Diu el diccionari Alcover-Moll que una icona és una cara reconeguda i estimada, que sempre hi és. I si alguna cosa defineix la cara, la veu i la forta personalitat de Núria Feliu és que sempre hi era, tal com recorda avui una geganta a les Cotxeres de Sants sufragada pel seu barri. Feliu va ser una icona artística ferma i sòlida, però també, i alhora, una estrella que va travessar amb llum pròpia els firmaments del pop, el jazz, la cançó, la sardana, el cuplet i el bolero... I més que això. Per a la gent que l’estimava, tant de Sants com de tot Catalunya, la Feliu es va convertir en un tòtem aglutinador de sentiments i de lluites. Avui ha fet 2 anys que ens va deixar. Per recordar-la, recollim les paraules que li va dedicar Julià Guillamon —coautor també del llibre Núria Feliu. Superverdet (Departament de Cultura, 2024), al costat d'Òscar Dalmau i Fermí Puig— al número 363 d'Enderrock, un monogràfic sobre Núria Feliu, publicat el passat mes d'abril.



 

Núria Feliu amb unes grans ulleres rodones

Després de la Natàlia de La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda, Núria Feliu és la figura que més ha influït en les dones catalanes de la postguerra. Va néixer el 1940, quan de la Catalunya republicana no se’n cantava ni gall ni gallina. Però el seu món lliga amb el dels anys trenta. Sorgeix d’aquella menestralia barcelonina, enraonada i catalanista, que feia teatre, escoltava cuplets, ballava sardanes i anava d’excursió. El barri era l’espai natural, amb les entitats, colles i grups escènics que oferien una resistència al corró del franquisme. Des de Gràcia, Sants o Sant Andreu es feia el salt ‘a Barcelona’ i es començava una altra vida. Moltes dones de la seva edat, i algunes de més grans, van fer la mateixa evolució. Bé: la mateixa mateixa, no. No van tenir la sort de poder ser actrius i més endavant cantatrius, d’actuar amb Tete Montoliu al Jamboree i al Waldorf Astoria, de gravar discos i viure amb llibertat la seva vida.
 

En una fotografia que m’agrada molt, apareix amb Artur Kaps en l’enregistrament de l’especial musical Esta noche con..., el 1970, emprovant-se unes ulleres espectaculars i amb un munt d’altres ulleres per triar damunt una taula. És una Núria Feliu moderna, que trenca esquemes, la que va a Londres a veure musicals i es fa retratar davant la botiga Lord John de Carnaby Street, torna a Barcelona i en fa discos, amb les versions catalanes que promou amb els seus amics Jaume Picas i Josep Maria Andreu. És la Feliu amb faldilla per sobre el genoll i pestanyes postisses. A diferència de la Natàlia (Colometa), no s’atordeix per sobreviure, no renuncia a res, fa el que vol quan vol i se’n surt. I quan cal planta cara i envia una carta al director de TVE perquè no la deixen cantar en català. De seguida que pot presenta un disc amb els cuplets dels avis i les àvies perquè pensa –com Guillermina Motta, que té la mateixa idea en el mateix moment– que cal cosir l’estrip que va provocar la guerra. I que si a Londres està de moda el camp –que Susan Sontag va definir el 1964 com “l’amor al que no és natural: l’artifici i l’exageració”–, si hi estan de moda els èxits de les orquestres de l’època del Gran Gatsby, pot recuperar en versions noves la “Marieta de l’ull viu” o “El vestir d’en Pasqual” i fer-se retratar per Francisco Ontañón amb un boà i unes plomes de paó per a la portada de Te per tots, un disc d’Hispavox del 1973.

¿Qui pot resistir-se a l’atractiu de Núria Feliu i no acompanyar-la a la Cúpula Venus dels anys vuitanta i a les seves aventures de després, no conformant-se mai amb el que té, buscant sempre noves vies, dels poemes de Salvador Espriu a Los Guacamayos i de les cançons de la resistència a La Principal de la Bisbal?

Gràcies, Núria, en nom nostre i en el de les nostres mares.