Els vilanovins Copa Lotus presenten el seu quart disc, un àlbum amb un títol provocador: El disc en castellà (RGB Suports). Hi trobem deu cançons amb molta força, en què predominen les guitarres, i que destaquen per unes melodies que sedueixen a la primera escolta i unes lletres que se'n van dels tòpics. De tot això n’hem parlat amb les dues ànimes de la banda: Marc Bala i Vidal Soler.



Com definiríeu aquest disc?
Marc Bala: Crec que és un bon disc de cançons. Ens esplaiem amb els recursos que més gaudim i el resultat és un rock al qual sempre acabem donant-li pinzellades de pop. Dic que és un disc de cançons perquè crec que cada tema té molta entitat per a si mateix i no necessita els altres per poder ser entès. Totes les cançons tenen una identitat pròpia i alhora conviuen la mar de bé dintre de l’àlbum.
Vidal Soler: Sí, jo crec que segueix la línia de l’anterior. La clau és fer-nos-ho nosaltres sense patir per les etiquetes, ni per la música, ni per intentar encaixar en altres ambients musicals. Aquest cop hem anat una més enllà i ho hem mesclat nosaltres mateixos. Ho hem fet exactament tot com hem volgut. A mig procés, nosaltres no sabíem què acabaria sortint. Si algú em preguntés quina és la música que ens agrada, li diria que escoltés aquest disc.

Per tant, és el disc més Copa Lotus que heu fet?
V.S: Sí, no vol dir que els altres no ens agradin, però sí que és un bon resum de la música que ens agrada a nosaltres, ara, passats els trenta anys. És un petit resum del nostre bagatge de gent que escolta música i li agrada.
M.B: Crec que també hi ha una petita paradoxa que em sembla interessant. Aquest és un dels discos més rockers que hem fet i alhora ha estat dels més calmats a l'hora de crear-lo. Hem estat molt tranquils durant el procés. El Vidal diu que no l’hem fet ràpidament, però sí amb eficiència. Hi ha dues cançons, que precisament són les que obren el disc, “Banda local” i “Tan malament”, que estaven compostes i gravades potser ja fa un any, quan encara no sabíem quina direcció prendria el projecte, si serien uns senzills que trauríem sols, si acabarien sent un EP… Després de parlar amb RGB ens vam motivar i diria que la majoria de cançons han estat compostes, arranjades i gravades en dos mesos.

Us van suggerir ells de fer un disc llarg?
M.B: No. Sempre ens han respectat i mai no ens han pressionat per res. Han entès la manera com funcionem, que som una banda que no estem permanentment en actiu, però que mai estem inactius. Sempre estem connectats d'una forma o d'una altra i de vegades fem cançons i de vegades només parlem o divaguem sobre el tema. En aquesta ocasió, ha sortit així. En dos mesos hem fet vuit cançons, que són totes les d’El disc en castellà. Però no estan fetes a correcuita sinó d’una manera molt pausada. I mantenen la frescor de no haver-les rumiat massa i alhora estan molt cuidades. Aquest equilibri juga a favor.

El primer avançament va ser "Banda local". És una cançó feta a partir de la vivència o de l’observació?
V.S: Podem dir que és meitat vivència i meitat, conyeta. Es tractava de fer un retrat divertit de què és, ara mateix, ser un grup de guitarres. Potser quan nosaltres érem més joves era més habitual, però ara ja és una cosa una mica distòpica. És una mena de gag de qui som nosaltres dins d’una escena catalana on no encaixem.
M.B: Són aquestes vivències personals que retrata la cançó: obrir els festivals a primera hora, no poder fer proves de so perquè el cap de cartell necessita més estona, que el públic que et trobes davant està esperant que toqui l’artista principal després de tu. Són vivències que les podríem entomar com un fracàs i, en canvi, hem volgut parlar-ne obertament i sense embuts. Parlar de les coses que ens passen i no fer-ne cap drama forma part de la nostra filosofia.


