Alfonso Méndez, Natalia Brovedanni i Guillem Caballero van debutar com a Chaqueta de Chándal el 2019 amb el seu punk especial a Gimnasia menor (Bankrobber), i tres anys més tard tornaven amb el segon disc Futuro, tú antes molabas (Bankrobber, 2022), en què evolucionaven a un so més pop. Ara, el grup presenta el tercer treball, Flema eterna (Bankrobber, 2024), que ens explica el cantant i teclista Guillem Caballero, aprofitant l'estrena en primícia del videoclip de "Seny", un dels temes d'aquest disc que es presentarà en directe el pròxim 9 de novembre a l'Apolo.


Estrenem el videolyric de “Seny”, que amb un estil purament punk, critica al sector del 'catalanet burgès, convergent i ‘Fill del seny’', així com el procés. Què ens podeu explicar de la intenció que hi ha darrere?
No solem tenir intencions premeditades darrere de cap de les nostres lletres. És tot ben prosaic: sorgeixen més aviat perquè hi ha un dia que estàs llegint alguna cosa, mirant algun documental, tenint alguna conversa amb algun amic, i s’encén una guspira i estires del fil. Amb aquestes premisses, era bastant probable que acabéssim parlant d’això algun dia, ja que fa uns quants anys que ens alimentem totes d’aquest tema, parlant-ne i vivint desenganys un darrere l’altre. La lletra ve a denunciar allò que a poc a poc s’ha anat destapant: que vam entrar en un procés d’alguna manera il·lusionant o emocionant on se suposava que havíem de ser protagonistes conjuntament, i al final cau el cartó-pedra i tornem a veure què som purs titelles al servei d’interessos partidistes, que com no, s’afanyen per ocupar l’espai que va deixar orfe Convergència quan van "plegar". Alhora, és una riota del nou costumisme processista, falsament revolucionari i profundament carrincló segons el nostre parer.

Creieu que calia fer aquesta crítica en català, o us venia de gust també aquest canvi d’idioma?
Ens semblava bastant natural cantar-la en català, ja que parlem d’un problema pròpiament català. En general, cantem en castellà perquè el castellà és la llengua que parlem entre nosaltres, no hi ha cap altre motiu. Jo penso en català i tinc més facilitat per expressar-me en català a les lletres, tal com havia fet en grups anteriors. Suposo que venia molt de gust fer-ho de nou i segurament ho tornarem a fer, tot i que no és el primer cop que ho fem. El nostre primer tema en català sortia al disc anterior, es deia "Presos y políticos y viceversa". Era un tema curt en què anàvem repetint "presos polítics" sense parar, però el ritme anava canviant d’accent i a estones semblava que diguéssim "polítics presos", tal com se’ls anomenava des de la banda constitucionalista. Era una conya prou estúpida per riure’ns de la "batalla pel relat" [RIU]. Després, també en vam gravar un l’any passat per a un recopilatori que la gent de Discos Pinya treu cada desembre, Nadal a 10 Bandes 2023, titulat "Els Bons Propòsits (són els Pares)". 

El títol del nou disc, ‘Flema eterna’, té a veure amb aquesta idea de quietud o impassibilitat que descriviu a “Seny”? És alhora un joc de paraules amb l'"Eternal Flame" de The Bangles?
El títol del disc té diverses interpretacions possibles: d’una banda, això que comentes, no tant per la quietud com més per la impassibilitat, com la famosa "flema britànica", i el fet de mirar-nos les merdes que passen amb el punt de distància i ironia que solem plasmar a les lletres. D’una altra banda, la "flema" en el sentit de "moc", com una cosa molesta i desagradable, que també ens representa. I finalment, el joc de paraules que dius. Volíem fer un homenatge a les Bangles, perquè som molt fans, sobretot jo de la primera època.


La cara A del treball és quasi tota dedicada al “Tamagotchi antisistema”. Per què recuperar aquesta consola dosmilera per a tantes cançons (o aquesta peça de més de 15 minuts dividida en parts) i per a la portada del disc?
Jo tenia la idea de fer una mini-òpera cutre pel disc, una mica com van fer els Who al seu segon disc, A Quick One (Reaction, 1966) abans de les òperes rock mastodòntiques posteriors —ells amb bastant més talent, és clar—. Alhora, em feia gràcia intentar escriure en un sentit més narratiu, no tan pamfletari com gairebé sempre. Un dia escoltant la ràdio mentre anava en cotxe vaig enxampar un reportatge sobre la brossa espacial, i se’m va acudir contextualitzar la història al voltant d'aquest tema. D’altra banda, de petit havia tingut un Tamagotchi, al qual li vaig fer cas un parell de mesos i prou al pobre. El cuidava fatal. Tot plegat em va fer pensar que el Tamagotchi, com a objecte antic, amb certa vida pròpia i oblidat —ull que ara tornen!— podia servir com a metàfora.

Quina és la història del 'Tamagotchi'?
La seva història—de com s’emancipa de l’amo, se’n va de festa amb els seus companys defenestrats al cinturó de brossa espacial i finalment té una ressaca monumental— era homologable a la roda de hàmster en la que ens trobem tanta gent d’aquesta civilització: pencar i sentir-nos oprimits durant la setmana, plegar, anar de festa per evadir-nos, tenir ressaques i dubtar de tot, i sant tornem-hi. Al final aquest tema ocupa tanta part del disc que suposo que en Nacho Rodríguez, qui ens va fer la portada, devia pensar que n’era una mena de símbol, i d’aquí que hi aparegui.

La cara B és també crítica amb la societat de la vigilància, la immigració o la indústria musical, entre altres. És per desfogar-vos vosaltres o amb la intenció de conscienciar? Teniu esperança en un futur canvi social?
És més per desfogar-nos nosaltres, Déu ens guard d’intentar conscienciar ningú! Són les nostres opinions envers coses, algunes molt consolidades, d’altres no tant, però les nostres opinions en qualsevol cas. Si resulta que a algú li ressonen per alguna banda i li fan pensar i reflexionar ens sembla fantàstic, però d’entrada no volem fer pedagogia de res. Respecte a l’esperança en el canvi social... La veritat és que no en tenim gaire, no. Suposo que a mesura que ens hem anat fent grans hem anat caient al clàssic sot del cinisme cada cop més. Haig de dir que el panorama actual en general, sense entrar en detall, no posa gens fàcil tenir esperança.