El cantautor barceloní Biel Martí és un gran aficionat al bluegrass americà i les melodies folk, així ho demostren els seus quatre discos. Va arrencar amb 95 i llibertat (Temps record, 2021), el van seguir Somnis per a tu i per a mi (Microscopi), el febrer 2023, i La llum que portes dins (Microscopi, 2023), el novembre. Ara ha arribat, El país de les flors (Microscopi, 2024), que aquest dijous presenta a la sala barcelonina Paral·lel 62.


 
En quatre anys, has publicat quatre discos llargs. És perquè tenies cançons acumulades o tens moltes coses a dir?
Soc bastant prolífic a l’hora de fer cançons. A cada disc en tinc d’acumulades, però les vaig descartar totes, excepte en el primer disc, que tenia vuit cançons i les vaig voler incloure totes. La resta les he anat escrivint a cada moment.
 
En el primer disc '95 i llibertat', vas col·laborar amb Anaïs Vila (“Aquí t’espero”).  Has tingut gaires complicitats en el món de la música des que vas arrencar?
He viscut el món de la música com un camí força solitari. Amb l’Anaïs hi ha una connexió molt guai i vam col·laborar, però soc molt introvertit i em costa fer el pas de conèixer gent. Això sí, m’inspiren molts músics que escolto. Enguany estic escoltant molt els últims discos de Mar Pujol i de Xarim Aresté, per exemple.

Treballs com el segon disc, 'Somnis per a tu i per a mi', fan pensar també en l'estil de Joana Serrat, però en català. T’hi sents emmirallat o us coneixeu?
No, no ens coneixem amb la Joana Serrat, però també l’he escoltat molt. De fet, crec que devem escoltar el mateix tipus de música, perquè penso que és similar la música que ens inspira.
 
La veu del tercer disc 'La llum que portes dins' és més desencantada i amb un deix de plany d’aire dylanià. Costa mantenir l’embranzida creadora?
Ara estic escrivint bastant. De fet, sempre escric, fins i tot quan estava malament i patia perquè la música m'abandonés; i ha passat al contrari, la música sempre m’ha ajudat a sortir-me’n, a tirar endavant. I en aquests moments baixos no em censuro, escric encara que vegi que és dolent i després ja ho jutjaré.
  Ara publiques el quart treball, 'El país de les flors'. El tema de les flors l’ha usat també recentment Roger Mas (el seu últim disc de 2021 es diu 'Totes les flors'). És un referent, també?
Aquest últim disc de Roger Mas em sembla una passada, però el meu títol ja el tenia, no és un homenatge. Vaig pensar que les flors estan de moda [somriu]. I sí, Roger Mas és bastant referent.
 
Tu ets barceloní. Quina connexió tens amb les flors i la natura que sens dubte t’inspiren a l’hora de fer cançons?
Un noi de ciutat cantant sobre les flors! Si els nois de ciutat només les compren i acaben a la brossa... [RIU]. Bé, la cosa és que jo he estudiat un parell d’anys de la carrera de biologia, els meus pares són veterinaris i els animals sempre han estat presents a casa, dels animals a les flors hi ha un pas... I després està la vida a la masia de Valls, del pare, on he passat molts caps de setmana de la meva vida. No he crescut a la natura, però li tinc un respecte.

Tu què fas per anar avançant amb aquesta mena de dietari que són els àlbums de cançons?
Vaig bastant per temes. M’agrada que el disc tingui una unitat com un llibre. És un dietari que parla bastant dels moments vitals, i on no acostumo a recuperar cançons antigues. Totes són d’un any, any i mig enrere com a molt.
 
Amb les cançons pretens aturar el temps o almenys alentir-lo, com cantes a “Fondre el sol”?
Sí, pretenc congelar un moment, tant si és bo, i llavors el vull conservar, com si és dolent, que el vull per no tornar-hi. M’agrada fer petites bombolles o escenes temporals.



En el disc hi ha un aprofundiment en el diàleg entre la persona que estima (i canta) i l’estimada. Les relacions de parella són la teva principal font d’inspiració?
No molt en els altres discos, però sí en aquest, que és un disc d’amor. Més que de relacions de parella, escric sobre el que m’envolta i si estic enamorat és el que toca. Vull que si s’escolta aquest disc de principi a fi, es visqui una relació des de l’inici fins al final. 
 
Tot i que la veu i la guitarra són prioritàries, t’agrada força decorar amb violins les cançons (com fas a “Criatures de la nit”, “Dos infants”, “Cada deu anys”). És influència de la música celta? 
M'agrada la música folk, tant la celta com la d’arrel americana. I reconec que tinc una petita obsessió pel so del violí. Estiguis a un funeral o a una revetlla, el seu so fa aflorar les emocions ràpidament. Per això crec que m’agrada tant.


La lletra d'“Els colors de la màgia” recorda “Som” d’Obrint Pas ['Som l'espurna que encén la flama/ Som la lluita que hem compartit/Som la pedra en la barricada/ Som el poble per construir'], però en comptes de dirigir-te a un col·lectiu tu parles més en clau de parella ['Són les teves galtes quan badalles/ Són les cançons que encara ens queden per escoltar/ Són les nits enamorats sense tocar-nos'...]. Tu necessites aquesta intimitat per fer cançons?
Em costa parlar a multituds [riu]. M’agrada arribar a gent, sobretot per ajudar a qui pugui passar pels mateixos problemes que jo. Em sento més còmode parlant de tu a tu, potser per la meva timidesa, m’agrada aquesta proximitat, aquesta intimitat. No em veig fent missatges messiànics, en part perquè no em plantejo fer música per una idea comercial. Jo visc d’una altra feina a una fàbrica química, que fan fertilitzants i medicaments per a animals. Amb la música expresso el que em passa pel cos i pel cap, i sí que penso que potser puc ajudar d’alguna manera l’oient amb les meves cançons.