El 18 de març, Pedreguer va acollir un concert ben especial. Diversos artistes s'hi van citar per cantar les cançons del disc Tinc un mànec de pams i mig (Movieplay, 1976) de Lluís el Sifoner, que segons els organitzadors és el disc més venut de la discografia valenciana. L'objectiu del concert era regravar del nou totes les peces del disc amb so i uns intèrprets actuals. El disc, ara anomenat Tinc un mànec més (autoeditat), ha estat publicat fa pocs dies i l'enregistrament en vídeo està disponible a YouTube. Hi participen, entre d'altres, Tesa, Sandra Monfort, Carles Chiner, Toni de l'Hostal, Tres fan Ball o Owix. Parlem de la nova vida que ha cobrat aquest emblemàtic treball amb el seu autor: Lluís el Sifoner.


La gravació del disc ha estat fidel a com va ser el concert?
En principi el disc és tal com va ser el concert, però hi ha casos especials. Carles Chiner i sa germana Marta Chiner no podien venir el dia del concert i tenien ganes de ser al disc i van dir que ho gravarien ells. Després hi ha el cas de Panoràmix que sí que havien de venir, però els va sorgir un problema familiar i no van poder actuar.

Com es va fer la tria d’artistes?
La idea és de Ximo Guardiola. Quan vam començar a parlar de regravar el disc, vam parlar de si feia falta una banda o que si una orquestra. Al final, ni una cosa ni l’altra. Ximo va proposar que participessin intèrprets actuals. Jo no sabia si hi hauria bona resposta... I sí, al final vam haver de dir que no a alguns grups perquè ja no quedaven cançons.

Ara que t'has sentit el disc sense l'emoció del moment, què et sembla el resultat artístic?
La veritat és que per a ser com ha sigut, el resultat és bo. Clar que si s’hagués fet d'una altra manera podria haver sigut millor. El problema és que es va fer ràpidament i alguns artistes no van tenir temps d’assajar. Però són molt bons. La cançó “De Pedreguer a la Xara” que canta Sandra Monfort, encara no la puc sentir perquè m’emocione molt. I no s’havia assajat! Fer-ho així té el problema que té imperfeccions, però té un gran avantatge, que té la vibració i l’emoció del directe. Jo estic molt content.

Hi ha espai per l’enyorança al disc?
No, per mi és una obra nova. No hi ha nostàlgia; hi ha alegria i mirada al futur. I les cançons tenen vigència. Nostàlgia no n’hi ha, encara que jo pense que la nostàlgia és revolucionària.

I tu, enyores aquells temps?
Tampoc. A mi m’agrada mirar el futur i ser optimista, veig la botella més plena. I... i penso que, malgrat tot, tal com està la situació actualment, pense que el futur serà millor. Les coses tenen el seu moment. En l’actualitat estic fent les coses que tinc ganes de fer i les faig a gust, tampoc em mate. Però si ixen actuacions, les fem. Normalment, solc viure la Marina, en el camp i soc feliç. Allò de l’actor que està en decadència i que pensa que el seu passat és el seu present… a mi no em passa.


Dius que mires el futur. Què estàs preparant?
L'últim que he fet ha sigut una cosa infantil en el grup Tarannà que és l'espectacle Riu Riu Riu. Bé, infantil, tampoc és perquè vam quedar que era per a joves de 100 a 150 anys. És un espectacle familiar amb algunes cançons del Sifoner, entre elles les del disc Canta: a, e, è, i, o, ò, u (Movieplay, 1980) i algunes noves, en fi, una trama nova. Això és l'última cosa que he fet.