Dimecres va arrencar la nova edició del macrofestival barceloní Primavera Sound. La primera jornada, d'accés gratuït, va comptar amb les actuacions de Phoenix i Stella Maris, entre altres. El festival el va obrir una mallorquina, Maria Jaume, una fórmula que el Primavera Sound va voler repetir en la seva segona jornada amb l'obertura de Maria Hein, encarregada de rebre el sol de mitja tarda que en aquella hora apretava de valent.

Hein va estar magnífica en la seva metamorfosi de cantautora folk a cantant de pop electrònic en temps rècord. Una de les coses que distingeix la felanitxera d'altres companys de generació és la seva subjecció a les arrels, demostrada en la meravellosa versió de l'"Alenar" de Maria del Mar Bonet –que ja havien descobert Manel a "Per la bona gent"–, i la recreació de la "Dama de Mallorca" que tant va captivar en la seva versió discogràfica. Alternant el piano amb el micròfon de mà, Hein es va acompanyar en algunes cançons per dues ballarines, i per les bases desplegades per Joanlupi —que també va brillar amb la trompeta a "Temps"—. Així mateix, va haver-hi espai per les sorpreses, com la col·laboració de l'artista portuguesa Soluna, amb qui va avançar un nou tema. Mentrestant, a les pantalles, animes de l'Studio Ghibli per il·lustrar l'actuació d'una artista que, sense nostàlgia, abraça la tradició per reconstruir-la a cop de beat.
  Immediatament després, la lleidatana Renaldo & Clara va fer un concert de recorregut per la seva carrera, incidint sobretot en els seus dos darrers treballs publicats pel segell Primavera Labels: L'amor fa calor (2020) i La boca aigua (2023). 'Segur que molts no sabeu ni on està Lleida… vosaltres us ho perdeu', va etzibar Clara Viñals abans d'interpretar "Fent amics". Un concert estàtic, en què Viñals es va acompanyar de la banda habitual dels darrers concerts —formada pel teclista Hugo Alarcón, el baixista Óscar Huerta i el bateria Rodri Hernández— per mostrar la seva música, que creix i es consolida a cada nova passa gràcies al poder d'unes cançons i unes melodies que resisteixen el pas del temps. Pop honest per enfilar l'horabaixa.
  En el reduït escenari Red Sound, el castelldefelenc Alizzz va presentar una proposta insòlita, acompanyat només per les guitarres acústiques de Jordi Bastida (Trau, Els Pets) i l'ontinyentí Ferran Gisbert (C. Tangana, Vic Mirallas). El músic i productor va despullar els temes del seu darrer treball, Conducción temeraria (Warner, 2024), en un format que deixava entreveure massa les costures de les cançons, però que Alizzz va defensar amb fermesa i autenticitat. Una actuació enregistrada per a un documental que pròximament veurà la llum a través de la plataforma HBO.
 
En una jornada estilísticament molt dispersa, el Primavera Sound ha volgut combinar propostes artístiques de nova generació –a més de les esmentades, diverses actuacions properes a les músiques urbanes– amb d'altres més veteranes i amb menor risc, que van fer pujar la mitjana d'edat del públic assistent cap a la trentena llarga, fregant la quarantena. Una doble mirada ha caracteritzat els darrers anys del festival barceloní.
 
