Si el mes passat vam retratar el senyor de les tecles, Josep Mas ‘Kitflus’, ara ens trobem amb el senyor de les cordes, el seu amic Max Sunyer. L’un i l’altre van coincidir a la banda de Tony Ronald i van ser, després, les dues ànimes d’Iceberg, emblema del rock progressiu i el jazz-rock dels setanta. Sunyer, nascut l’any 1947 a la Pobla de Massaluca, a la Terra Alta, i establert a Barcelona des de ben jovenet, havia après a tocar la guitarra de manera autodidacta, per foguejar-se amb formacions de ball, mentre treballava el vessant més clàssic amb el mestre Gracià Tarragó, el més bluesístic amb Vértice i el més dur i atrevit amb Tapiman.

Però Iceberg va començar a caminar a principi del 1974 –just enguany fa mig segle– i en cinc anys va gravar cinc discos ben densos, dels que permeten entretenir-se en els detallets de cada compàs. El repòquer va ser editat per la divisió discogràfica de la divina discoteca barcelonina Bocaccio: Tutankhamon (1975), Coses nostres (1976), Sentiments (1977), En directe (1978) i Arc-en-ciel (1979). Més que un iceberg, allò devia ser un meteorit incandescent, perquè els seus sons flamígers es van extingir ràpidament per donar pas a un altre grup, aquest cop amb nom de cavall alat.

Amb Pegasus, la guitarra encesa de Max Sunyer va sobrevolar els anys vuitanta i va arribar el 1984 fins al mític festival de Montreux, a Suïssa. Aquell concert va ser recollit en un disc en directe editat pel segell propi de la banda. Eren anys prolífics, perquè abans el grup ja s’havia autoeditat dos àlbums; el primer, Nuevos encuentros (1982), i el segon, de títol curiós, Comunicació-Comunicación-Comunication (1983). Atreviments com Searching (1985) o la banda sonora per al film dels anys vint Berlín, simfonia d’una gran ciutat (1986) van continuar alimentant la seva creativitat, que va baixar als anys noranta i dos mil.

El 2020, tot just abans que la pandèmia ens posés al caire de la fi del món, la banda va celebrar quaranta anys de trajectòria amb L’apocalipsi final a la sala Luz de Gas. I el 10 de març de 2021, a la sala Barts, va celebrar un darrer concert. Paral·lelament, la guitarra del mestre Sunyer ha sonat en tota mena de locals, grans i petits, i el guitarrista s’ha implicat en la docència, la comunicació –amb revistes i programes de ràdio– i la gestió, formant part activa en la direcció de l’Associació de Músics de Jazz i Música Moderna de Catalunya, la Unió de Músics de Catalunya, la SGAE i l’AIE.