Ara fa sis anys no havia fet mai música, i el que va començar sent un divertimento s’ha convertit en una de les propostes més originals del panorama català actual. Galgo Lento beu del hip-hop, el r’n’b i el soul, i amb el quart disc, Copilot (Luup Records, 2024) —que veurà la llum el pròxim divendres 25 d’octubre—, tenia com a premissa fer una música més alegre, pujar els beats de les cançons i donar més espai als instruments per fer fluir els temes; un pas endavant en la carrera del terrassenc Martí Galan en què es confirma com a productor experimentat, escriptor nostàlgic i cantautor diferent i necessari. 


D’on va sortir la idea de posar-li de títol Copilot?
El títol va sortir quan ja tenia gairebé totes les cançons i vam anar a passar un cap de setmana per Girona amb la meva parella. Amb el cotxe d’anada, jo anava de copilot posant música i hi va haver un moment en què li vaig confessar que no sabia quin nom posar al disc. Vam començar a fer una pluja d’idees al cotxe mateix, i em va proposar Copilot. Vaig pensar que molava, perquè a la vida sempre he estat el conductor. Em vaig treure el carnet als 18 anys i em va arribar un cotxe atrotinat que havia estat del meu germà gran. Sempre m’ha tocat conduir i no he anat mai d’acompanyant, tot i que m’encanta. 
 
I en clau musical, et sents més pilot o copilot?
La idea del títol m’ha permès englobar totes les històries de les cançons del disc que, a priori, eren inconnexes entre si, seguint per exemple el punt de vista d’un copilot i amb moltes referències a la carretera. De fet, aquest últim any he fet molt de copilot produint molta música per a altres artistes i m’ha agradat molt. He sentit que la persona que conduïa estava al meu costat i jo l’ajudava perquè tot fos millor i menys complicat. Crec que a la vida gaudeixo més fent de copilot, tot i que amb el meu projecte vull ser el pilot oficial.
 
Creus que a la indústria musical catalana hi ha massa gent que vol ser sempre el pilot?
És normal i passa a tot arreu. En la meva faceta com a productor, m’omple molt més un projecte que m’interessi musicalment i en el qual hi hagi connexió amb una altra persona, que no pas intentar abraçar-lo només per treure’n un rèdit personal més enllà de la feina. I si al final no surt el meu nom als crèdits, no passa res.
 
Què estaries disposat a cedir per viure de la música?
Em molaria poder viure de la música, però no donaré la meva vida ni renegaré de com soc per guanyar pasta. Es poden guanyar diners de moltes maneres però, si realment em vull dedicar a l’art de la música, preferiria transcendir artísticament. La pregunta principal que em faig és: per què em dedico a la música? Si la resposta és pasta és completament lícit, però llavors, si fas una puta merda de música el resultat és una merda molt més gran. Ara bé, també hi ha músics que tenen la capacitat de fer pasta amb música molt guapa.
 
El darrer disc, 'Martinet!' (Luup Records, 2023), va ser conceptual i tenia una història que vertebrava tot el treball. Aquesta vegada, per on van els trets de Copilot?
No em volia posar molt conceptual, com a mínim pel que fa al relat, en canvi, des del punt de vista estètic o sonor les cançons segueixen un patró. He fet un projecte més despreocupat per poder parlar de moltes coses. En el rap hi ha mixtapes, i el resultat de Copilot s’assembla més a una mixtape que no a un disc.



Però hi ha algun fil que uneixi les cançons del disc?
El fil conductor és la manera com explico les històries, perquè hi ha moltes cançons en primera o segona persona. El disc pivota des del meu punt de vista, sigui de pilot o de copilot. A més, tot passa on road, perquè quan vaig tenir el títol de Copilot vaig intentar escriure buscant referències a la carretera, al cotxe, a la benzina... 
 
Un altre dels grans canvis és que has intentat fugir de la tristesa i la nostàlgia que impregnava la teva música, per exemple a cançons com “Diumenge”, “M’agrada” o “Joder, que bé”.
Aquesta era la idea, i no només des de l’àmbit personal, perquè la gent del segell em va aconsellar que ara molaria fer una música una miqueta més alegre, més animada.
 
I com ho has aconseguit?
Per fer aquest exercici vaig pujar el tempo amb els BPM de les cançons. Aquest estiu vaig tenir una ratxa d’inspiració molt forta i vaig gravar justament els tres temes que has citat. Quan els vaig enviar al segell em van respondre: “D’acord, mola, ja són cançons més alegres”. [Riu] Vaig pensar que l’havia encertat, perquè jo no escolto música molt trista, més aviat m’agrada molt el hip-hop i m’encanten temes que tenen beats funk o soul. Vaig experimentar en aquesta línia, em vaig centrar en les línies de baix, perquè sonessin guapíssimes, en les guitarres i en totes les bases instrumentals. Ho vaig fer pensant en la manera de defensar els temes per fer uns directes molt guapos.


'Copilot' és un disc continuista després de 'Martinet!'?
La premissa, tal com he explicat, ha estat intentar pujar els BPM i que les cançons no fossin tan tristes. Però al final m’he deixat portar i he preferit fer el tipus de música que em molaria escoltar. No sé si és continuista, la meva voluntat era que no ho fos i trencar una mica amb el que havia fet fins ara.
 
