Ahir 22 de novembre del 2023 es van complir 13 anys del primer concert d'Els Catarres a Aiguafreda, el seu poble natal. I ahir, a la barcelonina sala Apolo, van fer el primer dels quatre concerts per celebrar els seus 10 anys d’història; cadascun d’ells dedicat a un disc diferent de la seva trajectòria. Una celebració posposada més de 1.000 dies a causa de la pandèmia, però que finalment s'ha pogut saldar amb quatre jornades amb totes les entrades venudes, en una cita emmarcada en el cicle Curtcircuit organitzat per ASACC a diferents sales del país.

La primera nit van dedicar-la al disc Postals (Música Global, 2013), considerat pel grup el seu debut discogràfic, ja que Cançons 2011 (DiscMedi, 2011) –amb la celebèrrima “Jenifer”– el consideren una maqueta. Recuperant l’article que Roger Palà va signar a la revista Enderrock del març de 2013, l’objectiu col·lateral de Postals era “superar del tot l’etiqueta del ‘one hit wonder’ adjudicat als Catarres després del fulgurant èxit de “Jenifer”. Se’n sortiran?”. Crec que avui en dia ja no en queden dubtes.

Per a la cita de l’Apolo, el trio –Èric Vergés, Roser Cruells i Jan Riera– va acompanyar-se de la guitarra del seu productor David Rosell (Brams, Dept.), el bateria Pep Terricabras i un trio de metalls amb dos trombons –Sílvia Martos (OKDW) i Sergi Aragó– i la trompeta de Jordi Barnola. Una formació que va amagar els matisos que ofereixen les cançons més recents del grup per anar directe a barraca, opció que va tacar el concert de certa linealitat.
 
“Tokyo” va donar el toc d’inici, amb el trio i Rosell asseguts a la part frontal de l’escenari en una interpretació acústica del tema que obria Postals. Una cançó que ja va avançar quina seria l’actitud del públic durant tot el concert: mil ànimes cridant a l’uníson totes i cadascuna de les cançons del repertori, fins al punt de fer gairebé inaudible la veu d’Èric Vergés –i, per descomptat, la dels seus companys–.

No van sonar totes les cançons de Postals, però sí les més populars: “Invencibles”, “A tot color”, “De pares a fills”, “Seguirem lluitant”, o “La porta del cel” -una cançó que Vergés va qualificar de “molt important”, ja que “parla de la meva infància”-. Un esqueix acústic de “Vull estar amb tu” amb el trio enmig del públic va servir per canviar l’escenari i configurar la versió iniciàtica de Catarres, amb Jan Riera al bombo i Roser Cruells a la berra. “Som un grup de caramelles!” va reivindicar Èric Verges abans de llançar-se amb “Caramelles”, “La Festa Major d’Aiguafreda” i “Me’n vaig al camp”, totes elles incloses a Cançons 2011.
 
Ja amb la banda al complet, les antigues ‘postals’ van acompanyar-se de temes de nova factoria com “Cançons d’amor” –enregistrat recentment amb La Fúmiga–, “Cor” o “Diamants”, amb la que van culminar el primer tram del concert. Faltaven els bisos, i aquests van començar amb “Jenifer”, que va comptar amb la participació de Figa Flawas, que van cantar-la amb la seva lletra recentment actualitzada, on la ‘xoni’ de Castefa és seduïda per algú “més radical que un oient de La Sotana cremant Urquinaona i Laietana”, sota el somriure d’Andreu Juanola, que ho celebrava des del primer pis. “Rock & roll”, “Fins que arribi l’alba” i “Vull estar amb tu” –amb la veu samplejada de Pancho de Zoo– van posar punt i final al concert. “1 de 4!” va exclamar Vergés com a comiat, i és que encara els esperen tres nits més de celebració, caramelles i cants a l’uníson.