En el món de la música popular s’ha imposat la idea que els únics que poden assolir la immortalitat són els Rolling Stones. Allunyat de tot soroll mediàtic, hi ha un cantant que, amb alguns anys més que Keith Richards i Mick Jagger, ha assolit la immortalitat des de la discreció: Paco Ibáñez. El cantautor vesteix de negre, toca una simple guitarra acústica i compta amb alguns músics de suport  en algunes cançons -Mario Mas a la guitarra, Joxan Goikoetxea a l’acordió o Pep Pascual als afectes sonors-. Paco Ibáñez sempre s’ha considerat, tal com deia el seu mestre Georges Brassens, algú que es troba “fora del ramat”. Des de l’antagonisme interpreta unes cançons que poden semblar a contracorrent dels aires de present, però que és capaç de transformar-les en atemporals. 

Paco Ibáñez va omplir el passat divendres 7 de juny l’Auditori de Girona. El públic era molt conscient que anaven a escoltar a un mestre de la paraula cantada, a aquell home que sempre ha cregut que la poesia és “una arma carregada de futur”. El concert es va obrir amb els versos enregistrats del poema "En tiempos de ignominia" de José Agustín Goytisolo, on s’indica que en els temps rúfols “es el canto, la voz y la palabra, única patria que no pueden robarnos”. Des de l’escenari, Paco Ibáñez va deixar clares les seves cartes de presentació, per si algun espectador despistat encara no ho sabia. Es va declarar Republicà, amic de la diversitat lingüística, contrària a l’anglès com a llengua única, i enemic de tots aquells “papanates” que volen ressuscitar el feixisme i amb ell la intolerància. 

Un cop fetes les presentacions, Paco Ibáñez va començar a cantar amb una veu desgastada pels anys però amb gran fermesa en l’entonació. Va voler fer un recorregut per la diversitat obrint el concert en gallec amb el poema "Que ocorre na terra" de Garcia Teixieiro, va continuar cantant "L’home del carrer" de Quico Pi de la Serra, que va enllaçar amb tres cançons en basc, entre elles "Txoria txori" de Mikel Laboa.
 
Des de la consciència profunda de l’edat i de les falles de la memòria, Paco Ibáñez anava demanant al guitarrista Mario Mas quina cançó cantarien i la clau que s’utilitzaria amb la guitarra. El cantautor podia saltar-se còmodament l’ordre del concert, recordar que s’havia oblidat un tema que recuperaria o demanar a Mario Mas que l’ajudés a trobar entre els seus papers les notes de la partitura. Un cop trobava el to i començaven els primers acords, la dignitat s'imposava i un sentiment de bellesa atàvica desafiava tot anacronisme, convertint el concert en la prova que, en la música, la bellesa té molt a veure amb l’estètica, però també amb l’ètica de qui la interpreta.

Al llarg de poc més d’una hora i mitja, Paco Ibáñez ens va portar a la poesia de Lorca -"La Romería" i "Yo vuelvo por mis alas"- i la d’Antonio Machado -Proverbios y cantares, "Tus ojos me recuerdan"-, va recordar-nos la ironia de l’Arcipreste de Hita -"Consejos para un galán"- i va homenatjar Atahualpa Yupanqui -"Chacarera de las piedras"- i aquell qui considera com a Sebastián Bach de la cançó, Georges Brassens, amb "La mala reputación". Amb tot, la veu del poeta que més força va tenir en el concert va ser la de José Agustín Goytisolo de qui vam sentir "Escucha, abandonada"; "La nana de Julia"; "Eráse una vez" i l’esperada "Canciones para Julia". Al final del concert, Paco ens va convidar a cavalcar entonant "A galopar", amb la consciència que hem de travessar terres ermes amb un genet fins a aconseguir enterrar en la mar a tots els indesitjables. Paco Ibáñez és la constatació evident de què, malgrat tot, la dignitat encara existeix.