.jpg)
Com vas començar la teva vida artística?
Amb 17 anys vaig començar a imaginar cançons. Quan tenia 14 anys vaig escoltar Raimon per primera vegada. Em vaig quedar molt, molt impressionat, com pràcticament tota la gent d'aquella època, que sentíem per primera vegada un ús normal i digne de la pròpia llengua. Tots havíem estat, i seguíem estant, educats en castellà, i per tant era una cosa sorprenent. I després ja vaig començar a escoltar Lluís Llach… Recorde la primera vegada que vaig anar en autoestop a un altre poble de la meua comarca, perquè m'havien dit que hi actuava un tal Ovidi Montllor. Allò va ser una epifania. Va ser una cosa impressionant, màgica. I, sense adonar-me'n vaig voler fer el mateix. Jo havia estudiat música, i per tant sabia llegir els cançoners que es publicaven. Vaig convèncer ma mare —que em va costar— perquè em donara els diners per a una guitarra. I vaig aprendre a tocar-la amb un mètode d'aquells senzillets que explicaven com es feien els acords. Després vaig anar uns mesos amb un professor de guitarra clàssica, però m'avorria sobiranament.
I vas començar a fer les teves cançons.
Sí. Les feia d'una manera molt raimoniana. De fet, hi havia cançons que eren pràcticament plagis. Era una cosa escandalosa, que òbviament no he cantat mai en públic. Recorde que quan jo tenia 17 o 18 anys vaig anar a veure Raimon a una actuació i vaig tenir la gosadia d'anar a saludar-lo i a dir-li que jo també feia cançons. Em va tractar molt bé, va ser molt amable, i va dir que si volia enviar-li les cançons se les escoltaria i em diria alguna cosa. I ho vaig fer. Vaig gravar-les amb un magnetòfon d'aquells grans, de bovina oberta, un Grundig. Al cap de poc, Raimon va tornar a actuar a prop i jo vaig anar altra vegada a veure’l. Em va dir que ho havia sentit, que estava bé, que tenia bona veu, que era entonat… Després he vist que tot eren plagis de Raimon. Però en fi, em va tractar molt bé i em va dir que fer cançons no té cap misteri, es tracta de treballar, treballar i treballar.
Li vas fer cas?
Sí, li vaig fer cas i em vaig dedicar a treballar. Feia moltes hores de guitarra, llegia tot el que podia en català —que era molt poca cosa en aquells anys—. L'any 73, per primera vegada, en una festa de fi de curs de l'institut Josep Maria Parra d’Alzira, on jo estudiava COU, vaig sortir allà amb la guitarra a fer un parell de cançons meues i vaig cantar “El bandoler”, de Llach, i vaig tenir molt d'èxit. La mateixa vesprada em portaren a l'Institut de Batxillerat de Sueca, que ara es diu Joan Fuster, i vaig repetir el número. També m'aplaudiren molt. I això va ser el meu bateig de foc als escenaris. I a partir d'ahí vaig començar a tocar com se feia en aquella època.
Quin país et vas trobar en aquell moment?
Era a finals del franquisme. I normalment tocàvem en centres parroquials que acollien grups juvenils en els quals es reunia la gent d'esquerres i en llocs en els quals es recollien diners per a Comissions Obreres, que eren clandestines. Sempre hi havia una causa, com ara muntar una biblioteca en un poble. Hi anava, cantava, me’n donaven una part i l'altra part se la quedaven per la causa. Era prou complicat, perquè cada vegada calia demanar permís al govern civil, presentar-los lletres, mai sabies quines t'autoritzarien i quines no… I si teníem controlat que no hi havia policia, cantàvem altres coses.
També actuaves a Catalunya.
El 74, no sé com, l'amic que em feia de mànager, va saber del premi Noves Veus, que organitzava Joan-Carles Doval a Sabadell. M’hi va presentar i, sorprenentment, vaig guanyar. Recorde que al jurat hi havia Enric Frigola i Pau Riba, entre d’altres. Hi vaig cantar “Ella” i va tenir molt d’èxit.
