Al disc hi ha cançons que marquen distància respecte als temes de més èxit del primer treball i altres que s’acosten a la filosofia del “Pa amb oli i sal”. Us preocupa ser originals i no repetir-vos?
XAVIER DE LA IGLESIA: El secret és no plantejar-s’ho. Sempre intentar anar fent el nostre camí. I a partir d’aquí, fer el disc que ens ve de gust fer a cada moment, amb la producció que li toca i que més s’adiu amb les cançons que en formen part. Quan presentem un disc, la gent escolta el principi d’una nova etapa, però per a nosaltres és a l’inrevés, ja és el final. El que hem anat aprenent durant el temps que hem estat creant el disc, a l’estudi de gravació i durant les gires anteriors, quan hem estat treballant junts i hem plantejat les coses... tot es veu reflectit a cada disc. A partir d’aquí, presentem al públic el que hem fet i comencem un nou viatge. I no pensem si és continuista o no, la veritat. No ens preocupa aquesta idea.
'Abisme' és el vostre sisè disc. Cadascun té una identitat diferent o hi ha una única identitat que és ‘Blaumut’?
X.I: Crec que la identitat és Blaumut. Ara bé, cada disc està fet en un moment i un temps determinats, i també beu d’unes circumstàncies concretes. Per aquest motiu té un relat propi.
Oriol Aymat: Al final, Blaumut som nosaltres i amb cada disc i cada cançó mirem de crear alguna cosa nova; sempre reflectint la nostra pròpia identitat i les nostres vivències. La nostra voluntat és innovar, buscar un matís nou per a cada tema, perquè cadascun reflecteix un moment de la nostra història com a grup. A cada disc som en un punt diferent i això hi dona un caràcter determinat.
X.I: I si mirem enrere, veiem una cosa xula que suposo que és l’evolució de la nostra història, però amb un denominador comú. Algú fa molt de temps em va dir que una de les característiques de la nostra música era que només sentint el primer fragment d’una cançó a la ràdio, la gent ja la podia identificar com un tema nostre, i que això era molt bona cosa. En aquest sentit, que la nostra sonoritat sigui reconeixible i que hàgim assolit un ‘so Blaumut’ és una idea que m’agrada.
De vegades és complicat aconseguir això que dius sense caure en la repetició.
Vassil Lambrinov: Crec que és més aviat al contrari. El més fàcil és ser fidels a la nostra manera de fer, perquè sempre hem fet el que ens agrada: les cançons del Xavi, els arranjaments de corda que fa l’Oriol, i les aportacions que fem entre tots. No hem buscat mai de manera artificial fer una còpia del “Pa amb oli i sal” ni del “Bicicletes” perquè una cançó torni a funcionar. Però tampoc no ens hem plantejat mai de fer una cosa totalment diferent amb la intenció de no repetir-nos. Sempre hem anat fent i cada cançó ens ha sortit de manera sincera i genuïna, reflectint qui som i fent la música que ens agrada. D’aquesta manera és fàcil ser autèntic, sempre ho hem estat i no ens ha calgut fer cap esforç.
CANÇONS A DISTÀNCIA
Parlem de les deu cançons del nou àlbum. Heu seguit la mateixa metodologia de treball de sempre?X.I: Sí. Començo jo fent les cançons a casa i durant la gira anterior. Compondre és un ofici que m’apassiona, no paro mai de fer cançons. Llavors, amb una primera idea de producció, ho passo a l’Oriol. Ell fa una proposta d’arranjament de corda i a partir d’aquí cadascú fa les seves aportacions gravant a casa seva. I, finalment, Joel Condal les mescla al seu estudi.
Per tant, el procés ha canviat, perquè ara treballeu molt més a distància que al principi...
X.I: Respecte als primers discos, sí, però l’últim ja el vam fer d’aquesta manera. Hem perdut allò d’ajuntar-nos a l’estudi i passar uns dies junts. Aquesta manera de treballar té coses bones i altres no tant. És un estalvi de temps i d’energia brutal, perquè gravem quan volem, ens quedem la presa que més ens agrada, no tenim un taxímetre que va comptant hores d’estudi... i, per tant, economitzem recursos.
Però el factor humà es perd, i potser això es pot arribar a notar a les cançons, o no?
X.I: No, perquè parlem molt i ens seguim veient de manera habitual. El factor humà segueix sent una part de Blaumut, ja que ens trobem als concerts o als assajos i estem en contacte continu.
Heu introduït alguna evolució des que vau presentar el vostre primer disc fins ara?
V.L: No, encara hi ha un micro i un intèrpret al darrere. Tot i que hi ha nous plug-ins, l’essència és la mateixa. Podríem haver fet el nou disc amb les mateixes característiques del primer, ara fa deu anys. Res no ha canviat. Fem servir els mateixos instruments i la veu del Xavi és la mateixa, potser té un micro millor... Tècnicament no hi ha cap gran diferència. Potser hi ha un canvi respecte a com es gravava fa vint anys, però en la darrera dècada tot és igual. Com més fem servir les eines, gràcies a l’experiència i el bagatge, més hem après a fer-ho de manera més intel·ligent i adient. Hi ha hagut un aprenentatge i suposo que amb cada disc també hi ha una evolució.
O.A: Penso que el Xavi té un instrument més evolucionat, que és la seva veu, i nosaltres també toquem millor. Hem anat aprenent i això es nota. Sabem gravar millor i hem après a plasmar més fàcilment les idees que tenim al cap. Crec que hem millorat, també tècnicament. Potser des de fora del grup no es nota, però tenim clar que ho fem millor que fa uns anys.
X.I: Si fa dotze o tretze anys ens haguessin dit que gravéssim el disc cadascú a casa seva, no hauríem sabut ni com posar-nos-hi. No en sabíem tant. El fet de poder gravar d’aquesta manera també ens permet ser molt curiosos i invertir moltes hores provant bestieses amb cada cançó. És una bona fórmula per triar i descartar, un mar de fons per al disc que al final suma molt a les cançons.
Pel que fa a les lletres, encara us sentiu identificats amb les cançons del principi?
X.I: Sí, quan escolto les cançons del primer disc m’hi veig reflectit. No en renego gens perquè sempre m’ha agradat escriure a partir de les imatges. És una pràctica que encara conservo. Tot i això, he anat guanyant tot un seguit de recursos que no tenia. Suposo que llegir llibres ajuda, i en aquests deu anys n’he llegit molts i segur que m’han inspirat. D’altra banda, som persones diferents de quan vam començar el projecte i tenim altres interessos, altres maneres de veure i enfocar les coses... En general, podem dir que hem enriquit la nostra manera de fer les cançons.
I, pel que fa a l’estil, l’essència continua sent la mateixa?
X.I: Totalment. A més, crec que ho podeu valorar millor els que sou fora del grup. Per nosaltres és més difícil veure aquesta essència, tot i que si l’analitzem la podríem trobar. La gent que ens escolta pot notar perfectament quan reconeix el nostre so i el nostre estil.