De la generació que va reflotar el pop català, Pau Vallvé és dels pocs que segueixen en actiu, mantenint una forma envejable, omplint teatres i amb l’agenda ben ocupada. El divuitè disc, Agorafília (autoeditat, 2024), és una finestra a l’exterior per espantar els fantasmes del passat. Passada la quarantena, Vallvé defuig la zona de confort per seduir un públic militant que ha crescut amb cada pas. S’ha cansat d’estar sol, ha muntat la banda i s’ho passa pipa. Però la història comença després d’un xoc emocional i segueix un estricte ordre cronològic d’un any que acaba bé.



Has enviat als periodistes un document amb les lletres, explicant de què va cadascuna de les cançons i el concepte del disc. Et fa por que no s’entengui la idea de l’àlbum?
Va ser una decisió pensada perquè ho tingueu fàcil per preparar l’entrevista. Però diria que si la gent escolta el disc parant atenció a les lletres ja s’entén tot.

Que la gent t’entengui és important per a tu?
Clar, una cosa és ser un creador a casa teva, amb les teves històries, i l’altra és fer un disc, que vull que es comuniqui bé i arribi a la gent. Sempre he pensat que com a oient és agraït quan pots empatitzar amb el que t’expliquen. M’agrada parlar de com m’he sentit i que això interpel·li altres persones. De fet, quan plantejo l’enfocament amb l’última capa de cada disc, em pregunto si m’interessarà a mi, a la meva nòvia i a la meva mare o si realment estic aportant alguna cosa a l’escena musical. I si no té aquesta projecció, ho elimino.

Comencem parlant del títol, la paraula 'Agorafília', que és el contrari de l’agorafòbia, més coneguda. Què significa?
La paraula és inventada perquè no surt al diccionari, però s’entén com el concepte d’anar cap enfora. Quan gravo un disc és un procés molt llarg i complicat que vull que em serveixi d’alguna cosa. En aquest cas volia deixar de controlar-ho tot, de fer-lo sol a casa i marxar de la solitud. Sempre tinc molt clara la idea de com vull que sigui cada disc, i ara ha estat tot el contrari. La idea parteix d’un dia tonto en què penso que potser em passarà com a Paul McCartney i de cop faré discos de merda. Em fa por que em passi, per això he sortit de mi mateix i he anat a l’exterior. Al final ha estat un resultat brutal, perquè no és el que volia, sinó on m’ha portat el procés. El títol, Agorafília, és lleig i estrany, però ho defineix tot perfectament.


Has sortit de la teva zona de confort, com ja vas fer quan vas anar a Banyoles i vas gravar 'Pels dies bons' (autoeditat, 2014), que va ser un disc de retrobament. Aquí ha passat alguna cosa similar?
Sí, hi ha hagut un trencament. Penso que he trobat una manera de fer discos que funcionen, però no vull que es converteixi en un copiar i enganxar. Per això he volgut canviar el procés. Al disc anterior vaig canviar l’estil, però aquí acabo tocant sambes, tot i que no em representen gaire. En el nou àlbum la diferència és que he passat d’escriure la cançó, vestir-la d’instruments, gravar-los i buscar una banda per tocar, a decidir amb qui vull tocar, quins instruments tenen, quines cançons podem fer, i al final de tot, he escrit la lletra. I entremig també hi ha hagut moments de crisi, perquè sempre he necessitat saber de què estic parlant quan faig una cançó. Tot i això, ha estat molt enriquidor, he arribat a llocs als quals no hauria anat de manera natural, encara que no em són tan estranys.

Els canvis, però, sempre han estat presents en la teva música i les teves lletres. De fet, en aquest nou treball apareixen ràpidament, ja des de la segona cançó, “Pels anys que no hem viscut”.
Em passa des que era petit. Volia canviar la distribució del menjador de casa dels meus pares cada dos per tres. Gràcies a la meva psicòloga he après a no voler fer-ho tota l’estona, a pertànyer a les coses i a comprometre’m. De tota manera, artísticament el canvi és una part molt divertida i el temps m’ha acabat donant la raó en aquest sentit. Ens està anant molt bé com a projecte, està venint molta gent nova i penso que al nostre públic li agrada escoltar coses diferents. Quan hi penso, a l’escola hi havia els que jugaven a futbol i els que anaven al Conservatori, i jo faig totes dues coses. A més, soc dels que escoltem indie-pop però també el heavy mètal de Pantera. No entenc per què els projectes han d’estar delimitats, en el meu cas puc ser el que vull i això em dona sempre una llibertat brutal.

