Artista apassionat i incansable, el cantautor manresà Juli Barrero, resident a la Massana, a Andorra, presenta el seu segon àlbum, Sòlid (autoeditat, 2024), que arriba després de la gravació de Líquid (autoeditat, 2022). Un estat emocional amb el qual es despulla poèticament amb una proposta de rock i folk d’escola nord-americana que té les arrels als Pirineus.



Vas néixer i créixer a Manresa, però la teva vida va fer un gran canvi quan vas aterrar a Andorra. Què va passar?
Vaig decidir provar fortuna i marxar a viure a Andorra en un moment de la vida en què les coses de l’esfera personal no m’anaven gaire bé. Era l’any 1997, tenia tot just 22 anys, i un cop allà vaig tenir la fortuna d’entrar a treballar a la botiga d’instruments Marrugat, que va tancar fa dos anys i era tota una referència per als músics andorrans i també de fora. I, com et pots imaginar, em sentia com un nen en una botiga de caramels.

Treballar en un paradís com aquest a Andorra devia ser l’impuls definitiu per seguir fent música, la teva gran passió juntament amb la fotografia?
Faig música des que tenia 5 anys, primer a corals de Manresa i després amb grups d’amics. Crec que en el món de la música he jugat pràcticament tots els papers de l’auca i no sé si me’n queden gaires per provar. Ara fa deu anys que soc professor de tècnica vocal a l’Espai de Música Moderna d’Andorra i tres que soc el coordinador de l’Escola de Música de les Valls del Nord, a més de dirigir l’Andorra Gòspel Cor i estar vinculat a altres projectes corals i també a tallers de cant de caràcter social.


A 'Sòlid' les guitarres del rock, el folk i el blues nord-americà tenen una forta presència. D’on et ve aquesta influència?
Soc la conseqüència del que he anat escoltant al llarg dels anys, no soc un bolet aïllat del món encara que visqui a Andorra. Em considero molt fan de Gossos i especialment de Sopa de Cabra, el grup que més vegades he vist en directe i el meu artista català de referència. I també he begut molt d’artistes internacionals com Queen, The Rolling Stones, The Who, Jimi Hendrix o Eric Clapton. Tots ells han tingut una presència clara en la construcció de la meva sonoritat actual, tant dels discos com dels directes.

El teu segon disc està plantejat com un treball conceptual amb les relacions personals com a fil conductor.
Sí, és veritat, però no deixa de ser una col·lecció de cançons en què el protagonista és l’ésser humà, el seu entorn i el sistema on li ha tocat viure. Tots els temes tenen un nexe en comú, perquè parlen de les persones com a eix principal. Alguns són autobiogràfics però la resta estan inspirats en històries inventades.


Per enregistrar les cançons t’han acompanyat grans músics com Jordi Armengol, Joan-Pau Chaves o Oriol Vilella. Què ha aportat la seva participació en el resultat final?
Per damunt de tot, aquests col·laboradors han aportat la màgia i la seva gran experiència com a instrumentistes. Jo escric i componc les meves pròpies cançons però, òbviament, després deixo marge d’expressió als músics que graven el disc. Sempre aporten noves idees que són extraordinàries i tots plegats les acabem adaptant posteriorment al repertori.

Sempre has estat fidel a l’autoproducció, i a 'Sòlid' has tornat a optar per aquesta opció. Com t’ho planteges?
He tingut la sort de poder finançar-lo en bona part amb fons propis. I, alhora, també he tingut l’oportunitat d’obtenir ajudes públiques del Ministeri de Cultura d’Andorra que han acabat de fer possible el projecte. El concert de presentació serà el 14 de juny al Jambo Street Music d’Andorra, i serà com jugar a casa. És un festival amb una desena d’escenaris repartits pel centre històric d’Andorra la Vella i un bon lloc per mostrar la bona salut de la producció musical andorrana.

Creus que es pot parlar d’una escena musical andorrana?
Tenint en compte que és un país tan petit, hi ha una gran quantitat de músics, i molt bons. A més, tenim un ecosistema públic fantàstic amb molts concerts i festivals. Andorra pot fer bandera d’estar treballant culturalment en una direcció clara, que el temps dirà si és la correcta o no, però com a mínim hi ha una aposta per la música.