Les cançons tenen una melodia molt potent, i els arranjaments la fan caminar cap a un estil o cap a un altre. Quina és la vostra manera de treballar-les?
M.B: La base sempre és la melodia. Aquesta és la gràcia que el Vidal sigui el productor del disc, que és una ànima del grup i alhora sap el que necessiten les cançons. A més, té molt de bagatge artístic amb altres bandes i pot donar una visió estilística externa. Això fa que les cançons acabin anat cap a una direcció on la banda se sent còmode, però alhora no deixem d’arriscar una mica. Fins que no hem acabat una cançó, no sabíem fins a on ens portarà.
V.S: Per a nosaltres mai no ha estat un problema que una cançó soni molt diferent a l’anterior i això ho portem fent inconscientment des del primer disc. Al final, el nexe d’unió estilístic entre una cançó i l’altra en el cançoner de Copa Lotus, és l’estil que tenim de fer cançons, de triar les melodies, d’escriure lletres… El Marc té els seus tics a l’hora de compondre, jo en tinc uns altres, i el conjunt d’aquesta simbiosi acaba sent el so de Copa Lotus. És difícil de descriure en etiquetes.

Com funcioneu a l’hora de fer lletres?
V.S: Igual que amb la música. El Marc o jo tenim una idea que es retroalimenta i acaba convertint-se una cançó. Ara potser es diferencien més les cançons que fa un i l’altre, però encara hi ha molta col·laboració. Ens ajudem molt, la veritat. I em sembla que cap dels dos voldria fer un disc només amb les seves idees. No tindria gaire sentit.
M.B: No, perquè el projecte és aquesta suma de tots dos. També et diria que la gràcia d’aquesta manera de funcionar és que havent-hi dos compositors, mai no hi ha hagut una guerra d’egos. Fem una cosa que és molt sana artísticament que és que s’acaben imposant les millors idees independentment de qui en sigui l’autor. Si jo proposo una cosa i el Vidal en proposa una de millor, no hi ha cap altra alternativa que acceptar la millor idea.
V.S: Al disc hi ha alguna cançó en què jo vaig fer una proposta de lletra, el Marc la va rebre i en va proposar una altra. Quan vaig llegir la seva, ja vaig veure que era millor i que no tenia cap sentit intentar defensar la meva lletra.

També hi ha una certa dosi d’humor que ja ve de sèrie amb Copa Lotus. És una manera de fer és molt vilanovina?
M.B: Nosaltres no fem cançons humorístiques, encara que sí que hi ha dosis de bon humor. Estem molt avesats a sentir cançons transcendents i molt compungides… I sí que hi ha una manera de fer vilanovina, perquè nosaltres hem begut de la sàtira vilanovina del carnaval i de l’escola Pere Tàpias.
V.S: Sí que tenim una manera de fer molt vilanovina. I si pensem en altres bandes de Vilanova, veiem que hi ha grups que tenen una manera d’escriure molt particular i que sempre hi ha aquesta conyeta, aquesta ironia... Jo crec que ve del tarannà vilanoví, del Carnaval. Ho portem escrit a l’ADN.

El títol mereix una explicació completa
M.B: És un títol satíric en el sentit que potser no parla de nosaltres sinó d'altres persones, però preferim posar-nos-ho a nosaltres, abans que dir-ho pel boc gros. Al cap i a la fi, és un títol juganer. Nosaltres som una banda que des del principi ha picat pedra, i en la situació en què ens trobem, potser un dia ens podríem arribar a plantejar cantar en castellà. Per quins motius? Per avorriment, per arribar a més gent, per explorar noves escenes, pel que sigui... No ens sortiria perquè no és la nostra llengua, però de vegades només de projectar una cosa ja ens fa gràcia: que hagués passat si en un món paral·lel Copa Lotus, hagués fet el seu quart disc en castellà. Com seria? Com sonaria? Quina imatge donaríem? Com ens trobaríem? Què passaria entre nosaltres? Aquest títol projecta tot això. I també és el joc de dir que hem publicat un disc en castellà, que és com la gran maledicció de moltes bandes catalanes. Si no tenen èxit, es plantegen cantar en castellà per assolir-lo, i si tenen molt d'èxit també es poden plantejar el pas al castellà per reafirmar-lo més enllà de les fronteres dels Països Catalans. Cantar en castellà és un fantasma, tant per a les bandes que no triomfen com per a les que triomfen massa.

Com serà el directe?
V.S:  Serà molt directe. Últimament, he vist que hi ha un patró molt professional de la manera de fer concerts a Catalunya. La gent s’està una setmana assajant una performance. L’únic que podem fer nosaltres és tirar cap a l’altra banda, fer les cançons del disc amb els amplis al màxim de fort possible i quatre músics amb molta actitud dalt de l’escenari. És el que hem anat aprenent a fer amb els anys.
M.B: Sí, un concert de rock amb solos de guitarra i suor d’home. Com s’ha fet sempre.