és perquè la generació anterior no devia fer bé les coses. Cal valorar que algunes estem fent música per amor a la llengua i per gust, perquè és la llengua en què pensem i parlem.

Tu ets de Vilassar de Mar. Hi ha ambient musical al Maresme?
Hi ha moltes festes majors, cultura d’altaveu i combinats al carrer. A Vilassar hi ha la Rierada, una festa alternativa, que em van contractar quan començava. Són gent que treballa gratis per la cultura del poble. Sembla un acudit, però passa [Riu]. Gravo a l’estudi dels Tyets, i el Roots, el meu productor, curra amb ells. Sempre m’han deixat gravar-hi gratuïtament quan ningú em coneixia.

DE BAD GYAL A MUSHKA

La teva bessona Greta és un dels pilars de la música de Mushka?
M: Mushka soc jo, com a lletrista i compositora, però al darrere hi ha tot un col·lectiu. La Greta és corista i també fa que els directes vagin de zero a cent. Tenir al costat la meva germana bessona és un regal.

Una altra germana, la Paula, és la 'road manager'. I l’Eva, la teva mare, és la teva mànager, com passava també amb Rosalia.
M: Prefereixo treballar amb gent propera. Des del primer dia la meva mare va agafar un paper importantíssim, no sabria què fer si no la tingués. A més hi ha el meu pare, l’actor Eduard Farel·lo, que sempre ens ha ajudat per a les presentacions en directe.

I amb l’Alba Farel·lo ‘Bad Gyal’... Quina relació hi tens?
Ella sempre posava dancehall a casa i al cotxe, i tinc alguna cançó que està inspirada en aquesta època. A “Blessings” hi ha un sàmpler de “Toast” de Koffee, que l’Alba se la sabia de memòria i que vaig treballar amb el Roots, un friqui del dancehall i les arrels jamaicanes.


Roots no és de la família, però és l’arquitecte dels teus temes.
Ell és el Roots i jo soc la Mushka, però té un paper molt important en el meu projecte, que també és seu. No és un productor més. La seva opinió val molt, ens entenem molt i anem en la mateixa direcció.

En quina direcció aneu?
M’agradaria que la gent em reconegui pel meu concepte musical. Crec que ho estic aconseguint, perquè el que vull és crear un estil que el meu públic fidel sàpiga identificar.
Especial: Entrevistes
Arxivat a: Enderrock, entrevistes, Mushka, Mushkaa

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.