Mentre la nit enfosquia el cel del Fòrum, a l'escenari Estrella Damm –un dels dos grans espais del festival–, els novaiorquesos Vampire Weekend exhibien la seva proposta de rock alternatiu, que combina amb encert les ensenyances africanes de Paul Simon a Graceland (Warner, 1986) amb una mena d'art rock postmodern que tant recordava els girs estructurals del cançoner més progressiu de Frank Zappa com l'elegància dels Talking Heads més intel·lectuals. El cantant Ezra Koenig va liderar amb fermesa una actuació que es va desenvolupar amb la imprevisibilitat com a fil conductor, i on cal destacar el magnífic rol del violinista i multiinstrumentista Ray Suen. A l'actuació del Primavera Sound van presentar bona part del seu darrer treball Only God Was Above Us (Columbia, 2024), a més de repassar algunes de les seves cançons dels més populars de Vampire Weekend (XL Recording, 2008) i Contra (XL Recording, 2010).
  A l'escenari Cupra, Beth Gibbons, cantant dels britànics Portishead, va mostrar la seva proposta musical, que es pot inscriure en el registre de la cançó d'autor. Una actuació on Gibbons sap crear ambients sonors i textures musicals amb la complicitat d'una banda sempre al servei de la seva expressiva veu. Una veu que voreja el soul a temes com "Tom the Model" –del disc amb Rustin Man Out of Season (Go Beat, 2002)– i es mostra confident a cançons com "Floating on a Moment", del darrer treball en solitari que va justificar la seva actuació: Lives Outgrown (Domino Recording, 2024). Un concert contaminat constantment pel so que provenia d'altres escenaris, i que en alguns moments va entorpir l'escolta d'una proposta que possiblement hauria estat més adequada en un auditori tancat.
 
Tot a punt per l'actuació més esperada per bona part del públic. La banda de Sheffield Pulp estava a punt d'iniciar el seu concert número 544 que, tal i com anunciaven els textos que les pantalles mostraven, estava plantejat com un gran 'bis'. Pulp ja fa més de dues dècades que va donar per finalitzada la seva carrera discogràfica; i el grup només s'ha tornat a reunir per la gira de 2011-2013 –presentada també al Primavera Sound– i per l'actual, iniciada el 2023. El cantant Jarvis Cocker i companyia feia temps que picaven pedra, fins que l'any 1994 van irrompre amb una joia com His 'n' Hers (Island), que cronològicament va coincidir amb l'apogeu del britpop de grups com Oasis i el seu Definitely Maybe (Creation, 1994), Blur amb Parklife (Food, 1994), i Suede amb el magne Dog Man Star (Nude, 1994), entre d'altres. Però Pulp va doblar l'aposta amb Different Class (Island, 1995); un treball que sense gaire por d'equivocar-nos es podria definir com l'obra més brillant i original sorgida durant aquella mitja dècada de preponderància pop britànica.
 
És per això que l'actuació de Pulp, més que un bis, s'esperava com una glopada de nostàlgia que no va decebre una parròquia rendida als peus de Cocker. Amb sis dècades a les espatlles, el cantant i lletrista de Pulp va saber conduir un concert a major glòria de les cançons de Different Class, juntament amb alguns dels temes més coneguts de His 'n' Hers i el posterior i desigual This Is Hardcore (Island, 1998). Començar un concert amb "I Spy" i el seu clímax retardat ja dona prou pistes de cap a on anirà la història. Els grans èxits de Pulp com "Disco 2000", "Babies", "Do You Remember the First Time?" i l'himne generacional "Common People" van sonar majestuosos en mans d'un grup absolutament greixat i d'un Jarvis Cocker enèrgic i teatral. Cocker va dedicar "Something Changed" a la memòria del músic Steve Albini —mort fa unes setmanes a Chicago—, un tema que va sonar preciós amb l'acompanyament de la formació de corda Elysian Collective. Complexos a "Weeds II (The Origin of Species)", juganers a "Sorted for E's & Wizz" i ultraexpressius a l'obsessiva "This Is Hardcore", el poliedrisme musical de Pulp troba en les melodies de Cocker el nexe necessari per donar coherència a una proposta que, prop de trenta anys després, es manté tan sòlida com el primer dia. Pulp desprèn poesia fins i tot en els cops de maluc del cantant de Sheffield, qui es va mostrar agraït amb la ciutat, fins al punt de recordar el concert que el 1995 va fer a la barcelonina Zeleste, i va acabar el concert amb un bis no previst: "Razzmatazz"; la cançó que va acabar donant nom a la sala. O va ser al revés?
 


Avui i demà, el Primavera Sound seguirà amb les actuacions de Guillem Gisbert, Ferran Palau, Mushka, Rels B o Julia Amor, a més d'artistes internacionals com The National, Lana del Rey, PJ Harvey o Róisin Murphy.