El quartet barceloní Vittara presenta Incògnita brutal (Magnetic, 2023), un genial primer disc que funciona com una declaració d’intencions. Hi ha lletres tristes i boniques i unes guitarres amb melodies indie-rock que no se senten habitualment en el panorama català, tot i que posen sobre la taula referents com El Petit de Cal Eril o Angeladorrrm.
 

Heu titulat el disc 'Incògnita brutal'. És un títol molt potent, amb quina intenció?
Pol Guardiola (guitarra i teclats): El títol surt d’una cançó d’El Petit a Cal Eril, el grup preferit que compartim tots tres. En Joan Pons té una cançó que es diu “Tot el que has estat”, en què fa servir el concepte d’incògnita brutal, que ens agrada molt.
Oriol Darnés (veu i guitarra): El procés de creació del disc ha estat més complex del que vam preveure a l’inici. El vam enregistrar en diferents tandes, en tres estudis i durant tres moments al llarg de l’últim any. En tant de temps, el nostre estil musical, la idea i l’imaginari han passat per moltes fases.

Tot i això, el producte sembla bastant compacte.
Toni Oliva (baix): El productor Joan Cabré ens va passar una pista amb les cançons enganxades per escoltar-lo d’una tirada, i em va sorprendre, honestament. És un disc molt coherent. Amb la mescla, tot i que venien d’orígens molt diferents, es va assolir aquesta cohesió.
O.D: Nosaltres quatre –amb el bateria Fèlix Armengol, que viu a Berlín– continuem sent una banda. Crec que si aquest disc l’haguéssim gravat d’una sola tirada hauríem perdut dinàmiques o matisos que ara diferencien els temes i els fan tan especials.


Si el disc destaca per alguna cosa és pels sentiments que desprèn. Hi ha nostàlgia, tristor, pessimisme...
P.G: Tenim un problema, perquè vam dir que intentaríem fer cançons més positives i no ho hem aconseguit. Vam gravar a Figueres, portàvem sis cançons i totes eren tristes. A l’estudi en vam acabar dues una mica més animades, i tampoc ho vam aconseguir gaire [Riuen].
O.D: Al proper ens hi barallarem més per canviar-ho.

Per què les cançons desprenen tanta tristor?
T.O: Penso que és un disc més pessimista i ansiós que no pas trist. Tot és una merda, però abans era millor...
P.G: L’altre dia estava component una cançó que deia: ‘Abans tot era millor, ho sap tothom’. És exactament el que has dit... [Riuen].
O.D: També està relacionat amb la nostra mirada generacional pessimista amb la societat, el canvi climàtic...

Les cançons estan signades per tots quatre a parts iguals. Com porteu l’ego?
P.G: L’Oriol i jo ens emprenyem una mica, però lo just i necessari perquè sigui positiu. Crec que passa en tots els grups. Com Cristiano Ronaldo i Messi, que es feien millors entre ells [Riuen].
O.D: El Pol treu el caràcter en la part compositiva i amb les produccions, quan fem música. I el meu surt en les directes, en el frontman i en el xou què hem de fer... Tot està relativament ben equilibrat.


A l’escena catalana no és habitual una proposta com la vostra.
O.D: A l’escena musical catalana ara mateix no hi ha cap altra banda indie-rock com nosaltres. Amb aquest disc potser ens hem situat en un terreny que ens pot deixar una mica al marge del panorama. Penso que estem posant sobre la taula una manera de fer música en català que feia molt de temps que no se sentia.

Una artista amb aquesta mateixa sonoritat podria ser el projecte barceloní d’Angeladorrrm, que va ser finalista del Sona9.
T.O: Pel que fa a gènere potser sí que seria Angeladorrrm, però crec que des del punt de vista artístic i creatiu som molt més a prop de Galgo Lento, Xicu o Ven’nus, per exemple.
P.G: En el meu cas, penso que ens acostem molt a grups més elèctrics i punk com el duet Vàlius.
T.O: Jo, en canvi, crec que estem bastant a prop de “Quin panorama” de Dan Peralbo i El Comboi, per exemple.

Creieu que torna el rock de guitarres?
O.D: Tinc el somni que Vittara serveixi per fer ressorgir el gènere de la música de guitarres a Catalunya, igual com ha passat a la resta de l’Estat espanyol. Fa uns anys no hauríem pensat que bandes com Carolina Durante, La Paloma o Depresión Sonora estarien omplint el Wizink de Madrid o fent bolos per tota la península.


Com veieu l’escena catalana actual?
P.G: És guai veure que fa quinze anys l’única música catalana que hi havia podia arribar a fer cringe, i que això cada cop passa menys.
O.D: Jo crec que l’escena actual és infinitament millor que la de fa... no quinze, sinó només cinc anys enrere.
T.O: Per exemple, el que està fent Figa Flawas és històric. O ho fas com ells, o fa molt de cringe. I ells ho saben fer!