En aquesta mateixa cançó, expliques que vas estar amb una noia als 17 anys que et va canviar la vida i li dones les gràcies. Per què li arriba ara la resposta?
Els que som nostàlgics pensem més en el que hauria passat que no pas en el que ha passat. Aquesta noia em va fer deixar el heavy mètal per convertir-me en cantautor, i penso que va ser prou important per dedicar-li una cançó. Em va semblar que ho podia fer ara des d’una distància molt més sana i bonica, reivindicant el que va ser. A més, la cançó també vol ser un homenatge a Los Planetas, i està plantejada com un tema de la banda granadina, perquè en aquell moment ens flipaven. Em vaig posar a analitzar les seves cançons i crec que me n’he sortit, perquè un bon amic, que és molt fan del grup, em va confessar que aquesta és una de les cançons de Los Planetas que més li agraden [Riu].


Sempre tenim la sensació de percebre el teu estat d’ànim a partir dels discos, i després d’escoltar Agorafília es nota que estàs tranquil amb tu mateix. Hi ha una cançó, “Tot el que puja baixa”, que sembla escrita des d’una perspectiva molt lúcida i madura.
P.V: Hi ha un parell de cançons que pensava que podrien ser grans èxits i que al final no han entrat al disc. I, en canvi, n’hi ha d’altres per les quals no donava ni un duro que de cop i volta s’han convertit en cançons xules. “Tot el que puja baixa” parla del fet que m’estic fent gran i he de començar a abaixar el ritme. El que més m’agrada de la lletra és quan dic això tan català que la música ‘no va de quantitat, sinó de qualitat’. En realitat, és una defensa perquè tots plegats deixem de posar el focus en els resultats i el posem en l’experiència. Aquest és el gran canvi de xip que he fet amb aquest disc. El més important és gaudir del procés, i per poder-ho fer necessitava gravar aquest disc. Així que, gràcies a la gent, he aconseguit el resultat final.

Del resultat en gaudeixes tu i la gent, perquè t’ha anat sempre molt bé, tot i que has anat sempre al marge de la indústria.
És que no vendre’s, de vegades i a llarg termini, surt bé. Realment no tinc ni idea de per què m’ha anat d’aquesta manera. És cert que m’he preocupat molt pel discurs de cada disc, he fugit de fer playlists i he volgut que cada treball aportés un relat. Sempre he tingut la responsabilitat de no publicar xurros, ni fer discos que funcionen perquè ho diu algú o perquè s’assemblen a un grup de moda.


A “Hivernar amb esportivitat” parles dels teus 40 anys. Vas tenir l’habitual crisi de la quarantena?
Sí, diria que el disc és la recuperació de la crisi dels quaranta. Vaig tenir un burnout bèstia de feina [síndrome d’estar cremat o de desgast professional], sumat a l’estrès i a un punt de crisi personal. Per això el repertori és cronològic, amb l’inici en el moment en què començo a prendre decisions després d’aquest cop i el final en el moment actual, content de la vida. N’estic particularment satisfet, perquè la lletra resumeix el procés mental de passar d’estar estirat sofà i sentir-me en la merda a, de cop, tornar-me a il·lusionar. M’hi he trencat molt les banyes i vull deixar de semblar un paio trist que fa discos tristos.

No sabíem que et preocupava transmetre aquesta imatge...
Em fa ràbia perquè no he estat mai una persona trista. Ni de bon tros, soc bastant pallasso i amb els meus amics sempre estic de conya. El que passa és que la meva relació amb la música s’ha basat en treure la merda que portava dins. Després de publicar tres o quatre discos tristos seguits em vaig adonar que era un mecanisme erroni. Potser tenia deu dies tristos a l’any, que és una de les millors ràtios que conec, però deu dies tristos són deu cançons i deu cançons és un disc. I, és clar, si resumeixo la meva vida en els discos, la gent podria pensar que aquest noi està fatal. Amb els anys he après a compondre quan estic bé, que és la major part del temps. De fet, en aquest disc parlo de coses importants i, al mateix temps, hi ha força humor.