Des que el rocker de Miravet Èric Vinaixa va deixar la ciutat de Barcelona i va tornar al seu poble el 2021 encara no havia presentat cap disc. Les mil cares de la nit (Picap, 2023) és un treball escrit i compost a la Ribera d’Ebre, enregistrat a Valls i produït pel mateix artista. Són onze cançons en català i, per no perdre el costum, una peça en anglès.



Amb el teu cinquè disc en solitari se’t veu satisfet. És cert?
Sí, perquè m’hi he dedicat moltísism. Com que volia enregistrar un treball de qualitat, m’hi he hagut d’esforçar molt, molt i molt. Són una desena de cançons que he anat escrivint els últims dos anys i mig. Aquest últim any vaig començar amb els assajos, cada vegada més intensos, a maquetar i anar a l’estudi de gravació. Ha estat una bogeria màxima pel detall amb el qual he treballat per tal d’aconseguir el so determinat i característic que volia.

Continues sent un rocker, tot i que podríem dir que són mals temps per al rock…
El rock no mor mai. A més, què entenem per rock? Guitarres i adrenalina, i ja està? Jo crec que no, és una qüestió d’actitud. En este disc hi ha cançons molt íntimes, preciosistes, cançons amb un piano i un clarinet... I també hi ha rock’n’roll a l’estil del rif guitarrer, però no és la tònica general, perquè el repertori passa per molts estats d’ànim i molts estils emocionals i conceptuals. El primer single, “És amb tu”, és un tema pop, però hi ha unes guitarres molt esmolades. En definitiva, no es pot dir que sigui un disc de rock’n’roll!


Però hi ha un deix rocker a la majoria de les cançons.
Sí, sí, i tant. De fet, en el concepte de rock també hi podríem incloure la música soul, per exemple al tema “Quan la nit trenca els cors”, que és molt elegant. Un solo de guitarra, per més íntim que sigui, ja comporta una estètica rockera.

El cos et demana rock i no en fas perquè et sentiries massa sol?
No, ja em sento sol dins l’escena catalana, però no és tant això. Si m’hagués vingut de gust gravar un disc de dotze cançons rockeres, també l’hauria fet. Tots els ventalls de música que escric m’agraden. Tinc cinquanta cançons més en un calaix, i vaig escollir les deu que em van cridar més l’atenció. I posteriornent vaig escriure les lletres i vaig fer la producció. No m’he plantejat mai allunyar-me o acostar-me a un estil concret en un disc.

Per què dius que et sents sol a l’escena catalana?
Perquè sembla que la música a Catalunya va per altres bandes. Té més pes l’entreteniment, i la majoria va cap a la cosa més fàcil... I pel que fa a la sonoritat tot sona bastant igual. Hi ha uns dos o tres pals diferents que sonen molt semblants. Jo no entenc la música d’aquesta manera i, per tant, vaig per un altre cantó. Dic que em sento sol en el sentit que no formo part del mainstream. Per sort, a Catalunya hi ha altres artistes que fan coses personals i de qualitat. I no em sento sol contra el món, tot i que m’agradaria que aquesta gent tinguéssim més sortida als mitjans de comunicació.

El títol de 'Les mil cares de la nit' i les fotos que t’has fet són molt fosques... però el disc, en canvi, sona especialment lluminós.
El disc es titula d’aquesta manera perquè a totes les cançons hi surt la paraula ‘nit’. Però la nit té molts significats. Pot ser un moment per reconnectar amb un mateix, per abraçar-se amb algú altre, per reflexionar, per entrar en paranoia, per tindre pors i remordiments… La nit pot ser molt lluminosa o pot ser molt fosca, depèn de com te la prenguis. Hi ha una cançó, “Incert”, que parla d’algú a qui detecten una malaltia i no sap si se’n sortirà. Quan l’estava escrivint va coincidir que a ma mare li van diagnosticar un càncer, i això em va condicionar molt per acabar la lletra.
 
És el primer disc que escrius des de Miravet després d’haver tornat de Barcelona. Això es nota a les cançons?
Sí, perquè totes les cançons giren al voltant del meu estat d’ànim dels últims dos o tres anys. Per això he fet les lletres l’últim any abans de gravar-les. Estic en un punt vital més tranquil, de reconnexió. Fa anys no hauria pogut escriure “Respirant”. Ara surto a la nit, miro el cel i quedo enamorat de les estrelles. És tan senzill com trobar els meus moments vitals i de solitud per respirar i sentir-me a gust. Amb el ritme frenètic de Barcelona no era possible, però sí al meu poble.

Quan al disc hi sona un piano, apareix una balada.
[RIU] Sí, segurament. Hi ha molts tipus de teclats… però el piano sol despullat em porta a una balada simfònica o fins i tot una cançó d’autor com “Esclau d’un somni”, que comença amb piano i clarinet. Són peces amb un punt de fusta, de clarinet, guitarra acústica, bateria amb escombretes, piano vertical... M’imagino una catifa en una casa de fusta amb una llar de foc encesa. Respiren tranquil·litat... però també hi ha cançons amb mala llet amb un rif rocker dels setanta.

Des que vas començar has gravat dos discos amb Rodamons i cinc discos en solitari... Això és tota una vida de música.
Quan miro enrere veig que tinc una trajectòria. La sensació és que la música és el meu hàbitat vital per expressar-me, més que un entreteniment o un somni de joventut. I segueixo fent el meu camí. El meu estil és innegociable i no depèn de les modes que estiguin sonant. Pot ser que una cançó agradi més o menys, però ja no depèn de mi.



Tu que ets futboler, estàs content amb l’entesa entre The Rolling Stones i el Barça a través del patrocinador Spotify?
Com diu un amic meu, és el paradís. Per mi, que soc molt culer, veure Mike Jagger, Keith Richards i Ron Wood amb la samarreta del Barça i el logo de la llengua és un somni. I vaig pensar que sort que no ho han fet amb el Real Madrid, perquè hauria entrat en col·lapse.