Els comiats, la consciència de pèrdua que comporten, solen ser un moment de tristesa. En el cas de Zoo, l'emblemàtica formació de la Safor que ha escrit una de les pàgines musicals més brillants i transcendents de la història cultural i social del País Valencià, l'anunci gener passat de la dissolució de la banda després d'una dècada de portentosa trajectòria, sense els habituals adjectius pal·liatius com “temporal” o “indefinida”, va caure com una bomba de dispersió entre els milers de seguidors del grup. Es va fer a través de la publicació d'un memorable vídeo protagonitzat pel primat que és emblema de la banda, “Adéu”. El single “Epíleg” desplegava l'argumentari: Tot havia estat bonic, constructiu i plaent. Hi havia un però: “Una faena per a sempre? Mai!”.


S'hagué de passar el dol, la sensació d'orfandat. Assimilat el procés, l'últim concert anit al Pirata Beach Festival de Gandia, a casa seua, va ser una festa, una celebració multitudinària. Una mostra d'agraïment mutu. De Zoo envers els seus seguidors. I a l'inrevés. Tal vegada, cap grup valencià ha actuat amb 40.000 persones al davant. El particular Knebworth de la formació zoològica, salvant totes les distàncies amb el gran moment de glòria dels germans Gallagher. Un públic intergeneracional, amb majoria aclaparadora valenciana. Amb tot, també hi havia públic de Catalunya i les Illes. I del País Basc. I de Madrid i Andalusia. O de la Manxa, on un institut ha enregistrat una cover de la cançó “Estiu”. Barreres lingüístiques trinxades. L'escletxa oberta per Obrint Pas, espremuda fins a les darreres conseqüències.

Una bona estona abans de l'inici, cap a la mitjanit, la multitud va anar arrebossant l'escenari principal, en el qual una llegenda del rock estatal, Enrique Villarreal “El Drogas”, desplegava l'enèsima lliçó magistral. Quan el mític músic atacava els himnes de Barricada —molt abans que el sol ens diguera que és de dia, com canta a "En blanco y negro"—, en el descomunal espai central del Pirata Beach ja no cabia una agulla. De manera premonitòria, molts assistents lluïen la samarreta de Zoo amb el lema “He sigut feliç”. Llum a l'escenari de Zoo. Una xica esclata, excitada: “Quina emoció!”. La mire amb curiositat. “És que és la primera vegada que els veig!”, es justifica. Una arribada a temps és una victòria. Escenari en roig. Músics en negre. Compareixen en l'escenari Toni Sánchez Panxo, Arnau Giménez, Marcos Úbeda, Natxo Ciscar, Toni Fort Pollet i Hèctor Galan, el dream team definitiu del projecte.

“Tir al ninot”, amb una secció de vents sonant com un tro, és la primera cançó que toquen. Un so magnífic, digne de l'ocasió. Zoo ataquen a continuació “Impresentables”. És el segon tema i ja ha tremolat la terra. “Camins” marca un petit recer. I suposa el primer gran moment de la nit, quan Panxo fa entrar una altra llegenda, Pep Gimeno Botifarra, perquè incruste uns versos de "L’u d’Aielo". Els dos genis reben els aplaudiments abraçats en el centre de l'escenari. Més història. Com la que conté un dels seus primers èxits: només sonar els acords de “Vull”, s'escolta un clam. “Que no tot en la vida és faena / que morir és no viure lluitant”, brama el festival sencer. Cusen “Faena” a continuació, amb tota la intencionalitat del món. Moment per al lluïment d'Hèctor i els seus teclats. No és un setlist qualsevol: si normalment res és casual, en aquesta ocasió hi ha un relat molt marcat.
 

Arriba el moment dels primers parlaments. Panxo confessa haver-ho passat mal pensant què havia de dir. Molts preparatius després, va voler que parlara el cor. “És un dia per celebrar. Nosaltres marxem, però este monet es queda per sempre, forma part de tots vosaltres”. En realitat, Panxo ha anat explicant tot el que necessita dir sobre ell mateix a través de temes com “Deixa'm que caiga”. O amb la cançó que ho va començar tot, “Estiu”. No cal estendre's sobre els efectes en l'audiència d'aquest tema que ja forma part de la mitologia. Tampoc sobre en la bogeria col·lectiva provocada per “Imperfeccions”, una altra de les meravelles del seu àlbum de debut, Tempestes venen del sud (2014), amb l'ara conegudíssim Mark Dasousa (Nebolussa) en la producció. Com en aquella gravació, Toni Mejías (Los Chikos del Maíz), fa els honors. I aprofita per retre tribut els seus col·legues: una dècada després, assegura, “continuen sent les persones meravelloses que eren”. Orgull de clan, de gent foguejada i forjada en el hip-hop.

