Només van estar junts cinc anys, suficients perquè la Creedence Clearwater Revival, el grup format pels germans John i Tom Fogerty, Stu Cook i Doug Clifford establís les bases d'allò que es va anomenar country-rock. Contràriament a d'altres companys de la generació post-Sgt. Pepper's, la Creedence no es va deixar temptar pels cants de sirena de l'onada psicodèlica, i es va mantenir fidel en la reivindicació d'un rock d'origen californià arrelat en la tradició del blues i el country nordamericà. Però la Creedence no es pot entendre sense el geni d'en John, el petit dels Fogerty. Ell era la veu, la guitarra principal i la ploma que va escriure cançons immortals durant les acaballes de la dècada dels anys seixanta, i qui estava al darrere de discos tan brillants com Green River (1969), Willy and the Poor Boys (1969) o Cosmo’s Factory (1970); tots ells editats pel segell Fantasy. Les baralles entre els membres del grup van desembocar en la publicació d'un treball indigne com Mardi Grass (1972), fruit d'establir processos democràtics en la creació i interpretació de les cançons. Malgrat espurnes molt esporàdiques, la llum que va guiar el talent de Fogerty es va anar apagant amb el temps; molt més capficat en la lluita per recuperar els drets de les seves antigues cançons.
 
En família –és a dir, amb els seus fills Shane i Tyler a la guitarra–, John Fogerty va aparèixer a l'escenari de Calella de Palafrugell amb un somriure d'orella a orella. Content perquè, tal i com va expressar, "songs are back after a long long time" ["les cançons han tornat després de molt temps"]. Exactament des del 2023, en què va recuperar els drets editorials del seu repertori. Fogerty es va mostrar des del primer minut disposat a teixir el fil de la memòria col·lectiva, posant just a l'inici bona part de la carn a la graella: "Bad Moon Rising", "Up Around the Bend", "Green River", "Born on the Bayou" o "Who'll Stop the Rain" van sonar esplèndides, com si no haguessin passat gairebé sis dècades des que van ser escrites. Cançons amb un peu a la natura i l'altre a la cultura rock; filles il·legítimes de Chuck Berry –"It Came Out of the Sky"– i Jimi Hendrix –existiria "Effigy" sense "Hey Joe"?–.
  Un concert que va començar molt amunt, però que va caure pel pedregar amb cançons menors de la seva etapa en solitari com la vergonyant "Rock and Roll Girls", o el kitsch de "Joy of My Life", dedicada a la seva dona Julie Kramer, y acompanyada en les projeccions d'imatges bucòliques de telefilm de diumenge tarda. O amb "Fight Fire", una cançó menor de la seva etapa pre-Creedence amb The Golliwogs, i on el músic va perdre l'oportunitat de recordar la memòria del seu germà Tom, coautor del tema i mort el 1990 d'una sida adquirida arran una transfusió de sang.
 
Si Manel Joseph i la Plateria van reivindicar la salsa amb el "Pedro Navaja" de Rubén Blades; La Salseta del Poble Sec es va esforçar durant dècades a recordar les cançons de pluja de la Creedence Clearwater Revival. i és per això que "Hey Tonight" i, sobretot, "Have You Ever Seen the Rain?" van sonar a ball de nit de Festa Major. Perquè, esclar, tot portava a pensar que la part final del concert tindria poques concessions. I així va ser. Va sonar el poderós riff de piano de "Have You Ever Seen the Rain?", i Fogerty va atrapar el públic per ja no deixar-lo anar més. La versió del bluesman Leadbelly "Cotton Fields" va sonar propera i autèntic; folk acústic d'arrel negra sobre la nostàlgia dels llocs comuns de la infantesa. Allà on Lennon hi veia camps de maduixes, la mística de Fogerty hi va retratar camps de cotó. Fins i tot una cançó de l'etapa en solitari com "The Old Man Down the Road" va sonar convicent, amb un duel de guitarres entre Shane i John Fogerty. L'himne antibel·licista "Fortunate Son", probablement una de les millors cançons rock de la història, va tancar ben amunt el concert.
 
Pels bisos va deixar " Rockin' All Over the World", reivindicada fins i tot per Bruce Springsteen com a tancament dels concerts de la seva gira actual, i que demostra fins a quin punt les cançons de Fogerty tenen una simplicitat insultant. Només cal preservar-les, escoltar-les i tornar-hi sovint per saber exactament d'on venim. Tal i com va cantar "Proud Mary" amb que va cloure el seu pas per Cap Roig: "la roda va girant"… eps… o això ho deia algú altre?