Manuel Garrido Campanillo és Garri. Es va donar a conèixer al món de la música al costat de Pep Laguarda, amb qui va facturar el preciós Brossa d’ahir (Ocre, 1977). Els darrers anys ha tornat al món de la música amb l’edició de diferents treballs, l’últim dels quals és Per tot arreu (autoeditat, 2023) i es dedica per complet a l’obra poètica de Vicent Penya.



Estrenem “Emblema celeste”. Què ens pots dir d’aquesta cançó?
És l'últim poema de Vicent Penya que he musicat. Normalment, em fixo en els poemes amb què em sento identificat per algun motiu. Este explica l’experiència d’un senyor que agafa un avió per primera vegada, el seu primer vol, i de la sensació eixa d’alçar-te per dalt del planeta a una altura immensa. Després de musicar-la, vaig recordar que hi ha una cançó del meu amic Josep Vicent Tallada que es diu “Un vaixell de boira” i que parla sobre el mateix tema. Com que ell és qui ha fet els arranjaments del disc, li vaig ensenyar i es va fixar en els acords que feia. Són els mateixos que hi ha a la seva cançó!

Sempre vinculem el teu nom amb el de Pep Laguarda. Ell va ser qui et va despertar el cuquet de la música?
Sí, segur. Als 18 anys, me n’aní a viure amb el Pep, que era cantautor, i muntàrem el grup Tapineria. Ell feia un programa a una ràdio que es deia ‘Tiempos del picup’. Agafava una peça i buscava versions diferents que se n’hagueren fet. A més escrivia a Las Provincias amb el pseudònim de Vitorino. Ell feia l’article, sobre Rolling Stones o Lou Reed, per exemple, i jo feia el dibuix que l’acompanyava. Els diumenges al matí anàvem al Rastro a comprar discos de segona mà. Tenia una col·lecció increïble...



I arriba 'Brossa d’ahir'.
Sí. Quan tenia 20 anys, gravàrem Brossa d'ahir. En acabat me n’aní a la mili i quan torní ja no existia el grup. I no me dediquí a la música més, sinó al disseny. Junt amb Pep Laguarda férem una firma pictòrica, Garri-Laguarda, i estiguérem molts anys fent això. I després, la música m'ha vingut per pura afició i he tingut la sort de trobar uns músics increïbles.

La teva feina en el camp de les arts plàstiques es fa evident amb el disseny de la portada del disc.
La d'aquest disc vols dir? És que la de Brossa d’ahir també és meva… En aquest cas és un dibuix sobre una idea molt antiga, de quan encara treballava amb Pep. La idea era ficar tota l’Horta en un porro. Fa anys vaig fer el dibuix. Però no l’he trobat i l’he fet de nou. El llibre de Penya parla un poquet de l'Horta, de com està caient tot i com ens estem quedant sense Horta, pràcticament. S’estan fumant tota l'Horta.
 
El disc són poemes de Vicent Penya. Per què l'has triat, a ell?
Jo ja coneixia el seu pare, que va ser qui em va contractar per donar classes de pintura als xiquets a Rafelbunyol. I a ell el vaig conèixer a través de son pare. És un poeta prou reconegut. No teníem una gran amistat, ens hem tractat més a partir que li he musicat estos poemes.

Et veurem en directe?
Poquet. No m'he dedicat a la música, pràcticament. Jo faig dos o tres bolos com a molt a l'any, si en faig quatre ja són molts. I soc autodidacte. Tinc la sort que m'acompanyen uns músics molt bons, que no sé per què m'estimen tant, i que els agrada acompanyar-me. Jo m’he dedicat més al disseny tota la vida i a la pintura.