Però fins i tot una celebració com aquella no podia ni devia estar aliena al moment polític. Ara que s'aproven lleis regressives al País Valencià, amb la dreta de la mà de la dreta feixista, calia cantar a cor què vols “La mestra”, l'homenatge a les pioneres de l'ensenyament en valencià. “I ara hi ha un poble que brama en un idioma proscrit”, diu un dels versos. La bellíssima “Carrer de l'amargura”, un cant contra la precarietat i per la dignitat, tampoc no podia faltar. Moment màgic, de comunió, al qual segueix una pinzellada optimista, “La nostra bota”: “No vull poemes ni cançons a la derrota”, alerten en la lletra. Perllongar el llegat estellesià del poble “alegre i combatiu” forma part també de l'herència zoològica. Un any amb els ultres de Vox al front de la Cultura del País Valencià. Volien una revolució. Ja la tenen: el concert massiu de Zoo és la millor resposta possible a aquests dotze mesos de persecució, censura i oprobi. Al bomber torero, Vicente Barrera, l'han fet fora, al seu pesar. Bon vent i barca nova. Però això no acaba amb els problemes. “Panya”, aquell míssil amb molta mala hòstia disfressat de peça humorística, amb la imatge del feixisme en les pantalles, tanca aquest bloc de combat obert. “Podeu fugir d'Espanya, però ella sempre va més ràpid”, ironitza Panxo. Es desplega en un lateral una gran pancarta amb lletres negres sobre fons blanc i el logo de la banda: “Vos esperem. País Valencià”. Alguns han expressat l'esperança col·lectiva que aquell no siga l'últim vals. Potser un dia en parlarem... O no.
 

Més espai per als temes autoreferencials, per explicar-se, per acabar de compondre el relat. “Sereno”, òbviament, una de les peces majúscules de Zoo. Una connexió emocional i elèctrica abraça l'espai. Miriam Ferrer, de Lisasinson, acompanya Panxo en les veus. Un testament emocional i vital, com ho és també “Cançó pòstuma”, el missatge en una ampolla, per a qui volguera llegir-lo, que tancava Llepolies. Tot el que és, el que sent Panxo, estava allà, el seu llegat de cançons “rebels i consentides”. I un pre-comiat: “Vos deixe ací el cadàver despullat. / El nostre llegat, prim, la faena feta”.

Un brindis pels presents, un agraïment, unes paraules per a la gent que ha vingut de fora, que no són pocs. “Benvinguts al País Valencià, un país que no té rei!”, els informa Panxo: preludi d'“El cap per avall”, la carta de presentació del difícil segon àlbum que va ser Raval i punt de partida de la festa desbocada que va ser el final del concert, pegada a “Llepolies”, la cimera festiva del grup, un tema deliciós d'Arnau, una obra d'una arquitectura extraordinària, que Marcos i Póllet acabaren d'arrodonir amb alguns dels millors vents de la trajectòria de Zoo. Més felicitat.
 

Una pausa i Panxo torna a l'escenari amb la samarreta “He sigut feliç”. “Gràcies per fer-nos sentir tan estimats i volguts”, expressa. Un últim moment de recer, “Correfoc” amb milers de dispositius mòbils il·luminant el cel. S'acaba la calma, sona el sensacional riff de “Corbelles”, dedicat a “l'estat genocida d'Israel”. Els últims balls de l'era zoològica. “Ventiladors” i la inevitable “Tobogan”, la cançó que fins i tot canten els manobres, que va fer que la meua perruquera els descobrira. Normalització en vena. Pogos a dojo. En la pantalla, imatges de la trajectòria del grup. Semblava la fi de tot, però hi havia una fantàstica propina, la màquina de demolició que és “Avant”, un altre rebentapistes però amb molta més molla, amb una tornada indestructible, bella i estranya. El terra torna a tremolar.

Focs d'artifici. Ara sí, ha estat l'últim ball. El grup i el seu equip s'abracen en l'escenari. Reben la darrera bafarada de calor humà, de sentit i sincer agraïment. D'ací a uns anys, potser recordarem el concert amb tristesa i una nostàlgia dura d'engolir com una pedra de riu. Anit, però, els rostres transmetien una felicitat granítica, absoluta. Un dels concerts de les nostres vides. On estaves aquella nit? On?