L’àrea del Baix Ebre, el Montsià, el Baix Maestrat i els Ports comparteix una cultura i història pròpies, i també moltes reivindicacions territorials. Aquest és el món ric i únic que inspira el grup d’arrel Solk. Després de debutar amb el llibre-disc Herència (Mésdemil, 2017) repeteixen format i esmolen el discurs en un segon treball ple de memòria, poesia i tradició popular, Nus (Kasba Music, 2023). En parlem amb el cantant Javier Sebastià Redó.



Amb 'Nus' incidiu en un llibre-disc, amb tot de col·laboradors, textos i il·lustracions que acompanyen cada cançó. Per què heu triat aquest format?
Ens agraden molt les edicions amb disc i llibre. Així, per a cada lletra de cada cançó demanem una col·laboració a algun amic, i li donem llibertat total. Ens pot enviar un article, una recepta de cuina, una imatge... el que sigui que li inspira el tema en concret. Al disc Herència ja ho vam fer així i ens va agradar el resultat. I després hi ha també una altra raó, i és que avui dia té sentit oferir un objecte amb valor afegit, més enllà del CD. Ens sembla que la nostra música és prou adient per completar-la d’aquesta manera, col·laborant amb gent de la zona.

Les tres primeres cançons –“Absència”, “Els marges de l’oblit” i “Vingueren”– funcionen com si fos una trilogia amb un sentit independent. Quina és la idea de fons?
Sí, les tres peces s’agrupen sota el títol La llera dels dies. Són les tres cançons de les quals hem fet videoclip i parlen totes tres de la memòria, cadascuna a la seva manera. La primera, “Absència”, parteix d’un poema del segle XI d’Abu Bakr el Tortosí, traduït de l’àrab clàssic al català per Josep Piera, i és la memòria del nostre passat andalusí. Després fem un salt de temps i a “Els marges de l’oblit” parlem de la memòria històrica de la Guerra Civil i la repressió de la postguerra, uns records que a les comarques del Maestrat i els Ports estan molt vius. I després la tercera, “Vingueren”, és molt propera en el temps i parla dels refugiats. En aquest aspecte hi ha poc de memòria i molt de present candent, els refugiats que han de fugir de la pobresa o de la guerra són actuals, però també ho comparem amb un passat en què érem nosaltres els que havíem de fugir o emigrar a altres terres per tenir un futur millor.


A la resta del disc toqueu temes variats, però sempre des de la perspectiva d’un folk heterodox i divers.
Després d’aquesta trilogia venen set cançons molt més variades en la temàtica i la sonoritat. No volem que la gent pensi que només fem cançons crues, perquè en directe també som un grup alegre i fem festa. Solk fa de tot un poc.

Un tret distintiu de Solk és que combineu de manera constant fonts literàries i de la cultura popular.
Naltros som heterogenis d’origen, però pesa prou en tots la música tradicional i de carrer. La cercavila, la dolçaina i el tabalet són molt importants, sobretot en el cas de Pau Puig (vents) i Jordi Sanç (percussions). El contrabaixista ve més de la clàssica, jo vinc més del hardcore i el punk, i al final ha sortit una barreja bastant característica. També cal dir que som d’una zona relativament oblidada i allunyada dels centres de poder, on segurament per això tenim arrels i autèntics fòssils musicals, com per exemple els ritmes trencats de la comarca dels Ports que practica el percussionista. No fem música tradicional, però agafem tots aquests elements de la terra que donen caràcter.


És complicat lligar tot plegat, o us ha sortit amb naturalitat?
Ha anat sortint de manera bastant natural. Ens agrada posar en valor el nostre patrimoni musical, però ho fem sense purismes. No vivim en una zona aïllada del món, i la música és el més permeable de tot i el que més viatja. En el nostre cas, també podem tocar una rumba, o el que sigui, tot va i ve.

Pau Puig aporta la dolçaina, el saxo soprano, el duduk…
És una gran sort tenir en Pau amb nosaltres. Ell ha anat vestint el treball amb un ampli ventall d’instruments de vent. El so del duduk, que és un instrument tradicional armeni, a la cançó “Vingueren” és espectacular i molt peculiar. També fa sonar molt bé el nei, una flauta característica de la Mediterrània oriental. I, per descomptat, el que més utilitza és l’instrument pel qual és més reconegut, la dolçaina. I, per la seva banda, Jordi Sanç aporta molts instruments de percussió variats, com ara el pandero quadrat, que és d’origen persa, però aquí té molta tradició, sobretot vinculada a les dones.

Al disc hi ha contrastos marcats. Per exemple, del to desenfadat de “De gust” al més líric de “Les barques grogues”.
Sí, és un disc bastant variat. En els temes i en el so, busquem que cada cançó es plantegi amb una manera de fer i un caliu específics. I als concerts passa el mateix, fem un poquet de tot, amb unes cançons serioses i altres de passar-ho bé.


Una de les peces més reivindicatives és “País de sorra”.
Aquesta ve d’un grup anterior que es deia Lo Nom del Porc, d’estil més hardcore. Té una lletra poètica i reivindicativa. I, en certa manera parla d’aquells que volen apropiar-se d’una identitat, quan la identitat d’un país és de tothom. Musicalment, l’hem fet molt variada, hem agafat melodies tradicionals de les Useres i les hem desmuntat, un poc fusionant l’estil de taverna i Tom Waits...

El final, amb “Correfoc” i “Batre”, té aires de folk progressiu.
Les vam deixar per al final i ha quedat molt xulo. A més, hi ha la col·laboració d’un crac de la música tradicional, Pere Gombau, un toc d’electrònica, veus guturals, una bramadora de fusta i la caragola, un instrument ja documentat a l’Edat de Ferro i que a Vinaròs es feia servir des d’antic per avisar les barques en temps de boira.