La maresmenca Llum va donar-se a conèixer l'any passat com a concursant del fenomen televisiu de TV3 Eufòria. Un cop acabat el programa, l'artista ha anat cuinant a foc lent les bases del seu projecte artístic i musical, i ho ha compaginat amb el pòdcast La Trinae, que copresenta amb les seves amigues Cèlia i La Semproniana.

Demà, part d'aquest treball que ha anat cuinant durant el darrer any i mig es farà públic amb la sortida de l'EP No Light (Vida Records, 2023), la primera entrega del seu primer disc, que es completarà al març amb la segona part Without Darkness (Vida Records, 2024). Aquestes noves cançons es podran sentir en directe avui al vespre al concert que l'artista oferirà a l'Antiga Fàbrica Estrella Damm dins del cicle Vida Records & Friends, però nosaltres, també us avancem en primícia el videoclip d'una de les cançons d'aquest nou EP: "Tanatorio".


Avui estrenem el videoclip de "Tanatorio". Com la definiries?
"Tanatorio" té un punt més house que la resta de cançons de l'EP, però a la vegada un té un certa estètica retro dels 2000, que sento que pot encaixar amb la gent més boomer, i té una tornada enganxosa.

A la cançó, dius que vols arreglar el món des d'un tanatori. No és una mica paradoxal, tenint en compte que un tanatori és un dels llocs on guardem records més tristos?
És que no hi ha res més bonic que pensar que ens acabarem morint totes. El tanatori és un espai en el qual t'abraces amb gent que feia temps que no veies. Fins i tot, veus familiars que estaven enfadats abraçar-se i consolar-se entre elles. És com un lloc de treva del curs rutinari de la vida i em sembla un lloc molt interessant des d'on canviar el món, perquè és una espai de tranquil·litat on tothom s'entén i es comprèn.

Creus que la mort resignifica la vida?
Clar, li dona tot el sentit a la vida. La vida no té sentit si no acceptes que un dia moriràs. Si no fos així, no fotríem res. Jo accepto que un dia moriré i, aleshores, prenc la decisió de viure cada dia i buscar l'equilibri per a poder projectar-me un futur millor.

Com vau gravar el videoclip?
El videoclip s'ha gestat d'una manera superorgànica. L'han dirigit Adela Montolí i Èlia Lorente, que són dues grans directores, i han estat des del primer dia en el meu projecte. No tenia cap cançó, cap maqueta, cap lletra feta, i a elles ja els estava explicant a la terrassa d'un bar, les idees que tenia al cap. O sigui que realment "l'encàrrec" no ha existit. Ni tans sols va haver-hi una reunió per a parlar com havia de ser el videoclip. Elles ja sabien el que havien de fer i realment crec que es veu molt en el videoclip, sobretot en el personatge i l'actitud concreta que creo en el vídeo.

Ha passat un any i mig des que va acabar la temporada en què vas participar a 'Eufòria', i en aquest temps molts dels teus companys ja han publicat els primers treballs. 
Crec que comparar-me amb les meves companyes d'Eufòria és una miqueta estrany. Tot i que sortim del mateix lloc,  a nivell conceptual d'artista, i per com hem estat envoltades després del programa, no m'hi puc comparar. Jo no he tingut el suport a nivell discogràfic que han tingut algunes d'elles des del principi i, per altra banda, si m'hagués de comparar amb les que tampoc l'han tingut, diria que el meu projecte va una miqueta més enllà d'allò estrictament musical, sense voler ser pretensiosa.

Per què has esperat un any i mig a publicar les teves primeres cançons?
Tenia ganes de fer un projecte per recordar, que pugui durar molt de temps i consolidar el principi d'una carrera. I per a fer-ho, ho havia de fer bé, no tenia ganes de treure música ràpid. Volia que el dia que tragués un EP fos realment icònic i que la gent se'n recordi quan surti un senzill. Alhora, per a fer bé tot això també fa falta un equip, i per a trobar un equip guai que tingui una visió artística singular, fa falta temps.

A la nota de premsa del disc, se't defineix abans com a 'performer' que com a 'artista' o 'música'. És un exemple de com el teu projecte és musical, però també s'estén a altres disciplines?
Sento que el directe no només és un concert, sinó que és una espècie de espectacle teatral i conceptual. I sí, presto molta atenció a com s'expliquen les coses. Fer una bona publicitat és també fer una performance; hi ha molt d'art també en les promocions i en la publicitat. 

