Núria Feliu va ser una de les grans veus catalanes de la darrera meitat del segle XX. La cantant de Sants va ser pionera en la introducció del català en gèneres com el jazz o els musicals de Broadway, i en la recuperació dels gèneres denominats 'menors' com els cuplets o la música de ball. La seva mort l'any 2022, a conseqüència de l'ictus que havia patit un any enrere, va consternar el país. 
 
Per recordar la seva figura, el govern del país va encarregar als comissaris Òscar Dalmau, Julià Guillamon i Fermí Puig l'exposició retrospectiva Núria Feliu al Palau (Robert), que es va inaugurar al Palau Robert de Barcelona el passat 13 de febrer i que es podrà visitar uns pocs dies més, fins al pròxim diumenge 19 de maig. Quedava pendent traslladar aquest tribut en forma de concert, a l'altre gran 'palau' barceloní. L'espectacle, Núria Feliu. Homenatge al Palau (de la Música Catalana), es va celebrar ahir 15 de maig al gran auditori barceloní, testimoni de diverses actuacions de la cantant santsenca.
 
El concert va comptar amb la direcció musical i els arranjaments del vilafranquí Esteve Molero, que per a l'ocasió va conduir una formació de setze músics d'alta volada, autoanomenada 'Els Deixebles de la Feliu'. En van formar part: Gabriel Amargant (saxo alt i clarinet), Jordi Paulí (saxo alt i tenora), Martí Serra (saxo tenor), Glòria Torres (saxo tenor), Jordi Casas (saxo baríton, tible), Lluís Figuerola, Guillermo Calliero, Gisela Alegret i David Escobar (trompeta), Alba Pujals, Maria Cofán i David Calvet (trombó), Roger Mas (piano), David Mengual (contrabaix), Luis Chacón (percussió) i Josep 'Pinyu' Martí (bateria). Tal com ho definia la mateixa Núria Feliu a la cançó "La millor orquestra": 'Ho toquen tot, òpera i jazz, sardana, polka i contrapàs. / Són els músics de la colla que fan més forrolla. / Tots són d'aquí i tots si són / els millors músics que hi ha al món.'
 
Presentat pels periodistes Helena García-Melero i Òscar Dalmau, el concert va començar amb la formació interpretant una versió instrumental de "Ja us he reconegut", que en l'original " Je vous ai reconnu" interpretava la cantant francesa Mistinguett. Però la primera interpretació vocal de la nit va ser la de la barcelonina Laura Simó amb "Què n'ha quedat del nostre amor?"; l'adaptació que Josep M. Andreu va fer en català del gran clàssic del francès Charles Trenet, "Que reste-t-il de nos amours?", i que Núria Feliu va enregistrar l'any 1968.
 
El ciutadellenc Cris Juanico va recordar els anys en què treballava amb l'Original Jazz Orquestra del Taller de Músics, interpretant l'adaptació al català de la cançó que Stevie Wonder va compondre per a la banda sonora de la pel·lícula La dona de vermell, "I Just Called to Say I Love You". Traduïda com "T'he trucat per dir t'estimo", va ser una actuació molt ben defensada per Juanico, amb uns arranjaments amb aire de salsa més propis de l'orquestra de Xavier Cugat.
 
Potser emmirallada en 'la dona de vermell' de la cançó anterior, Mireia Feliu va sortir amb un vestit roig per cantar "Les caramelles". Un tema que Núria Feliu va recuperar a El cuplet a Barcelona (Hispavox, 1970), i que va provocar que el Palau piqués de mans per primer cop durant la vesprada. La de la neboda de l'homenatjada va ser l'avantsala de dues actuacions molt emotives. La primera, la de l'amiga Marina Rossell, acompanyada al piano per Antoni Ros Marbà. Ell va ser qui, veient a Núria Feliu fer teatre, li va voler fer una prova per la discogràfica Edigsa i la va introduir professionalment al món de la música. Junts van interpretar una de les poques aproximacions que la cantant de Sants va fer a l'univers de la cançó d'autor: "El clar país", l'adaptació del tema de Jacques Brel "Le plat pays" que va fer l'any 1973. 'Apa que no estaria contenta la Núria Feliu. Jo no em faig al càrrec que no estigui aquí a la Terra amb nosaltres', va explicar Marina Rossell. Va ser una interpretació tan emocionada com emocionant.
 
L'altre moment especial va venir de la mà de Joan Manuel Serrat, acompanyat pel fidel Ricard Miralles al piano. Van interpretar una cançó del propi Serrat: "Sota un cirerer florit". El 'Noi del Poble Sec' va explicar que Núria Feliu va ser la primera artista que va gravar una cançó seva, 'fet que va ser extraordinàriament emotiu per mi, un regal'. Amb la veu penjant d'un fil, Serrat va cantar uns versos escrits fa prop de seixanta anys, a mode de record molt sentit.
 
