"Som a l’era del despit musical", assegurava la comunicadora Ofèlia Carbonell en un article publicat a Enderrock fa uns mesos. Una era que neix de voler trencar amb els estereotips de gènere i les càrregues de l'amor romàntic: les cançons de dones que ploren desconsolades per un desamor, plenes de tristesa i amagant la ràbia, ja no toquen. Des d'aquesta perspectiva, Sandra Monfort (Marala) canta el desamor des del despit, canviant la imatge de la dona angelical i servicial per la de la femme fatale. Com ella mateixa assegura a "Pecat mortal", "les xiques tristes no perden mai l'elegància". Estrenem aquest nou tema de la cantant de Pedreguer, que avança el seu segon disc, La mona (Hidden Track Records, 2023).


"Pecat mortal" és un reggaeton lent en què la cantant i guitarrista Sandra Monfort descriu les contradiccions d'un desamor, i on se situa poderosa en una posició de xuleria i venjança. A la cançó, malgrat que es reconeix afectada i encara desitjosa de l'altra persona, admet que vol enamorar perdudament l'altre, ser una borde i deixar-lo plantat, perquè "t'he fet la creu, em vas deixar feta una merda".

"És una declaració romàntica i feminista del deliri que comporta el desig per algú que és verinós, que ja t’ha fet mal en el passat i saps que t’ho tornarà a fer, però no pots evitar apropar-te al seu cos, refregar-te en les seues turbulències, seduir-lo, escalfar-lo", explica l'artista sobre la cançó. "Però aquesta vegada ho fas per venjança, per gust, pel plaer de saber que el tens ara menjant de les teues mans i pots fer el que vulgues amb ell". Monfort reivindica que "'Pecat mortal' vol mostrar que les xiques no tenim perquè sostindre amb amabilitat i respecte la irresponsabilitat afectiva i la covardia dels altres i tragar-nos-la com si fos un suquet de préssec. Tenim dret a escopir-la, a transformar la nostra ràbia en joc, en venjança col·lectiva. Ens estem venjant totes tranquil·lament i simpàtica, i ens encanta."

Aquesta actitud que mostra l'artista a "Pecat mortal" confirma un canvi en la seva expressió artística. "El primer disc estava més recollit cap a dins, era més introspectiu", recorda Monfort sobre el seu debut Niño Réptil Ángel (Hidden Track Records, 2021). "Parlava d'abraçar les coses que considerem lletges d'una mateixa i mos fan sentir fràgils i vulnerables, i donar-los un lloc. En este disc he fet un canvi perquè estic en un altre moment: ara sent que no m'ajude tant este recolliment, sinó que em fa sentir més poderosa o forta cantar des d'un lloc més directe, des del dir les coses sense por, amb més lleugeresa i humor, i parlar inclús des de la xuleria o la ràbia". I aquest moviment no està exempt de certa perspectiva de gènere, i és que apareix com a resposta a com se'ns ha dit a les dones que ens hem de comportar en l'esfera pública: "Moltes voltes mos hem tapat a nosaltres mateixes el poderío, la ràbia o la força d'una mateixa perquè mos han dit sempre que hem de ser elegants, senzilles i parlar des de la humilitat". 

Aquest canvi d'actitud no només afecta les lletres del nou disc de Monfort, sinó que també explica el seu canvi sonor -d'un debut més lligat a l'arrel amb deixos d'electrònica a un treball que malgrat no abandonar la tradició, abraça els sons més actuals i festius-, i estètic. I és que amb el videoclip, la de Pedreguer es mostra com la it girl que és, combinant l'elegància amb allò fins ara considerat cursi o de la imatgeria de la intensitat adolescent, com cors dibuixats als núvols o en els arbres. Aquestes imatges, creades o modificades per Intel·ligència Artificial, es barregen amb l'enregistrament de Monfort ballant i interpretant la cançó, sota la direcció d'Eva Rausell.