Qui sigui que va decidir el títol del primer àlbum de Francesc Pi de la Serra no va trencar-s’hi gaire el cap: Francesc Pi de la Serra (Edigsa, 1967). Però la simplicitat del títol contrasta amb la riquesa i la diversitat musical que embolcalla el verb corrosiu del ‘jutge’ número cinc. El treball conté passatges de swing orquestral, cornetes de ressons barrocs, atreviments dissonants i contemporanis… i, presidint-ho tot, un piano elegantíssim. L’artífex de tota aquesta varietat era un jove barceloní, de nom Ricard Miralles, que va assumir amb aquest disc la seva primera feina d’envergadura. Però va ser amb un altre ‘jutge’, concretament amb el número tretze, Joan Manuel Serrat, amb qui va acabar establint una relació artística més llarga i llegendària.

Uns diuen que va ser el mateix Pi de la Serra, altres que va ser Tete Montoliu… El cas és que algú el va presentar a Serrat. I l’amistat va créixer al ritme de l’entesa artística, que va generar fruits gloriosos. Del disc Com ho fa el vent (Edigsa, 1968) a la gira mundial amb què el ‘Noi del Poble-sec’ va acomiadar-se dels escenaris de mig món al llarg del 2022. Els contracants de piano i els acompanyaments de corda o de vents que va idear per a moltes melodies serratianes van ser clau en el seu èxit.

Però Ricard Miralles no només va ser un ingredient principal del ‘so Serrat’. Amb Montoliu van fugir dels encotillaments del Conservatori i van trobar refugi a la sala Jamboree. I amb el seu pare —trompetista i molt amic del pare de Dyango, igualment trompetista— havia recorregut els pobles catalans formant part d’orquestres de ball. I a pesar que no ha fet carrera com a jazzista més enllà de projectes puntuals com el duet amb el pianista Horacio Icasto, es pot percebre el seu gust pel gènere, i també per la música de cambra i el barroc, en els arranjaments que ha anat elaborant amb gegants de la cançó com Alberto Cortez, així com en les abundants bandes sonores que també ha signat.

De la mà dels cantautors ha recorregut Amèrica de dalt a baix. I la seva petjada discreta i decisiva marca treballs com Tarimba negra (Fonomusic, 1978), de la gran dama peruana de la cançó Chabuca Granda, que volia fer un disc que agermanés el pols de la rítmica afroperuana amb una ‘indumentària refinada i europea’, i per això va buscar el creador d’aquella exuberància i elegància que sonava en els discos de Joan Manuel Serrat. Darrere una gran veu, molt sovint hi ha un gran piano. I darrere un gran piano, un gran orquestrador...