LA MÚSICA QUE NO ESCOLTEM I EL SILENCI QUE ENS DESCONCENTRA

Arribeu a la vostra cafeteria de confiança. Demaneu un cafè amb llet, que us serveix de tiquet d’entrada per estar-vos un mínim d’una hora treballant a la taula del costat de la finestra, aquella que té l’endoll a tocar. Tot seguit, obriu l’ordinador i us col·loqueu els auriculars on fareu sonar una de les llistes de cançons més escoltades del moment: “Música per concentrar-se”.

És evident que la manera que tenim d’escoltar música ha anat evolucionant al llarg dels anys. Històricament, només podíem gaudir-ne en directe, assistint als concerts dels artistes. Amb l’arribada del tocadiscos, les cançons i melodies van començar a entrar a les cases de la gent, però, així i tot, el ritual pausat i atent d’escoltar una cançó continuava sent indispensable. Això va començar a canviar amb l’aparició dels MP3. Tot i que havíem de dedicar una llarga estona a descarregar totes aquelles cançons que ens agradaven, després podíem gaudir-ne des de qualsevol lloc. Però ara, podríem dir que ens hem passat el joc. Només cal que escriguem el nom d’un artista que ens agradi en algun cercador o plataforma digital per poder escoltar, quan vulguem i des d’on vulguem, la seva discografia completa.
 

La gran accessibilitat a les produccions musicals actuals sovint redueix l’atenció que dediquem a escoltar-les. Quantes vegades hem escoltat ‘només’ una cançó? Ara ens sembla, fins i tot, ridícul seure en una cadira i escoltar exclusivament durant deu minuts unes quantes cançons. La quotidianitat de la pressa i la falta de temps ha viralitzat una música que no necessita ser escoltada. Hem passat a entendre moltes composicions musicals com a eines funcionals que ens acompanyen i ens permeten continuar treballant.

Lofi Girl és un canal de YouTube amb 15 milions de subscriptors que fa sonar 24/7 ritmes suaus, repetitius i poc intrusius sobre el dibuix d’una noia estudiant en una habitació. L’algoritme premia aquests canals que aconsegueixen retenir tantes hores d’escolta per sobre de produccions més elaborades. Sense una llengua ni un context cultural concret, aquesta música instrumental s’adapta perfectament a les necessitats de la cultura de la productivitat. La música que fa pensar, que incomoda o que emociona no serveix per a treballar. Així doncs, es genera un consum passiu i constant de sons que ens permeten focalitzar l’atenció en altres accions. La normalització de l’excés d’estímuls és tan forta que el silenci ens desconcentra. I aquí és on també pren protagonisme el soroll blanc, amb milions de reproduccions orientades a dormir, estudiar o relaxar-se.

Aquesta dinàmica canvia bona part del rol que ocupa la música al nostre dia a dia. Converteix un producte cultural amb llenguatge i missatge en un focus funcional per a activitats quotidianes. Aquesta tendència, combinada amb altres formes d’escolta musicals, no és en si dolenta, però sí que evidencia la realitat d’un consum cultural en massa. En definitiva, vull pensar que per moltes reproduccions que tinguin llistes d’escolta passiva com Lofi Girl, mai faran un sold out a l’Estadi Olímpic, i això em consola. Així que, segurament, l’evolució de l’escolta musical també ha de passar per adaptar-se a totes les circumstàncies.