Un altre caràcter és el que hi van esgrimir Els Catarres. El trio d'Aiguafreda va voler retornar el favor que la Núria els va fer l'any 2013, quan van col·laborar a la cançó "Souvenirs". Per a fer-ho, van recuperar un dels cuplets més coneguts del repertori de la cantant: "El vestir d'en Pasqual". Una interpretació més arrauxada, que va aconseguir la participació del públic cantant la lletra escrita per Joan Misterio l'any 1923.
 
El tram més 'patriòtic' del repertori va incorporar la Cobla Ciutat de Girona, que va interpretar un recull de les sardanes "Somni", de Manel Saderra i Puigferrer, i "Per tu ploro", de Pep Ventura. Van ser dues de les obres que la cantant de Sants va incloure al llibre-disc Núria Feliu recita les sardanes més populars (autoeditat, 2007). Una connexió que Lali Feliu va accentuar recitant "Ara mateix"; el poema de Miquel Martí i Pol que va formar part d'un altre llibre-disc: Núria Feliu recita poemes patriòtics (autoeditat, 2013). La crida a les arrels es va accentuar encara més quan Joan Fortuny, el saxo soprano de la Companyia Elèctrica Dharma, va sumar a la cobla la melodia del "Cant de la senyera", mentre per l'escenari entrava una representació dels Castellers de Sants brandant unes estelades. Al Palau van ressonar proclames de "Visca Catalunya lliure" i crits d'“independència!" com feia temps no se sentien en un concert.
   
La reivindicació política es va barrejar, de manera imprevista, amb l’entrada a l’escenari de Luis Cobos. El músic es va plantar davant la Cobla Ciutat de Girona per dirigir la peça “Gràcies, Núria” que el mestre Janio Martí (1940-2011) va dedicar a la cantant, i que aquesta va publicar al disc Us ho devia (PDI, 1994). "La Núria ja és una icona per a tots els artistes que miren per la professió i alhora miren pel benestar de la gent’, va explicar Cobos en un treballat català, que va recordar que ‘va ser una lluitadora pels drets de propietat intel·lectual dels artistes.’
 
A continuació, l’actor Dafnis Balduz va recitar el text del periodista musical Pere Pons "Trencant barreres", que glossava com Feliu va ser al llarg de la seva trajectòria pionera en molts àmbits de la cultura popular catalana. I amb sabor a bolero i una magnífica solidesa, Carme Canela va defensar “Escolta’m”, l’adaptació del “Nosotros” de Pedro Junco que va fer Josep M. Andreu per al disc que Núria Feliu va enregistrar amb Los Guacamayos l’any 1976.
 
Un llistó prou alt per a Joan Garriga i Carles Belda, que van estar a l’alçada. La seva lectura de “La cançó del lladre” amb dos acordions va ser un dels pics musicals de la vetllada, amb un arranjament hereu d'aquell que La Troba Kung-Fú va fer per al seu àlbum de debut l’any 2007. Cançó popular, arrel i ball en la que va ser potser l’actuació més vibrant i que va aconseguir fer cantar tot un Palau de la Música Catalana.
 
El teatre musical necessitava el seu espai, i el van posar el ‘cantator’ Enric Cambray i la ‘cantatriu’ Annabel Totusaus, amb un recull de diferents cançons de musicals que Núria Feliu va interpretar durant la seva carrera. Van sonar-hi “Hello Dolly”, “Si els meus amics” i “Ets esplèndid” (de Dolça Charity), “Si jo fos molt rica” (de El violinista a la teulada), “Cabaret”, “Ben junts” (de Side by Side) i –encara que no formi part de cap musical– la composició de Lleó Borrell i Josep M. Andreu “Anirem tots cap al cel”.
 
La big band va tocar “Tot és gris” –la brillant “Misty”– amb un arranjament potser més propi d’un piano bar, i que el amb seu caràcter instrumental va impedir gaudir-lo amb l’extraordinària adaptació de Jaume Picas. En forma d'un petit medley, la van combinar amb “Soc com un desmai” (“Willow Weep for Me”); una de les cançons –igual que “Misty”– que Feliu va gravar al seu primer àlbum amb Tete Montoliu.
 
El punt i final el van posar Josep Cuní, recitant la lletra que Guillem d’Efak va escriure per a la “Cançó de Sants” l’any 1981; i Els Deixebles de la Feliu fent un espectacle capicua amb "Ja us he reconegut". Enric Majó, el director escènic de l’homenatge va fer caure el bon ritme que havia mantingut l’acte amb una intervenció un xic forçada, on va recordar la presència del president Jordi Pujol, i que un maig de fa 64 anys, tot un seguit de gent –entre ells, el mateix president– va ser condemnada per cantar “El cant de la senyera”. Però allà, el que va sonar va ser “La Santa Espina” amb arranjament per a big band; mentre dels pisos superiors queien pamflets amb la lletra de “Ja us he reconegut”. Un cert desconcert per a un homenatge molt ben treballat, i que feia justícia a una artista única i, sens dubte, inigualable.