Com ha estat aquest l'entrada a la indústria muical i començar a tenir un 'management' i un segell com Allau i Vida Records?
Amb l'Aina Pociello [d'Allau Management] ens vam conèixer i va ser molt guai des d'un principi. Ens va emparellar la Maria Blay d'Èxits Management, que un dia xerrant amb ella, em va comentar que em veia molt treballant amb l'Aina. I un dia vam quedar, vam fer un cafè, li vaig explicar i em va respondre: "té bona pinta, però sola no sé si podré. Dona'm uns dies i deixa'm parlar-ho amb una colega aviam s'hi sumaria". I així vaig conèixer la meva altra mànager, l'Anna Pasek, que fins llavors no coneixia de res. Estic molt agraïda de tenir-les al meu voltant, perquè són unes pencaires que creuen en el projecte, però que també són sinceres amb mi i molt crítiques.

‘No Light’ [literalment 'no llum'] és un títol de disc prou paradoxal per a algú que es diu Llum. És una forma de negar-te a tu mateixa? 
Sí, és una espècie de negació, perquè realment aquest EP va bastant sobre la mort, sobre negar-se a una mateixa, però a la vegada acceptar-se. Ve de la frase No Light Without Darkness, que és la unió del títol d'aquest EP i el que sortirà l'any que ve. Partint d'aquesta frase, realment pots trobar un contrast interessant, una dualitat constant que no para de fer-se un bucle i reproduir-se, i en què es repeteixen sovint les paraules obscuritat, foscor, llum.

De quina manera t'inspira artísticament la foscor?
La foscor m'inspira a descobrir-me i sento que per descobrir-me a mi mateixa he de descobrir també les meves parts més obscures i les coses que no tinc tantes ganes d'explicar o les coses que, moltes vegades per seguir els cicles socials, obviem... Havia de descobrir la meva foscor i crec que és la manera més genuïna que tenia de fer música. Són moltes les artistes que han plasmat la seva foscor en les seves peces; Billie Eilish n'és un exemple.


En el disc, cites com a referents noms com Björk, Nathy Peluso i Rosalia, però amb qui més punts en comú t'hi trobo és la també artista no binària veneçolana establerta a Barcelona Arca. Ha estat una gran influència?
Cadascú em diu un referent diferent i això ja m'agrada. Arca és una gran referent, però la seva manera de produir i treballar és molt diferent a la meva. Ella s'autoprodueix sencera, de cap a peus. És una gènia, una gran productora i sento que el meu projecte no és tant això. La seva música és electrònica barrejada amb tot. En canvi, jo tinc aquest punt de pop genèric, en què l'instrument principal segueix sent la veu. Tenim algunes diferències marcades, tot i que estèticament sigui una gran influència.

Com t'has endinsat en tots aquests referents?
Vaig voler buscar les influències de les meves referents. Vaig intentar llegir amb qui s'inspirava Björk als finals dels 90 per a fer Homogenic (One Little Indian, 1997) i quina era la seva manera de treballar a l'estudi. De fet, Björk ha sigut una gran inspiració en aquest sentit perquè ella té un pòdcast molt guai, que es diu Sonic Symbolism, que va publicar abans de l'últim àlbum, Fossora (One Little Independent, 2022). Cada capítol el dedica a un àlbum que ha tret i explica com els ha fet, i, per exemple, de l'àlbum debut explica que no li va importar que quedés molt eclèctic. Per això, de cara a plantejar nous projectes, vull proposar-me reptes a mi mateixa per a provar noves formes de compondre. Totes les cançons d'aquest projecte estan compostes de manera diferent: no he seguit cap fórmula preestablerta.

No hi ha cap idea o eix general en l'EP?
Aquest projecte -tant No Light com Without Darkness- és per a la Llum de 9 o 10 anys. Són cançons per a ella. Jo crec que li agradarien, i a mi també m'han servit per d'entendre-la i per a guardar-me-la d'una manera més tangible. A l'adolescència ja hi entrarem en futurs treballs més endavant...

L'EP arrenca amb "I'll Dance Again", que segurament és el tema més pop del disc.
Sí, és una cançó que molta gent m'ha dit que sona molt a Lady Gaga. I realment penso que ho és al 100%: la volia fer en anglès i que fos un tema que representés el que ha sigut el pop al llarg de la meva vida.

