Fa tres anys el cantautor Eloi Duran va començar a gravar les primeres cançons. El 2021 va autoeditar-se l’EP Sonder, i va continuar el 2023 amb el doble recull Manel i El que veig quan miro, que parlaven de la història d’un nen. Aquell mateix any va guanyar el concurs Sona9 i el resultat ha estat el seu primer llarga durada, El bon nen (Coopula Edicions, 2024). L’àlbum recorre la seva trajectòria emocional, des de la infància fins a la joventut, una mena de coming-of-age expressat a través de paisatges que exorcitzen dolors amb una estètica pop, urbana i electrònica.

 
Avui presentes el teu primer àlbum, 'El bon nen'. Creus que representa un salt endavant en la teva carrera?
Fins ara havia portat un camí de cantautor, però amb el disc m’he volgut obrir, sempre mantenint la meva essència més íntima i emocional. Es pot ser vulnerable des de molts llocs, i m’agrada sorprendre i no estancar-me en una idea o una energia. Sento que encara estic formant la meva identitat artística, i em cal explorar per definir la meva sonoritat. Per això no he volgut gravar un disc que em presentés d’una manera concreta, sinó ensenyar el ventall de possibilitats que té el meu projecte i permetre’m jugar amb diferents estils musicals, des del drum’n’bass fins al reggaeton passant per un vals.
 
Quina identitat defineix Eloi Duran?
Tots els projectes musicals tenen una essència o una marca, un tret que els distingeix. I en el meu cas és la veu, la interpretació i el lloc des d’on explico les coses. Això permet que el projecte sigui molt versàtil, puc fer moltes coses i portar-les al meu terreny. 

Una de les coses que destaquen les lletres és la importància que prenen elements i imatges de la naturalesa, a partir de metàfores en les quals t’identifiques o et personifiques. 
Tot això no estava pensat des de bon principi, però la narrativa del disc m’hi va anar portant. La idea del disc parteix d’un nen que juga al jardí, des d’on veu un bosc. I llavors vaig crear tot un imaginari de què troba quan surt i s’endinsa en el bosc. Per a cada cançó he creat un paisatge que m’ha ajudat a parlar de les sensacions o de les emocions per les quals transita el nen en cada moment. Per exemple, per parlar de la culpa he imaginat un llac on s’enfonsava i com n’havia de sortir... I per a aquesta història m’ha inspirat Mercè Rodoreda, que sovint feia parlar elements que no tenen vida.

 
De fet, novel·les de Mercè Rodoreda com 'Aloma' (Edicions 62, 1938) o 'La plaça del diamant' (Club Editor, 1962) tenen un punt de 'coming-of-age' dolorós, com el que tu recorres a El bon nen.
Crec que Rodoreda feia bonic el dolor. En aquest sentit, al disc també parlo de moments molt crus, però amagats en metàfores. És un tret distintiu de la meva manera d’escriure.
 
Ho fas per amagar el dolor o amb una voluntat poètica?
Una mica de cada. Hi ha una voluntat clara de portar les meves lletres cap a un lloc més poètic, que vull seguir explorant, però a la vegada és una manera de protegir-me. Vull mostrar-me vulnerable, però també estar tranquil amb el resultat final. El bon nen és un alter ego de la meva persona, tot i que hi ha una part de ficció i en cap moment soc superexplícit amb res, perquè ser molt concret em sembla molt menys divertit i també menys extrapolable. 

Com va sorgir la idea de crear un alter ego?
Abans de començar el disc ja sabia que es titularia El bon nen. A l’EP anterior, El que veig quan miro (autoeditat, 2023), el fil conductor ja era un nen, que estava a casa i per la finestra es mirava el paisatge des de la innocència. Explicava les sensacions sense involucrar-m’hi gaire. Per això vaig voler que al meu primer disc el nen sortís de casa i comencés el viatge de fer-se gran. 



Què caracteritza un ‘bon nen’?
A mi sempre m’havien dit que era molt bon nen, que de petit em portava molt bé, era molt responsable... Em va semblar interessant agafar aquest concepte per capgirar-lo, perquè sona molt bé però és horrorós. Darrere aquest escut de perfecció hi ha dolor, però també una força interna que no li han permès treure. Fa temps que vaig a teràpia, i allà he parlat molt d’aquest nen i he identificat moltes de les coses de les quals parlo en el disc. L’etiqueta de ‘bon nen’ em cansava, perquè soc moltes més coses. Per això, en el vessant sonor, també he volgut anar cap a altres llocs. 

Has estructurat la història en tres capítols, que van de la presentació al nus i el desenllaç. Com definiries cada part?
La primera part és la més innocent, amb un discurs fet des dels ulls d’un nen. A la segona, el protagonista s’enfonsa i transita per diferents dolors, afronta coses que li fan mal o que no s’ha permès. I la tercera part és la conclusió i aprenentatge del viatge, amb l’intent de crear una nova identitat pròpia. De fet, el disc té un doble tancament, el final del viatge (“Ha florit”) i l’epíleg (“Tornar a ser”), que recull l’inici del trajecte des de la perspectiva d’un adult.

 
A “Com ha florit” –amb Svetlana– reculls moltes imatges i dolors que has cantat prèviament, i els dones la volta. I a la darrera cançó, “Tornar a ser”, aculls i abraces el nen i els seus patiments.
He intentat que a cada cançó hi hagués alguna referència a altres temes del disc. Tenia molt clar que volia escriure una cançó com “Ha florit”, perquè era important un final brillant i gustós, però alhora no volia acabar dient ‘ha florit i ja és tot fantàstic’, perquè no és cert. No puc fugir d’on vinc i de qui soc, i tampoc ho vull. Per això a “Tornar a ser” hi ha una reconciliació amb el nen, per trobar un nou lloc des d’on tenir-lo en compte.

