Després de dos anys de silenci discogràfic, la mítica P.A.W.N. Gang presenta un àlbum carregat de cruesa, Asho ke li diuan trap (Delirics, 2024). El grup barceloní reivindica el seu llegat en un repertori de tretze cançons que busca el so dels seus inicis a través de múltiples gèneres i estils. Llibertat absoluta, sense condicions i sense cap límit. Un crit a la rebel·lia. Torna la Sagrada Família en estat pur.



Des del 2022 que no havíeu gravat un disc tots junts. Com ha estat la P.A.W.N. Gang durant aquest temps?
Yung Mare: En realitat molt bé, creant el material. Ens hem anat retrobant, tant amb nosaltres mateixos com amb el so que teníem quan hi havia l’Hacha, que gràcies a Déu ha tornat a la squad. Ens ha anat bé aquest temps per ser més creatius i estar centrats.
Hacha Dastral: S’han tornat a construir els fonaments que hi havia abans. Hem tornat a construir la Sagrada Família de la P.A.W.N. Gang, que sempre estarà en construcció perquè volem ser una obra perfecta però la perfecció no s’aconsegueix mai.
Y.M: Sempre diem que som com la Sagrada Família. És la metàfora perfecta per al grup.

Passen els anys, però les provocacions als títols no marxen.
Y.M: L’essència es manté, ara estem més forts que mai i ho havíem de plasmar al disc. És un format de mixtape, de manera que la gent pot trobar una mica de tot, tant de títols com d’estils i gèneres.
WILLFREE: No és un àlbum en què les cançons tinguin relació entre elles. I si n’hi ha alguna ha estat involuntàriament, perquè tot el disc és bastant fosc.

El vostre trap és bastant dur, no?
W: Sí, no hi ha res melòdic ni res comercial, tot és trap’n’rap.
Y.M: És tal com ens ha sortit i crec que reflecteix bastant el món en general. Amb aquest àlbum volíem transmetre l’energia de com estem nosaltres, igual que al principi, però amb tot el que hem après al llarg d’un camí de més d’una dècada, des del 2011.
W: Estem contents d’haver fet el nou àlbum, però hi ha hagut moltes històries pel mig i ha estat un procés molt llarg, i a la vegada una mica pesat. Gent externa que ha anat entrant i sortint, i en el nostre cas, ara un no podia venir, ara no ens podíem ajuntar...

El títol, 'Asho ke li diuan trap', s’assembla una mica a 'Al final es asho' (autoeditat, 2016).
Y.M: Buscàvem això mateix, perquè Al final es asho va ser el darrer disc que vam fer amb l’Hacha Dastral.
W: Sempre ens han preguntat què és el trap, tot i que fa molts anys que fem trap. Per això li hem posat aquest títol.
Y.M: És una reivindicació del significat de la P.A.W.N. i és un beef a la indústria, o a l’urban, que en diuen ara. És una manera de consolidar el que som, perquè som els reis del panorama i ja està.
H.D: Squad!
W: Volíem fer la referència al disc Al final es asho, perquè aquell moment va ser una època daurada a la Krakhaus 1, i ara ja estem a la Krakhaus... 5?



Hacha, podríem dir que ha estat el retorn del productor de la P.A.W.N. Com ha estat el procés de tornar-te a unir al grup?
H.D: Ha estat màgic. He passat per un procés de tres anys tancat per unes històries. Des que he tornat m’he posat a ordenar les meves coses, i ara l’univers m’ho està retornant. He arreglat les relacions amb la família i he recuperat les amistats. M’estan passant coses increïbles i crec que tornar amb la P.A.W.N. formava part d’aquest univers que em retorna.

I com et trobes en aquesta nova etapa?
H.D: Amb la mateixa passió de quan vam començar. Tot i que mai m’he sentit com si hagués marxat. Professionalment, estàvem més separats, perquè jo estava en un altre planeta. Però m’he obert, jo que he estat sempre molt tancat, i sento que mai ens havíem separat perquè sempre hem estat germans. Havíem de tornar a treballar. No pot existir un món sense nosaltres. És una paranoia, però és així. Som una peça que ha de ser o el món no funcionarà.
W: El món és nostre.


