SET DE VIDA

Així com són molts els que diuen que Vicent Andrés Estellés és el més gran poeta valencià després d’Ausiàs March, també podem afirmar que Zoo és el fenomen massiu més rellevant de la música popular valenciana des de la irrupció de Raimon. Tota aquesta mena de sentències són reduccionistes i porten implícita una gran injustícia, perquè obliden noms importantíssims i grandíssims artistes, però ens serveixen per prendre la mesura al que ha significat, i significa, el llegat de la banda de Gandia. Zoo és la portada d’Enderrock coincidint amb el final de la seva trajectòria. Encara no han fet el darrer bis, i ja els trobem a faltar. I més encara en un context en el qual l’extrema dreta i els abusos del poder que ells han combatut amb cançons no paren de créixer.



Però queda el seu llegat i el solc de la seva aixada per a tots aquells que hi vulguin aprofundir. La seva música seguirà acompanyant els que l’escoltin amb la seva exuberància i l’enfilall de qualitats. Per començar, les lletres de Panxo: instintives i intuïtives, il·lustrades i planeres, riques en missatges poderosos i amb una sinceritat terriblement empàtica. Zoo ha seduït per la seva capacitat d’assumir amb honestedat les pròpies contradiccions, per dibuixar un imaginari combatiu prop del sud i lluny de les modes, i per dir un munt de coses a través d’un grapat de mots concrets i d’imatges senzilles que s’han anat acumulant i guanyant força. Així, la poètica combativa i sentimental ressona tal com un altre lletrista de carrer que brilla a l’altre costat de l’Atlàntic, com és Residente. 

La discografia de Zoo són tres àlbums que, escoltats amb perspectiva, dibuixen una singladura de creixement i aprenentatge: Tempestes vénen del sud (Propaganda pel Fet!, 2014), Raval (Propaganda pel Fet!, 2017) i Llepolies (Zoo Records, 2021). I són també els directes explosius i abassegadors. Els seus concerts al Wizink de Madrid i al Palau Sant Jordi de Barcelona són ja fites de la música valenciana, però no és menys important la connexió que han aconseguit establir amb infinitat de persones arreu en multitud de pobles i concerts de tota mida. 


El 7 de gener, abans de complir la dècada de carrera, van penjar el vídeo “Adeu”, i pocs dies després van publicar la darrera cançó, “Epíleg”, on fan balanç de guanys i pèrdues en deu anys d’estil, agitació i propaganda. El 13 de juliol faran el darrer concert al festival Pirata Beach de Gandia i tancaran un camí que va arrencar amb la cançó, “Estiu”, on ja deixaven anar frases i pensaments que el temps ha corroborat: ‘No estem fent merda facilona, sí fem himnes’. 

S’ha parlat molt dels motius de l’adeu. En l’entrevista de Josep Vicent Frechina, Panxo manifesta: “Hi ha hagut alguna cosa de caure en aquest deliri col·lectiu on estem tots ara, del neoliberalisme, que t’obliga a estar sempre present, sempre reinventant-te... Jo reconec que, en aquests deu anys, he entrat a sac en aquesta dinàmica. I m’ho he passat molt bé perquè per sort tot el que ens hem proposat ho hem aconseguit, però ara crec que era el moment de parar”. Alguna cosa d’aquest mateix pensament s’amagava ja fa deu anys en un altre dels grans versos d’“Estiu”: ‘Jo tinc set de vida, no de fama’.


Cal estar agraït de totes les cançons i directes que ens han deixat, i pensar que no serà un comiat per sempre. Cal tenir present l’impacte que han tingut en l’escena valenciana i d’arreu dels Països Catalans, cantant en català. I sempre amb un compromís cultural, social i polític, sabent combinar la reivindicació amb l’humor i la ironia. La qualitat de la seva música l’hem llegida a les lletres, però també en unes brutals bases electròniques que amb el seu bombo a negres han estat capaces de fer ballar desenes de milers de persones totes al mateix ritme. I tot plegat sense oblidar la sonoritat de l’arrel i els seus protagonistes, per demostrar qui són, d’on vénen i cap a on van.