Retrat d'artista

Max Sunyer, el senyor de les cordes

Jordi Martí i Fabra fa un retrat d'artista d'un dels màxims exponents catalans del jazz-fusió amb bandes com Iceberg o Pegasus

| 01/05/2024 a les 14:00h

Max Sunyer
Max Sunyer | Juan Miguel Morales
Si el mes passat vam retratar el senyor de les tecles, Josep Mas ‘Kitflus’, ara ens trobem amb el senyor de les cordes, el seu amic Max Sunyer. L’un i l’altre van coincidir a la banda de Tony Ronald i van ser, després, les dues ànimes d’Iceberg, emblema del rock progressiu i el jazz-rock dels setanta. Sunyer, nascut l’any 1947 a la Pobla de Massaluca, a la Terra Alta, i establert a Barcelona des de ben jovenet, havia après a tocar la guitarra de manera autodidacta, per foguejar-se amb formacions de ball, mentre treballava el vessant més clàssic amb el mestre Gracià Tarragó, el més bluesístic amb Vértice i el més dur i atrevit amb Tapiman.

Però Iceberg va començar a caminar a principi del 1974 –just enguany fa mig segle– i en cinc anys va gravar cinc discos ben densos, dels que permeten entretenir-se en els detallets de cada compàs. El repòquer va ser editat per la divisió discogràfica de la divina discoteca barcelonina Bocaccio: Tutankhamon (1975), Coses nostres (1976), Sentiments (1977), En directe (1978) i Arc-en-ciel (1979). Més que un iceberg, allò devia ser un meteorit incandescent, perquè els seus sons flamígers es van extingir ràpidament per donar pas a un altre grup, aquest cop amb nom de cavall alat.

Amb Pegasus, la guitarra encesa de Max Sunyer va sobrevolar els anys vuitanta i va arribar el 1984 fins al mític festival de Montreux, a Suïssa. Aquell concert va ser recollit en un disc en directe editat pel segell propi de la banda. Eren anys prolífics, perquè abans el grup ja s’havia autoeditat dos àlbums; el primer, Nuevos encuentros (1982), i el segon, de títol curiós, Comunicació-Comunicación-Comunication (1983). Atreviments com Searching (1985) o la banda sonora per al film dels anys vint Berlín, simfonia d’una gran ciutat (1986) van continuar alimentant la seva creativitat, que va baixar als anys noranta i dos mil.

El 2020, tot just abans que la pandèmia ens posés al caire de la fi del món, la banda va celebrar quaranta anys de trajectòria amb L’apocalipsi final a la sala Luz de Gas. I el 10 de març de 2021, a la sala Barts, va celebrar un darrer concert. Paral·lelament, la guitarra del mestre Sunyer ha sonat en tota mena de locals, grans i petits, i el guitarrista s’ha implicat en la docència, la comunicació –amb revistes i programes de ràdio– i la gestió, formant part activa en la direcció de l’Associació de Músics de Jazz i Música Moderna de Catalunya, la Unió de Músics de Catalunya, la SGAE i l’AIE.
Especial: Opinió
Arxivat a: Enderrock, max sunyer, pegasus, Retrat d'artista, iceberg

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.