El 2020, Lluís Margarit es va presentar al concurs de bandes emergents Sona9 al costat de Pol Clusella sota el nom d'Irieix. Ara són ja onze els senzills que ha publicat, alguns dels quals recuperarà demà, de la mà de Primavera Labels, en un doble casset que, per un costat és un recopilatori –Irieix: Greatest Hits— i per l'altra, les versions corals d'aquestes mateixes cançons —Irieix dirigeix: Greatest Hits a capella al Palau de la Música—. De tot plegat en parlem amb Margarit, mentre estrenem també el videoclip de "No hi ha manera".


Avui estrenem el clip de “No hi ha manera”, una cançó que vas treure a la primavera, però que no has inclòs en l'àlbum recopilatori de 'Greatest Hits' que publiques demà. Per què?
Perquè en realitat no són Greatest Hits [RIU], sinó que són cançons que havíem produït ja per poder-les fer amb cor. I algunes van quedar fora i les vam haver de sacrificar, perquè duia massa feina adaptar-les totes, malgrat que era la meva idea inicial. Volia fer la broma que totes eren grans hits!
 
En treus el videoclip ara, alhora que l’EP, per reivindicar aquest tema també?
Sí! A més, el videoclip m’agrada molt, perquè és una cosa superestàtica. Em recorda al videoclip de “Benvolgut” dels Manel.
 
La cançó tracta sobre el fet d’acompanyar a una persona que estimes que ho està passant malament… I el videoclip, a priori, no hi té molt a veure.
Aquest videoclip va néixer perquè el nostre acordionista està estudiant a l’ESCAC i va fer aquest curt. Un dia, me’l va ensenyar, i vaig veure claríssim que aquest pla seqüència del soldat que intenta pujar però no pot… L’havíem de fer servir per a “No hi ha manera”. I hi vaig muntar la cançó a sobre, però fent-ne un mix amb la versió que fem en directe, amb un final techno. I la durada va quedar clavada.
 
I per què vas veure tan clar aquesta escena podia encaixar amb la temàtica de la cançó?
Per a mi hi ha un paral·lelisme: l’espectador, en aquest cas, és com el narrador de la cançó, que veu una persona amb una incapacitat que està intentant aconseguir pujar el turonet i no pot. I frustra, perquè per molt que entenguis que no el pots ajudar, ho vols fer. Conceptualment em va travessar. A més, m’agrada que el videoclip no estigués pensat per a la cançó, i hagi estat com una casualitat.
 


Tornem al ‘Greatest Hits’ que descobreixes demà: com en vas fer la selecció?
Fa un parell d’anys, el Xavi Bruguera em va proposar de participar en una fira de segells que organitzava l’Heliogàbal. La idea era un petit concert, tipus showcase, i que vinguessin molts agents, i discogràfiques, etc. Vaig voler fer alguna cosa especial, i vaig pensar d’agafar unes quantes cançons del repertori i produir-les només amb veus de 15 persones diferents... Vam estar una setmana fent això, i cada persona que passava per l’estudi, o a qui havíem de veure, la fèiem gravar veus. En vam fer quatre, però com que la cosa va funcionar, en vam fer dues més.
 
I com es va convertir en aquest EP?
A la fira no vaig triomfar massa... Però quan vaig treure el passat abril els senzills de “No hi ha manera” i “He vist la por” [a Ningú no farà més per Catalunya: (2 cançons en català)], els del Primavera em van trucar perquè estigués en el seu segell. Aleshores els vaig demanar de fer un àlbum amb els cors. Em van dir que endavant, però d’aprofitar per fer un recopilatori també de les cançons que ja tenia publicades per a la gent que no em coneix encara. Em va agradar la idea, i n’hem fet un casset amb les dues cares.
 

Les cançons amb el cor, deies, les vas gravar totes amb gent 'aleatòria'?
Sí. Érem tres productors, i anàvem fent veus, i de seguida que algú ens deia d’anar a fer una birra, el fèiem passar per l’estudi i el dèiem què havien de gravar. Tot i així, a últim moment ho he canviat, i en comptes d’utilitzar aquelles veus, he utilitzat les gravacions en directe d’un xou que vam fer la setmana passada a una església amb un cor. Va quedar tan guai, que ho he muntat a sobre del que ja teníem gravat...
 
Com va ser l’espectacle?
Normalment, en els concerts, tinc la sensació que les coses no surten bé i estic nerviós. Però allà, mentre ho estàvem cantant, tenia la sensació que estava quedant espectacular. L’espai ens feia sonar superbé. De fet, els vaig dir als del cor que no calia que es concentressin en intentar afinar, perquè l’espai ho feia per nosaltres, simplement calia fer-ho el més fort possible. Va ser molt bonic, i l’espai era preciós. De fet, ens van dir que les sanefes que hi havia a les parets eren de la mateixa persona que havia fet les del Palau de la Música!
 
El que ho fa lligar encara més amb el disc i la broma del títol ‘Irieix dirigeix: Greatest Hits a capella al Palau de la Música’.
Completament! Era mentida quan li vam posar aquell títol, i ara és mig veritat! I amb un cor de veritat, també.
 


Qui va formar aquest cor?
Quan vaig començar a organitzar tot això, el que volia era trobar una església. Un amic sabia d’una companyia de teatre que assajava als caputxins de Sarrià en un lloc que semblava una església, i ens van dir que de fet, al costat, n’hi havia una de veritat. Ens van dir que ens podrien deixar l’espai i que tota la companyia de teatre s’animava a participar en els cors. L’església, però, era molt petita. Aleshores, la mare de l’acordionista ens va posar en contacte amb una església gegant al centre, a Diagonal amb Roger de Llúria. I de sobte, tenia l’església, 15 persones de la companyia de teatre, i vaig començar a arreplegar amics, i amics d’amics... I al final vam ser-hi unes trenta persones i escaig! N’havíem de ser més, perquè vaig convidar-hi també el meu avi, però a últim moment, em va dir que no s’hi veia capaç.
 
Entenc, aleshores, que és gent que en general no es dedica a cantar... Va ser complicat dirigir-los?
Bé, no et pensis... Vam fer un assaig cinc dies abans del concert, on es van presentar 12 persones de 30. Allà els vam ensenyar les veus que havia de fer cadascú. A l’assaig va sortir bé, però a més hi vam posar coreografies... i vaig pensar que ni jo me'n recordaria. I els vaig convocar a tots dues hores abans del concert per assajar. Però jo estava molt nerviós, perquè el capellà ens havia dit que tenia missa de set a vuit, i que podríem assajar només de sis a set, i eren les 18:30h i encara ningú havia assajat, i vam començar a donar instruccions ràpidament i els vam dir que, si algú tenia dubtes, fes la veu principal. Però ho van pillar molt fàcilment. Va ser com una cosa divina.
 
Tornaries a repetir l’experiència amb el cor?
Jo crec que sí. M’agradaria poder incorporar el cor en alguns xous més grans, com una aparició final que tant pot ser-hi com no... A més, és molt fàcil de fer: només cal que la gent vingui! De fet, també m’agradaria perquè just el dia que fèiem el concert a l’església la meva mare tenia entrades per anar a veure Mar i cel, i li vaig dir que hi anés perquè ja ho tornaria a fer. Els capellans també es van quedar a veure el concert i en acabar em van venir a dir que els havia agradat molt i que tornéssim cada diumenge, que emplenàvem l’església de joves. Estaven enxixadíssims, jo vaig flipar! Va ser molt bonic.