Normalment amb qui comparties cartell?
En aquella època vaig compartir cartell prou vegades amb Ramon Muntaner, amb Joan Isaac, alguna vegada amb Marina Rossell… és a dir, amb la generació jove del moment. Aquí, al País Valencià, vaig fer alguns concerts amb l'Ovidi Montllor, Maria del Mar Bonet, Pi de la Serra… Al País Valencià cantava amb els germans grans i a Catalunya, amb els de la mateixa generació.
Vas tenir algun problema seriós amb la censura?
Seriós, no, només prohibicions de concerts. Arribar al lloc i trobar, apegat a la porta, un paper de la delegació del govern dient que es prohibia el concert, i la parella de la Guàrdia Civil passejant-se per allà perquè no transgredírem la prohibició.
Per què ho vas deixar, en aquella època?
L’últim concert públic el vaig fer el setembre del 77 a l'Aplec de la Plana, a Vila Real. En aquell concert, on vaig coincidir amb Joan Isaac, vaig recitar un poema dedicat als executats del 27 de setembre. L’octubre, em vaig incorporar a la mili, perquè la Guàrdia Civil m'havia denegat el certificat de bona conducta i no podia ni demanar més pròrrogues ni fer les milícies universitàries. Vaig marxar el 6 d'octubre del 77, que curiosament és el dia que van assassinar Miquel Grau. Quan portava una setmana al centre d’instrucció de Saragossa, em va cridar el capità i em va dir que li havia arribat el meu informe i que si li creava el més mínim problema m'enviaria un batalló de càstig a les Canàries. Al final em van fer anar a la Brigada d'Alta Muntanya, a Osca. Allà la meitat estàvem fitxats per activitats polítiques i l'altra meitat eren analfabets... Em van llicenciar el desembre del 78, just aprovada la Constitució. Quan vaig tornar, va coincidir que es posava en marxa el pla experimental d'ensenyament del Valencià. Dos dies després, vaig signar contracte com a professor de valencià.
No vas poder compatibilitzar l’ensenyament amb la música?
No només no podia compatibilitzar-ho, sinó que vaig veure que la Cançó anava a passar una temporada molt dura. De fet, va ser el moment en què el meu amic Carles Barranco va treure el disc i va durar un any. Al cap de no-res, ho va deixar i es va dedicar a la publicitat. I, com una mena de domino, anarem deixant-ho tots. I jo, de fet, després de la mili, no vaig ni passar per l'oficina del col·lectiu de músics. Vaig desaparèixer.
La pregunta és obligada. Per què vas tornar?
Per la nostàlgia de la música. El 2002, quan torne, soc un sociòleg prou conegut, he publicat llibres, escric habitualment en la premsa… puc dir la meva sempre que vulgui. I per tant, no és tant la necessitat d'opinar i de dir coses, sinó la nostàlgia de la música. Va coincidir que els meus fills encara eren petits i jo cada nit els cantava per a dormir-los. I aquell cantar em va fer descobrir que necessitava cantar. Quan acabava de dormir-los i sortia de l'habitació, estava superbé, relaxat, com si haguera fet una sessió de meditació… Vaig tornar a treure la guitarra que feia més de 20 anys que no tocava, i m'ho vaig prendre seriosament. Vaig anar a estudiar amb Joan Soler, que és un gran guitarrista de jazz, i vaig estar cinc anys anant a classes de guitarra amb ell. Cada quinze dies, una sessió d'una hora. Em posava deures i jo els feia. Vaig aprendre molt, sobretot, de tècniques de composició, harmonia...
Rafa Xambó Foto: Òscar Vázquez
Aquesta tornada t'ha permès entrar en contacte amb una nova generació. Què en destacaries?
