Steven Munar: «En aquest disc m'he obert més en canal»

Steven Munar és un músic de llarg recorregut. Nascut a Palma, fa més de 25 anys que viu a Barcelona, la ciutat des d’on ha donat a conèixer la seva obra. La seva música compta una legió de seguidors fidels, ja des de l’època en què liderava The Tea Servants. Ara acaba de presentar un nou treball, Family (autoeditat, 2024).



Com et definiries com a músic?
Quina pregunta més complicada! Diria que soc un compositor, cantant i guitarrista, que des dels 16 anys ha anat enregistrant cançons, i des de l'any 94-95 va començar a publicar discos. Primer amb la banda The Tea Servants, amb qui fins al 2003 vam fer cinc discos i vam anar tots els festivals d'aquella època: FIB, el Primavera Sound, el Festimad… A partir del 2007, inicio la meva carrera en solitari, que ja m’ha dut a presentar set discos més un recopilatori.

En solitari, però amb The Miracle Band…
Des que es va separar de The Tea Servants fins ara, he passat per diverses etapes. Vaig començar molt en solitari, anant per pubs i clubs de Catalunya i de Mallorca, amb només guitarra acústica i veu. Després, quan vaig voler publicar el primer disc vaig tornar a muntar una banda. Aquesta banda es va desenvolupar amb el nom The Miracle Band. I sempre ha anat mutant. Mai no ha estat la mateixa gent, són músics amics. Alguns hi han entrat, se n’han anat, hi han tornat a entrar... Aquest tipus d'històries.

Et trobes millor amb aquest format?
La veritat és que em sento còmode anant amb el meu nom. La dinàmica de grup és una mica més... juvenil: quatre o tres persones que tenen un projecte en comú i lluiten per a aquesta història. Però la realitat és que amb el temps es van definint les personalitats o els interessos, i alguns continuen tocant, altres ho deixen, un es fa molt instrumentista i, en el meu cas, jo em vaig definir més cap a la composició. I en solitari, ja tens un perfil molt més marcat, aquestes són les meves cançons, la meva història. I òbviament, t’envoltes de grans músics que també tenen veu i coses a dir.


Ara has tret a 'Family', que dius que és el teu disc més honest. Per què?
Totes les lletres de la meva carrera en solitari són honestes. Jo sempre parlo d'allò que em mou: sigui l'amor, el desamor, la paternitat, l'amistat, o les meves creences espirituals. Sempre he estat molt honest. El que passa és que en aquest disc m'he obert més en canal. Ho he fet una mica com a autoteràpia. En aquest sentit, és més visceral. L’he fet en un moment molt determinat de la meva vida: la crisi dels 50 anys. Van passar diferents coses molt importants al meu voltant, i vaig tenir la necessitat de treure-les.

Pel que fa a la música, és un disc continuista si entenem com a tal que segueixes una línia evolutiva.
Jo penso que tots els músics haurien de tenir una línia evolutiva i crec que hi és a tots els bons músics. Òbviament, no és un disc igual a l'anterior. Penso que és un disc que toca diferents estils. Va del pop al folk, porta pinzellades soul, potser més de crooner... I també recull tot el que jo he anat fent, amb algunes influències dels 60s, 70s i 80s... Amb tot, crec que la producció és diferent a altres discos, s’ha anat per altres tipus d’arranjaments. Penso que sí, que és una passa endavant.

Després de tants discos, no et fa por repetir alguna fórmula musical, de lletra, de caure en l'estancament? Tens moltes coses encara per dir?
No ho sé. Quan faig una cançó és perquè tinc una necessitat de fer-la. I no em plantejo si m’estic repetint o si ha de canviar. La faig perquè tinc una necessitat vital. Això sí, com va dir Picasso, la inspiració t’ha d’agafar treballant. És a dir, jo no estic esperant que vingui la divina providència i em doni una cançó. Les he d'anar a buscar. He d'agafar la guitarra, he de donar-li voltes... I hi ha moments en què no tinc res a dir. Però normalment, quan aquest procés s'inicia, almenys en el meu cas, és perquè ja tinc ganes de dir alguna cosa.


L'any passat vas treure la cançó que es diu “Le hablé de ti”, que és la primera que has tret en castellà. Algun en dia en tindrem alguna en català?
Espero que sí. Ja m'ho han plantejat algunes persones. “Le hablé de ti” no va arribar perquè jo em plantegés fer una cançó en castellà, sinó que va ser fruit de la conjuntura del moment. Estava gravant amb el César Sala ‘Chop Suey’, i escoltava música diferent. Em va donar per la música de Franco Battiato, que és italià i canta en una llengua llatina. I vaig pensar d'intentar-ho en castellà, i em va agradar. Per això, en un futur també puc fer-ne en català, que és una llengua en què jo m'expresso.