El sabadellenc Xavi Vidal és una de les veus amb més autoritat de la seva generació. Va debutar al capdavant de La Gran Aventura als anys noranta i també ha fet una carrera en solitari, que ara ha reprès amb Vida salvatge (Sota la Palmera, 2024), en què per primera vegada no ha comptat amb el guitarrista i productor Bernie Mora. Deu cançons de rock d’autor compostes amb elegància que retraten un artista compromès amb el seu temps.



En números rodons, fa 35 anys que fas discos. 'Vida salvatge' és dels pocs que has signat amb el teu nom i cognom. Per què?
Per què és el disc més personal que he fet. He primat la veu i no hi he afegit cap altre tractament. Com que soc una persona una mica tímida, sempre intentava maquillar-la, però aquí he gravat a pit descobert i tot en un dia. Volia que hi hagués molta naturalitat, que fos tot molt orgànic i que hi hagués molta espontaneïtat. Sovint, als estudis, i jo en soc un expert, es mata aquest esperit quan comences a editar, reafinar, retocar i al final et pots menjar la màgia de les cançons. Escolto discos que m’agraden, però moltes vegades hi trobo a faltar aquesta naturalitat, i no volia que em passés.

Què vol dir gravar a ‘pit descobert’?
Hem gravat tots els temes de dalt a baix, com fèiem abans, no separant els instruments de cada peça. Hem tocat les cançons senceres i vaig establir un ordre determinat d’interpretació: els temes en què rascava més els he posat al final. I només vaig tornar un segon dia a l’estudi per enregistrar “Vola lliure”, que està dedicada a la meva mare. Volia que sonés a banda de la resta del repertori i necessitava que l’estudi estigués totalment net d’altres músiques i de gent per poder-ne fer un parell o tres de preses i deixar-m’hi la pell.


Per primera vegada en dècades, no hi ha participat el teu guitarrista i productor de confiança, Bernie Mora. Per què?
Hem tocat junts des de La Gran Aventura i som amics íntims. És la primera persona a qui he deixat escoltar el disc. El trobo a faltar, però ell està molt tranquil amb la seva història. Sempre ha estat un músic més d’estudi que no pas de directe. Ell no hi és, però he format una banda d’excel·lents músics joves que tenen molta tècnica i unes expectatives brutals. És la generació dels superpreparats. Nosaltres, quan vam començar, ens vam haver de buscar la vida. Parlo per mi, però també per molts altres músics.

Com afrontes gravar i editar un disc actualment, després de tants canvis en la indústria musical els darrers trenta anys?
Tinc moltes reticències amb la indústria musical, però també hi ha coses bones. Abans era molt complex aconseguir que la gent accedís a l’obra d’un artista, però ara és instantani, il·limitat i gratuït. Això és bo, però fa que consumim la música com un fast-food. Avui treus un disc i l’endemà ja està mort. Abans el procés d’un disc s’allargava molt més, ara és tot molt efímer. És una llàstima perquè no pots acabar de fotre-t’hi a dins. Estic segur que si apareguessin grups com Pink Floyd o Led Zeppelin, passarien sense pena ni glòria, perquè no hi ha temps per aprofundir en cap àlbum. Això és una putada, però no només passa en la música, sinó en tots els àmbits culturals; amb la literatura o amb la pintura és el mateix. Tot es basa en un sol gènere musical, que és el que atrapa la joventut, i no es fa cas de res més.


Hi ha hagut un canvi de paradigma a escala mundial que ha canviat la música 'mainstream' i la manera de consumir-la.
Hem de ser conscients que el rock i el pop han envellit. I ja es veu amb músics de 80 anys, com els Rolling Stones, que estan fotent una gira mundial. Ells són els primers que han envellit. I en un país petit com és el nostre, som la generació dels noranta els que estem envellint. Tot i això, se’ns ha de fer cas, perquè el traç actual no el tenia fa deu anys. No podem dedicar-nos només a la música que fa la gent jove, que s’ha de fer, perquè també s’ha de cuidar el patrimoni.

Els canvis també comporten una altra manera de treballar?
Sí, però m’hi resisteixo. Quan produeixo algun grup jove, agafo el cantant i li dic que no estic disposat a fotre trenta preses per trobar-ne una de bona. Que vagi a casa, que s’estudiï les cançons, que sàpiga el que ha de cantar i llavors que torni. En tres o quatre preses hi ha d’haver la veritat. I, si no n’és capaç, no tindrem el que busquem.

El teu fill, Pol Vidal ‘Giancana’ (Flashy Ice Cream), també es dedica a la música, però amb un estil oposat al teu. Com vius aquesta diferència generacional?
Estic encantat de la vida. És el que ha de ser. No trobaria lògic que el meu fill escoltés només la mateixa música que jo. També l’escolta, però sobretot es fixa en el reggaeton de la seva generació. I jo també n’escolto, però soc molt més selectiu. Hi ha coses molt bones. La diferència és més en la forma que en el fons. Evidentment, li falta experiència i té uns recursos artístics totalment diferents, que no són només musicals sinó molt més globals. A més, treballa amb la imatge, perquè s’ha graduat en direcció de cinema. Jo faig música amb la guitarra, el piano, la veu i ja està. Ell ja no té només aquesta paleta, sinó una càmera, un ordinador, l’hòstia de plugins... M’agrada molt la seva desimboltura, perquè no s’acolloneixen per res, ni té por del que diran.



No has tingut la temptació de posar cap referència de música urbana al teu disc?
Crec que no em pertoca. Amb el Pol i l’Sneaky Flex n’hem parlat moltes vegades, perquè els he fet classes de cant. Quan venen a casa, cantem temes de Who, Stones, Beatles... perquè també han de saber cantar i no només rapejar. He mirat d’ajudar-los. Al principi, els vaig aconsellar que invertissin les veus. Al Pol li vaig fer notar que cantava greu, quan realment és un tenor, i l’Sneaky cantava a dalt, quan és un baríton! D’això ja fa molt de temps, i ara ells han de fer el seu camí i jo el meu. De vegades hem parlat de fer alguna col·laboració, però el Pol sempre diu que més endavant, que encara no és el moment. Penso que té raó, és un tio més intel·ligent que jo.

Flashy Ice Cream ha fet una versió de “Boig per tu” de Sau...
Sí, i trobo que està molt bé. Jo era amic de Carles Sabater. Havíem coincidit en molts bolos, i després dels concerts havíem xerrat moltes vegades. A més, també el coneixia perquè la mare del Pol és de Llançà, on ell estiuejava. I també conec molt Pep Sala. Penso que al Carles li hauria molat i em sembla que al Pep també li va agradar, perquè surt al clip... Està molt bé que hagin fet la seva pròpia visió del tema. Quan la vaig sentir, li vaig fer notar que havien canviat la lletra: “Els fans de Sau us tallaran el coll!”. I em va dir que tant se li’n fotia, que jo també feia canvis quan agafava un tema de Bowie.

Després de 35 anys dedicat a la música, quin seria el balanç?
Soc feliç i és el que vull. Quan era molt jovenet somiava ser una estrella del rock, però fa molts anys que m’ho vaig treure del cap. Soc feliç de poder-me mantenir amb les meves cançons, i fer quinze o vint bolos l’any. Possiblement, si treballés en un àmbit mundial tindria una posició més destacada, però som en un país i una indústria molt petits. Estic content perquè ningú em pot dir que la meva música és una merda. I encara que faci un tipus de cançons molt senzilles, sento que sempre hi ha un punt de màgia. Si no el tingués, no ho ensenyaria.