Els discos que Los Amaya van enregistrar entre finals dels anys seixanta i principis dels setanta tenen un so salvatge i cru, una fórmula magistral que va sacsejar el panorama de la rumba catalana amb nous plantejaments refrescants. Guitarres elèctriques, profusió de bongos, secció de vents amb la força del millor soul, els ventiladors retirant-se i donant pas als puntejos esmolats de la guitarra de Delfín Amaya, l’espontaneïtat que destrossava la fredor de l’estudi amb la complicitat del tècnic Joan Surribas... I per damunt de tot la veu aflautada, fina i afinadíssima de Pepe Amaya.

Tots dos són fills de gitanos catalans, nascuts per motius familiars a la Corunya i Oviedo, respectivament, però crescuts al caliu del carrer de la Cera, al barri barceloní del Portal. Quan eren nens, se’ls va despertar el cuquet musical escoltant discos cubans amb la colla d’amics al bar El Disco del Niño, i també admirant les figures més grans del barri com ara Peret, Ramonet o Chacho. El següent pas va ser demanar al pare que els comprés una guitarra a cadascú i posar-se a tocar sense límits ni prejudicis. “No teníem coneixements de música, però teníem intuïció i buscàvem al nostre aire alguna cosa que tingués força, i va sortir bé”, recorda el gran de Los Amaya.

El 1971, la seva adaptació de “Caramelos”, pregó popularitzat per Celia Cruz i La Sonora Matancera, va ser un èxit. Entre altres versions lliures de cançons llatinoamericanes (“Pena, tristeza y dolor”, “Soy un vagabundo”), van gravar quatre nadales i també melodies d’Ennio Morricone per als spaghetti westerns de Sergio Leone. Una escudella de sabor únic en la qual la seva veu celestial era l’ingredient màgic. “Tothom em preguntava com podia cantar tan alt —assegura— i el meu germà sempre em deia: “Nen, et poso la celleta al set!”. Tot i que ells no ho acabaven de veure clar, comercialment els van encasellar a la secció musical de ‘rumba i gitaneries’.

Però la seva era una història diferent. Només cal veure les seves explosives actuacions televisives de començaments dels setanta, al costat dels preceptius palmers gitanos, músics peluts esplaiant-se amb els teclats, la bateria i la guitarra elèctrica. “Vam tenir els millors músics de tots, amb Max Sunyer, Josep Mas Portet ‘Kitflus’, Tito Duarte...”, admet Pepe Amaya. De la mà de Tony Ronald, van abandonar la multinacional EMI, van passar a RCA i van abraçar un registre més baladístic. El gran exponent del nou aire va ser la cançó que els ha donat més alegries de totes, “Vete”.