Com és que un tema tan pop no ha estat un dels senzills?
"I'll Dance Again" la veig més com una cançó d'àlbum; té molt de pes narratiu. És una cançó que té un principi i un final: la començo jo sola, després explota, i acaba amb un nen cantant que s'acaba fusionant amb la meva veu. Té com aquesta teatralitat i narrativa que fa que no l'acabi de veure com a senzill. Més aviat, per als senzills, pensava en temes una miqueta descontextualitzats de la resta del treball, però que a la vegada parlessin molt de mi i que em poguessin il·lustrar molt. "Liquid latex" és un tema que parla molt de mi en el present i compleix molt bé aquesta premisa. La veritat és que la penya de la meva edat, LGTB, bollis i trans de Barcelona i de Catalunya, la senten com un temazo.


"A Moonlight Sonata" agafes el conegut arpegi del primer moviment de l'obra homònima de Beethoven i li canvies el ritme. Com t'ha marcat la música romàntica i Beethoven en particular?
Moltíssim. Durant una època, sobretot a la pandèmia, em va ajudar moltíssim. En soc molt fan i el fet que es pugui expressar algo tan fort amb un piano, amb un sol instrument, em sembla genial. Sobretot, estic molt obsessionada amb les sonates de piano de Beethoven, perquè m'agrada la música que amb pocs elements t'atrapa. I Beethoven crec que és un geni en això, a nivell narratiu les seves cançons et porten al llocs superguais. I tot i que tingui pocs elements, després t'adones que les composicions de Beethoven són molt complexes. Estava molt obsessionada en fer cançons a partir de la música de Beethoven perquè les harmonies em semblaven superinteressants, i per això, samplejar Beethoven és un repte.

T'agrada samplejar i recontextualitzar fragments musicals en les teves cançons?
Molt, m'agrada moltíssim. De fet, per a la música que estic preparant nova, estic samplejant moltes coses, i aquí sí que haurem de mirar temes de drets d'autor perquè no tot és pres de compositors clàssics. Hi ha sonoritats, baixos, melodies que són tan guais, tan icòniques, que estan tan ben fetes, que realment mai seria capaç de fer-los millor i per això els agafo. O sigui, crec que hi ha estils musicals que han passat en un moment tan determinat i tan crucial que sento que no pots representar-ho de millor manera que agafant-los. Per exemple, escoltes els acords de house dels 90s, i escolto els que està fent ara mateix l'Aitana o la Lola Indigo, i em semblen un remake. En canvi, veig els purs els que sortien als 80s, i em semblen xulíssims, sonen perfectes.

Tot això que comentes remet a la idea que els artistes són una baula d'una gran cadena, que seria la història de la música...
Jo faig música per això. Un dels motius pels quals faig música és per a inspirar i perquè les artistes que vagin venint en un futur diguin: "uau, que guai això, que xulo com va treballar la producció aquí", que al final és el que jo he sentit amb tants artistes anteriors a mi.

A “I’ll Dance Again” i a “Moonlight Sonata” cantes a les pors i temors del passat i relates com un tercer element t'ataca, t'incomoda i t'enfonsa. Què és o què representa aquesta element?
Representa la petjada i el trauma que em van deixar -sobretot- els adults durant la infància. Alhora, representa pensaments obscurs i també em representa a mi mateixa. A "Moonlight Sonata" em parlo com a mi mateixa sobre l'autoboicot o el trauma que m'han deixat experiències passades.

En canvi, a "No Light" dius que no tens esperança ni oportunitat. En quin sentit no tens esperança ni oportunitat?
"No Light" parla d'un moment en el qual no tens ganes de viure i sents que et lleves i que tot és un bucle. Tot i això, sento que "No Light" també acaba amb una miqueta de llum gràcies a la tornada final.

Sí, de fet, a la tornades cantes que no hi ha llum, però abandones la tonalitat menor de la resta de la cançó i passes a un to major!
Sí, exacte! Al final, és una forma de dir que si m'he de morir, doncs moro amb tot el que porto dins...

Has desvelat que en el directe faràs diverses versions, com la de "Dicen de mí" de Carmarón de la Isla. Hem d'esperar més versions sorprenents?
Plantejant el directe veia moltes cançons que podia versionar. Amb les 9 o 10 cançons que té el projecte, faltaven matisos i vaig pensar que el podríem enriquir més amb altres cançons i referències que tinc. Jo tinc una playlist per a cada cançó i veia referències antigues podria cantar en directe i fusionar-ho amb aquest tema. Aleshores, justament,"Dicen de mí" de Camarón va fusionada amb una altra cançó i és una versió poc ortodoxa. Sí que és bastant lleial a nivell vocal, però que a nivell estètic s'apropa més al brutalisme, és a dir, a coses molt fortes: més aviat com una rave de Berlín però amb les cordes d'una orquestra simfònica.