Al disc parla de dolor, culpa, indecisió... Creus que són temes que connecten especialment amb la teva generació?
En realitat, penso que hi ha tot un perfil de gent amb l’edat dels nostres pares que també pot connectar molt amb el meu projecte, i no m’ho esperava. Però, esclar, en el fons parlo de les situacions que viu la nostra generació. Tinc la sensació que la gent més jove ja està creant la seva identitat des d’un altre lloc, diferent del nostre, perquè venim de famílies que han tapat molt més com se sentien i qui eren. La nostra és una generació de pas a la qual li ha tocat viure un canvi de discurs.
 
 
En tot aquest dolor del pas de l’infant al jove adult, quin paper hi juga el fet de descobrir-te queer?
Una de les coses que més m’han costat d’acceptar és la meva sexualitat, lligada a la meva manera de comportar-me o de parlar, perquè hi ha una part de mi que ho rebutja. Li he volgut donar un espai al disc, però al final i sense que fos massa evident. Al tema “Ha florit” parlo de l’alliberament de permetre’m el desig... Però no em sentia amb prou força per fer-ho sol, per això necessitava que hi hagués la col·laboració dels barcelonins Svetlana, que també són queer.

L’amor no té una gran presència a les cançons. Has preferit parlar des del prisma de les experiències i els dolors?
En aquest disc m’he centrat en l’amor propi. Volia parlar del meu viatge personal i com d’important és l’amor propi per establir vincles sans, siguin els que siguin. De fet, en alguna cançó sí que en parlo, però perquè m’ha passat de buscar en l’altra persona una validació o un amor que jo mateix no m’havia donat. En un moment en què les lletres i històries sobre les relacions sexoafectives estan a l’ordre del dia, em semblava interessant posar sobre la taula altres tipus d’amor i altres qüestions. Intento que a la meva música h i hagi aprenentatges i experiències, per si això pot servir a algú més... He tingut experiències d’amor sexoafectiu bones i sanes, però no ho he plasmat al disc perquè no era el lloc i el moment, tot i que últimament he escrit alguna cançó d’amor que m’agradaria treure algun dia...



Al reggaeton “Dins un llac” afegeixes una nota més social i reivindicativa quan la cantant pop barcelonina Yuhni diu: ‘No volem ser fortes, no volem amagar més la pena’.
Em semblava interessant confrontar el protagonista amb el món. Un dels grans aprenentatges és entendre que moltes vegades el problema no soc jo, sinó el que està establert socialment. Sovint el pensament de grup fa que perdin força les teves pròpies idees.
 
Per tant, les veus de Yuhni o de la vallesana Ouineta representen unes altres veus en la teva història?
Sí, he utilitzat les col·laboracions com a recurs literari, perquè m’aportessin una altra visió en la història. La meva és la del nen protagonista, però a “Una mica perdut” –amb Ouineta– necessitava que algú altre li digués cap on anar i el fes tirar endavant. A “Dins d’un llac” vaig posar-hi la veu de Yuhni perquè estigués en la mateixa situació i tingués el mateix punt de vista que el personatge, i així fer-li sentir que no estava sol. I amb “Ha florit” calia un col·lectiu que l’abracés, que és el rol que ha fet el duet Svetlana.
 
La col·laboració més sorprenent del disc, però, és la de la pianista sabadellenca Laura Andrés. Com va sorgir?
Va ser jurat d’un concurs on vam participar amb en Pau, amb qui després va fer pinya i li va produir el darrer disc, Venus (La Cupula Music, 2023). La seva participació és com un apadrinament i una manera de materialitzar l’amor i el suport que sempre ens ha donat. Al disc hi ha gravat orgues i pianos, i col·labora al tema “Magma”. Com que hem volgut fer un canvi sonor amb cadascuna de les parts del disc i veníem d’una sonoritat més electrònica i industrial, de sons més punxeguts, començar aquesta cançó amb un piano ens permetia fer un canvi dràstic. Vam deixar el tema menys definit en l’aspecte musical perquè ella hi pogués aportar la seva part creativa i d’improvisació... A més, em sembla divertit que a la gent que escolti Laura Andrés a Spotify, un circuit que no té res a veure amb mi, de sobte li pugui sortir aquest tema.



Com has treballat el disc amb la complicitat de Pau Vinyals?
Ha estat molt diferent de l’últim EP, El que veig quan miro, perquè llavors ja tenia les cançons fetes i ell només va fer la producció. En canvi, amb El bon nen també ha format part del procés compositiu. Hem fet molts intensius de cinc dies a una casa que té a la muntanya, com si anéssim de colònies. Ha estat molt guai poder crear centrats només en escriure les lletres i compondre les melodies.
 
Als concerts seguireu fent duet amb Pau Vinyals?
Sí, perquè el duet em sembla molt interessant pel meu format de directe, i crec que per la sonoritat electrònica del disc té sentit que siguem tots dos a l’escenari. A més, ara per ara portar banda és un tema que no em puc permetre per una qüestió de recursos. En la posada a escena em semblen referencials Anna Andreu i Marina Arrufat i el seu joc com a duet icònic. El Pau i jo som dues persones absolutament diferents, però ens complementen a escena i representem dues masculinitats molt poc normatives, i això és xulo.
 
Com plantejareu els directes?
La intenció és experimentar i provar coses diferents amb l’escenografia; explotar la nostra part performativa, sense perdre la musical, i que hi hagi més moviment i coreografies. De cara a la tardor i al llarg del 2025 farem la gira de presentació del disc, que volem que vagi evolucionant. Tal com soc com a artista, sé que no em funcionarà fer durant un any sencer exactament el mateix directe. De fet, si pogués, cada concert seria diferent i especial!