Aquesta voluntat de tornar als inicis neix de no saber connectar amb el que es porta actualment?
Y.M: No és qüestió de no saber, sinó de no voler. Ens venia de gust perpetuar el nostre llegat i en aquest àlbum es nota que encara fem el que ens dona la gana. Hi ha un corrido, rap, trap… No ens tanquem a res, perquè sempre hem estat els primers... almenys en català.


Us interessen els artistes del pop urbà que ho peten?
Y.M: El que ara és popular en la moguda mainstream és un altre rotllo. Gent de l’escena que em pugui arribar a molar n’hi comença a haver, però la penya que més sona no és la que em mou ni em motiva a encendre la ràdio al matí.
W: Jo soc molt hater. No dono el vist-i-plau a ningú. A cap. Zero.

Esteu farts de dir que vau ser els primers, encara que ho sigueu?
Y.M: Últimament, quan he llegit alguna entrevista, penso: “Hosti, ho he dit molts cops, semblo un vell”. Entre la mala memòria i les vegades que m’ho pregunten, sempre dic el mateix.
W: Jo no em cansaré mai. Ho continuaré dient fins a l’últim dia.
Y.M: Justament que vam ser els primers, ara ho sap tothom.
W: No vol dir que ens hi haguem de recolzar i viure’n tota la vida, però quan ens ho pregunten... cal dir-ho, i tant, que no en dubti ningú!


No us ha preocupat fer lletres que es passessin de frenada. Mai heu pensat que això us podia limitar?
Y.M: Al revés. Quan hem pensat de fer alguna cosa premeditada és quan ens hem sentit malament. Ens fa més por ser massa correctes que no ser-ho, perquè perdem la nostra essència.
W: Sabem que això ens ha tancat moltes portes, perquè s’ha demostrat, tant en la contractació de concerts com als mitjans de comunicació. Tant per les lletres, com per l’estil i la manera de fer.

Hi ha gent que té por de contractar-vos?
W: Home, i tant!
Y.M: Hi ha molts festivals de Barcelona on podríem haver actuat. Vam anar al Cruïlla, però n’hi ha d’altres on no ens han cridat mai.
H.D: És molt fort perquè són festivals que pretenen representar la cultura catalana, o fins i tot del gènere musical que representem. Sorprèn que no vulguin contractar als pioners. No ho entenc.
W: I quan preguntes a les sales o a organitzacions de festes majors, ningú té cap queixa. El tracte que tenim amb els promotors és perfecte, no es pot queixar ningú. Potser algú pensa que som uns 'liantes'...
Y.M: Fa uns anys podia ser, però ara tot ha canviat.
H.D: Anem a treballar, tocar, cobrar i marxar a casa. Som homes, ja.
W: Els festivals de Catalunya el que busquen és que tot sigui molt net. Que tot estigui quadrat. Ballarines, ballarins… Sembla que els nostres directes no són el que atrau els organitzadors. No els agrada la improvisació ni les coses inesperades, només volen delicadesa.

Creieu que tornarà l’època en què fèieu cançons que ho petaven i no sabíeu com?
W: No.
Y.M: No se sap mai...
W: Si estàs parlant de repercussió, no. Hi poso la mà al foc. Tant de bo m’equivoqui, però...
H.D: Que es repeteixi serà molt difícil.
W: Tot i això, als concerts ho continuem petant. Anem on anem, dues mil, tres mil persones...


Però tot i ser difícil us manteniu. De fet, en parleu una mica a una cançó del nou disc, “Ke faria”: ‘I no sé què faria si no fes això de per vida’. Ho sentiu així?
H.D: Jo descaradament.
Y.M: Fem el que fem, la música és el que ens va unir.
H.D: No vivim de la música, però sense la música no viuríem.
W: Barres!
H.D: La música m’ha salvat la vida molts cops, i crec que a molts del grup també. Si no féssim música, amb què ens desfogaríem?

Ja teniu lloc per a la presentació del disc?
W: Sí, 10 de gener, Sala Wolf.
Y.M: Sabem que vau venir. Així que pot ser que es repeteixi la data èpica que vau viure a la Wolf. O millor encara.