M’ha permès entrar en contacte amb una nova generació perquè immediatament, el 2005, muntàrem el Col·lectiu Ovidi Montllor (COM), que és el gran connector de diferents generacions. Recorde que el 2005, quan fèrem l'homenatge a l’Ovidi Montllor en Ca Revolta pels 10 anys de la seua mort, va ser una de les primeres vegades que vèiem actuar a la gent més jove. Manolo Miralles i jo ens abraçàrem emocionats perquè érem conscients que ho havíem salvat, que teníem continuïtat, que hi havia una nova generació magnífica. Va ser molt emocionant.
Com et trobes més còmode, cantant cançons pròpies, poemes musicats, versions...?
He fet diverses versions i vaig gravar-ne una de Lou Reed al disc de Bustamante Ciutat magnètica (Picap, 1992). Però jo em trobe molt més còmode cantant les meues cançons. El que passa és que musicar poemes és molt fàcil. T’ho donen tot mig fet. Comence a recitar el poema, i a la tercera vegada ja estic cantant-lo. Amb les meues cançons, normalment, vaig fent lletra i música simultàniament. A partir d'una idea, d'una frase, la vaig fent créixer i vaig pensant quina tornada faré o, si he començat per la tornada, busque com ompliré la cançó…
Ara fa un temps que has decidit plegar. Podem dir que en un moment àlgid?
Sí, però també en aquesta segona etapa he tingut aturades. La puta política m'ha perjudicat molt. El 2011 vaig acceptar ser membre del Consell d'Administració de la Televisió Valenciana a proposta de Compromís, per anar a partir-me la cara amb el Partit Popular. Quan tanquen la tele, immediatament trec el disc Shakespeare i me torne a posar en marxa. Però clar, s'aprova la nova llei de televisió i torne a acceptar ser membre del Consell Rector de la nova corporació, À Punt. I, com he fet sempre, quan tinc un càrrec públic, no faig concerts. No vull aprofitar-me de la meua posició per treure’n profit. I, novament, quan abandone la tele, que és una altra història trista i desagradable, faig tres discos en tres anys seguits: jo deixe la tele al 19 i el 21 faig un disc, La dansa d'un temps nou (Stanbrook), el 22 la Cantata de València (Stanbrook) i el 23 dic que s'ha acabat, Últimes cançons (Stanbrook). D'alguna manera volia recuperar el temps perdut per culpa de la política.
Deixes un llegat de nou discos
El meu objectiu, des que vaig tornar, va ser fer deu discos. N'he fet nou, però ara faré una reformulació del disc de Shakespeare que serà el desè. La idea és tenir-lo per a este Nadal. Es dirà Imperfecta, ombra, vella, que és un fragment d'un vers de Shakespeare que diu ‘Imperfecta, ombra vella en la nit morta’. Jo no el torne a cantar. Fem un treball d'enginyeria, en el que extraguem la meua veu, perquè la meua veu de l'any 13 és molt millor que la d'ara, i amb nous arranjaments. Probablement no tindrà gens de guitarres, sinó loops, efectes electrònics… serà diferent. També hi haurà sonets recitats pel seu traductor, Txema Martínez.
L’agost, a Breda, vas fer l'últim concert. Per què Breda?
Va ser casualitat. Jo hi havia tocat el 1975 i algú em va enviar el retall de premsa. I vaig pensar que estaria bé. Al regidor Andreu Pujol li va agradar la idea i vam repetir el concert al mateix lloc on l’havíem fet 49 anys abans. Va ser molt emotiu perquè van venir alguns dels organitzadors del concert de l'any 75.
Al final de tot se sol fer balanç…
Jo diria que estic discretament content de les meues aportacions a la música del país, . Pense que algunes cançons tenen una vàlua atemporal, que no són producte d'una moda ni d'un moment determinat. Em faria molt de goig que, amb el temps, la gent més jove les triturara com volguera.