Projectes com el teu s’allunyen de la tònica habitual de l’escena catalana i cal més d’un disc per quallar entre el públic?
He tingut la voluntat de fer un disc més digerible, però també he passat moments en què he xocat amb l’intent de fer aquesta música comercial. Segons què no em sortia, no em sentia còmode amb la situació i em fotia mal a dins. Per això va haver-hi un punt en què em vaig deixar anar i vaig fer el que vaig voler. Amb el cantant vallesà Miki Poggioli, a qui he produït el primer disc, Videoclub (autoeditat, 2024), sempre diem que ens hem de projectar d’aquí a vint anys amb els nostres fills i posar-nos a la seva pell quan escoltin les nostres cançons. Em molaria molt que escoltessin aquest disc. Tot ho faig pels meus fills! [Riu]
 
A l’hora d’intentar posar etiquetes, la teva proposta rapejada es podria situar entre Tyler, The Creator i Childish Gambino. Però com descriuries el teu propi estil?
Aquest nou disc potser no sona tan indie com el que havia gravat fins ara, però si m’hagués de definir a mi mateix em situaria entre l’indie-pop i el hip-hop. A més, també bec molt dels gèneres que abasten des de l’r’n’b fins al soul.


En aquest disc t’has atrevit a fer més cançons en la línia del pop d’autor. Per exemple, a “7 AM” cantes bastant.
Sí, és una cançó molt Drake. I sí, la idea va ser posar-me contra les cordes i provar coses noves, entre les quals intentar cantar més i rapejar menys. He intentat que tot sonés ben parit, provant registres diferents del que havia fet abans.
 
És un disc ple de reptes. Quin ha estat el que més t’ha costat?
El fet de fer cançons alegres, sense dubte. [Riu] Fins i tot fent rap sempre acabo tirant-ho tot cap avall. La idea d’haver de forçar un sentiment alegre em sembla molt difícil, crec que és molt més fàcil mostrar un sentiment trist. A més, quan intento fer cançons alegres i no em surten, encara em ratllo més.

Anant a fons amb el disc i parlant de cançons tristes, la que s’emporta la palma és “2gallets”. Hi estàs d’acord?
Va ser la penúltima cançó que vaig escriure i gravar per al disc. Recordo que estàvem fent una sessió de gravació amb en Lluc per al seu nou àlbum, Vam néixer per fer això (Delirics, 2024), i que vam acabar bastant tard, pels volts de les 11 de la nit. Quan vaig arribar a casa, la cançó “2gallets” em va sortir tota de cop. Buscava una lletra que englobés el concepte del disc i volia explicar una història a partir de la visió del copilot, amb la idea de tenir sempre a prop l’altra persona. De fet, aquesta és potser l’única cançó explícitament d’amor de tot el disc. La lletra parla d’una persona que és dins el cotxe parlant amb la seva parella pel mòbil i es posen a discutir. De sobte, entra a la tornada i té un accident. És un bon exemple de la idea que tenia quan em plantejava fer aquest disc, perquè volia crear petites històries per a cada cançó.
 
El projecte de Galgo Lento defineix la teva carrera en solitari, en què també et produeixes tots els temes. No t’agradaria arribar a compartir aquest procés amb altres productors?
Prefereixo fer-ho sol. Per exemple, en el grup de Terrassa on faig de productor i DJ, Hereus del Beat, tot ha de passar pels filtres de més d’una persona. En canvi, en un disc meu, que la decisió no la tingués només jo és una situació que em costaria d’acceptar. Prefereixo pencar sol, encara que sigui dur, m’és igual. M’agrada tenir la capacitat de prendre la decisió final, tot i que durant el procés de creació i gravació ja treballo amb molta altra gent.
 
No t’interessaria tenir la visió externa d’altres productors?
M’encantaria, el que passa és que estic en un punt en què tot el que he fet fins ara m’ho he autoproduït. A més, cal tenir en compte que les produccions costen pasta, i jo voldria treballar amb productors que cobren molts diners. [Riu]
 
Sempre has estat més productor que lletrista, però en aquest disc t’has sentit més còmode escrivint les lletres?
M’agrada molt i cada cop m’interessa més escriure lletres, perquè m’he adonat de la seva importància arran de treballar amb altra gent. És una part superxula, però em costa molt. Puc fer un beat en deu minuts, però una lletra passa poques vegades que la tingui feta en deu minuts. És molt més pelut escriure un vers que no posar una línia de baix. Al final a la part instrumental hi poses el cor, però les lletres han de ser més viscerals i directes. D’aquesta part, m’encanta trobar la frase que hi encaixa perfectament i que, a més, té un doble significat i queda bé sobre el beat. Això mola molt!
 
I encara un altre aspecte significatiu és que aquest cop has deixat més espais instrumentals perquè la cançó pugui respirar.
Una altra de les premisses del disc era tancar la boca si no tenia res més a cantar, deixar que la música respirés i no afegir-hi un altre vers perquè sí. A més això per als directes va de conya. L’altre dia deia al guitarrista de la banda que el meu objectiu és acabar anant a un bolo de Galgo Lento. No a cantar, sinó anar-lo a veure. [Riu] M’encantaria que sortís algú altre a l’escenari, en el meu lloc, que cantés durant dos minuts i que tota la resta fos música.