Avui es presenta el disc IV (RGB Suports), la quarta referència de Kabul Babà, una superbanda de músics experimentats i forjats en altres formacions com Sopa de Cabra o Glaucs. Des de l'experiència han fet el disc que els venia de gust sense rendir comptes a ningú que no siguin ells mateixos. Ens ho explica Francesc 'Cuco' Lisícic.

Apareix el quart disc de Kabul Babà, 17 anys després del tercer. Què és el que us ha dut a fer un disc ara?
Bàsicament, el temps. Vam anunciar que faríem aquest disc ara fa sis anys, però no hem pogut fer-ho fins ara perquè hem estat ocupats amb altres coses i necessitem temps per assajar i per acabar de muntar les cançons. Com que tenim poc temps, el procés s’ha anat allargant. I això que ja teníem les cançons, perquè jo en faig moltes i a Sopa de Cabra són reticents amb les meves cançons perquè són molt diferents del que volen. Tinc un calaix de cançons brutal.



Tu ets l'autor de les cançons de Kabul Babà.
Sí, soc jo el que faig les cançons de Kabul Babà. Bàsicament, les idees són meves però la banda m'ajuda a acabar-les. Ens posem al local d’assaig i tothom té opció de fer el que li dona la gana. Aquest és l'esperit de Kabul Babà, la llibertat absoluta, de creació, d'interpretació, de realització, de composició. Toca el que vulguis i on vulguis. Tots toquem o hem tocat en grups en què tot són ordres ‘això no ho facis’, ‘això, tampoc’… Kabul Babà és tot el contrari. Som quatre tios que hem trobat una dinàmica que ens funciona i ens ho passem bé. I per això toquem junts.

La gràcia de Kabul Babà és que tots ja heu estat en molts grups i teniu una trajectòria consolidada.
Sí. I ara, a sobre estem tots mig malalts. Ja tenim una edat i tots tenim les nostres mancances. Fem el que podem. Toquem junts per amor a l'art, perquè sabem que hi perdrem diners. Gravar el disc ens ha costat una pasta que no recuperarem. Si venem cent discos ja estarem contents. La pasta la fem en una altra banda i això és un caprici. Ho fem perquè en tenim ganes.

Dieu que és un disc variat i equilibrat, però s’hi nota el gust pel rock and roll.
Sí, perquè és el que ens agrada i és el que no ens deixen fer en altres llocs. La música que es fa avui dia no té res a veure amb el que fem nosaltres. No busquem un públic jove, tot i que hi ha joves a qui els agrada el que fem. Nosaltres fem les coses com abans: ara grava un, ara grava l'altre i tot són instruments. No hi ha res programat.

Pel que fa a les lletres, he vist que hi ha amor, desamor, crítica social…
Sí, hi ha una mica de tot. Però per mi, parlar de les lletres és difícil i, a més, és com anticipar-se una mica. Jo prefereixo que la gent escolti les lletres i cadascú se les faci seves i entenguin el que vulguin. De vegades, ni jo mateix entenc les lletres que faig. Cadascú les ha d'escoltar i treure'n les seves conclusions. Explicar jo la lletra és com fer l’espòiler d’una pel·lícula.

En general, és un disc de to optimista i en el qual també hi ha reflexions sobre la fugacitat de la vida.
Hi ha una mica de tot, sí, hi ha reflexions. Per molt malament que vagi tot, al final sempre trobes una sortida, una escletxa o tens una porta que s'obre de casualitat… Però per molt malament que vagi tot, sempre és qüestió de buscar-ho i de trobar-ho.