L’empresa familiar va impedir a Joan Altisent (Barcelona, 1891-1971) dedicar-se en cos i ànima al que més l’apassionava, la composició. Però es va encarregar de perpetuar l’amor per la música entre la descendència. Així, per exemple, li agradava molt dur un dels nets a primera fila de les funcions del Liceu. I aquell nen, impressionat per la música orquestral, que no era altre que Joan Albert Amargós (Barcelona, 1950), va tenir tots els números per fer carrera de músic. Després d’estudiar piano i clarinet, la seva primera feina rellevant va ser el 1971 com a pianista al cafè-teatre Homenatge a Picasso, amb text de Josep Palau i Fabre. Després de l’estrena a La Cova del Drac havia de traslladar-se al teatre Poliorama, però no va arribar a representar-s’hi perquè la censura i els grisos a la porta ho van impedir.

El que ningú no va poder evitar va ser que el talent del jove Amargós comencés a aflorar arreu per la Barcelona dels setanta. Amb una gravació a quatre pistes va donar un sabor únic al senzill de Dolors Laffitte Cançons d’Israel (Concèntric, 1971), i va iniciar així un llarg i prolífic camí que continua fins avui. Com a compositor i instrumentista, al costat del seu col·lega i ‘germà’, el baixista Carles Benavent, va capitanejar una de les bandes més poderoses i singulars de la Barcelona laietana, Música Urbana. En aquell grup hi havia teclats de filigranes alhambristes amb flautes i castanyoles, una derivada psicodèlica de Manuel de Falla, Isaac Albéniz i companyia amb la qual aquells joves inquiets, sota l’aixopluc de la sala Zeleste, van anar intuint que les arrels pròpies eren una manera de diferenciar-se dels grans referents anglosaxons del jazz-fusió.

Tota la seva carrera posterior es pot veure com una gran variació i perfeccionament de l’esclat que va suposar Música Urbana. Per exemple, amb Benavent van gravar Colors (Nuevos Medios, 1991), incorporant el violinista Didier Lockwood, i van aportar colors nous al flamenc, especialment amb els dos genis que el van propulsar a nous espais: Paco de Lucía i Camarón de la Isla. Com a arranjador ha fet brillar simfònicament els repertoris de Joan Manuel Serrat i de Miguel Poveda. I com a compositor, cal escoltar el pletòric Northern Concerto, dedicat a la flauta dolça de la danesa Michala Petri. Sempre treballant les tècniques de l’ofici al límit de l’obsessió. I sempre posant-hi el cor.