El músic i líder de la banda Balancí, Ramon Cugat, ha publicat avui la segona referència en solitari: Viacrucis (Plas Plas, 2023). Aquest nou EP conté sis noves peces: cançons breus -la més llarga no arriba als 3 minuts- i petits fragments instrumentals de guitarra que volen ser un reflex sonor d'un procés vital complicat de l'autor. 



'Viacrucis' és un EP molt curt. Són sis peces, però totes juntes no arriben als 13 minuts de durada. El treball és una col·lecció d'idees?
Més que idees, diria que són cançons que reflecteixen un moment vital que estava passant fa un temps. Tenia la necessitat de fer aquestes cançons i les vaig fer d'aquesta manera perquè en aquell moment no tenia molts recursos. Em trobava jo sol amb la guitarra espanyola i en una habitació amb l'ordinador i un micròfon, i em va anar sortint així. En un principi no tenia cap idea premeditada, sinó que em va sortir una primera cançó i a partir d'aquí van anar sorgint les altres.

Que les cançons siguin tan curtes i poc desenvolupades era perquè volies mantenir-les tal com et van sorgir en aquell moment?
Sí, una mica era aquesta la idea: feia la cançó, la gravava i gairebé no la repetia. M'interessava molt captar el moment i, de fet, hi ha imperfeccions en l'execució, tant a l'hora de tocar la guitarra com en la veu, però em venia de gust fer-ho així. I suposo que això ha repercutit en què les cançons siguin curtes i a no anar afegint noves parts ni nous elements.

El disc està impregnat de cert imaginari litúrgic. D'on surt?
Tot el concepte és un joc: volia fer aquesta petita broma, perquè en el fons el disc no va sobre la religió. Sí que és cert que en alguns sentits algú l'hi pot trobar una certa relació, però, en realitat Viacrucis parla d'un camí feixuc i de dificultats que vaig viure en aquell moment. Per aquest motiu, les cançons han acabat sent un medicament per a mi per a superar aquella etapa.

En les peces instrumentals s'hi nota una certa influència de la guitarra clàssica. Ha estat buscat?
No, és fruit de la improvisació, d'estar tocant. L'únic buscat de la guitarra han estat les afinacions. La gran majoria de cançons estan afinades un to per sota, és a dir, en re en lloc de mi, i alguna altra també té alguna afinació més estranya. Tot i això, és cert que quan era més petit i vaig començar a estudiar música a l'escola de música, tocava la guitarra clàssica. Després no m'hi he dedicat tant, però ara que ho dius pot ser que hagi estat com un retrobament amb els meus orígens, perquè, de fet, sempre que he gravat ho he fet amb guitarres elèctriques o acústiques.

El treball només s'ha editat en format físic en casset. Per què?
No m'havia plantejat de fer-ho en casset, sinó que va ser una idea del segell Plas Plas, que estan especialitzats en aquest format. Quan m'ho van proposar, em va semblar una bona idea. Vaig pensar que li esqueia bastant bé editar-lo així: pel tipus de treball, em recorda molt a les maquetes de casset que s'editaven antigament, perquè té una sonoritat lo-fi i no deixa de ser una demo que he fet jo a casa.