El productor musical i enginyer de so Mateu Picornell és el guanyador del Premi Enderrock de la Música Balear - Obra Cultural Balear a una Personalitat. La seva trajectòria musical està avalada pel fet d’haver treballat amb la majoria d’artistes mallorquins i per una bona quantitat de fora de l’illa. A més, va ser guardonat amb el Grammy llatí a millor disc de clàssica per Historia del soldado (52 Promociones Musicales, 2004), basat en l’obra d’Igor Stravinsky, en el qual van participar Paquito D’Rivera i Nacha Guevara. Després de jubilar-se de la seva feina a l'Auditorium de Palma, segueix fent alguna producció. Actualment, prepara un disc dels Germans Tanner, sense la pressió d'haver-lo de lliurar en una data determinada. Quaranta anys de tasca professional que li han valgut el respecte i amistat dels músics amb qui ha treballat. En aquesta conversa ens explica la seva visió sobre l’ofici de productor.

Com et defineixes: músic, productor…?
Jo, per formació, som enginyer de so. La producció va entrar tot d'una perquè vaig començar a fer feina en un estudi, a banda de l'auditori. Jo ja era músic, tocava guitarra i sabia llegir música. A poc a poc, vaig anar agafant més el rol de productor i els grups em van anar fent confiança. A més, clar, vaig fer una aproximació a la producció com a tècnic. És a dir, coneixent bé les màquines, i tot són avantatges.

El productor viu a mig camí entre el músic i el tècnic.
Sí, ara sí. Originalment, els productors eren músics sèniors. Però des del moment que, als 60, els estudis es comencen a convertir en instruments de creació, els tècnics comencen a agafar cada cop més poder fins que s'arriben a mesclar els dos dels rols. Avui dia trobes productors que són més tècnics, altres que són més músics, alguns que són les dues coses… Ja no trobes el músic que només és músic i que ha de dur un enginyer devora ell perquè no sap fer res.  Els tècnics que fan feina a l'estudi ja tenen llenguatge musical per comunicar-se amb els músics.

Quin ha de ser el paper d'un productor?
La feina de productor, com jo la veig, és crear un espai de treball segur, de confiança perquè el músic pugui desenvolupar la seva obra. El rol principal del productor és ajudar a donar forma a les idees musicals de l'artista. Des d'aquest punt de vista, has de ser un poc músic i un poc tècnic.
 

Tu de petit què volies ser?
De petit volia ser músic. I, de fet, vaig començar com a músic, tocant la guitarra. Vaig estar a la primera formació de l’Harmònica Coixa Blues Band, amb Víctor Uris. Abans ja havia tingut un grup de rock on fèiem covers de Led Zeppellin i Eric Clapton. Al mateix temps, quan fèiem concerts, compartíem els nostres equips i com que en aquell temps gairebé no hi havia empreses de sonorització, de tant d’utilitzar-los, amb uns companys, ens vam associar, vam comprar material i vam muntar una de les primeres empreses de sonorització de tot l’Estat, Sonoband. Estem parlant de l'any 83. Poc després, a final del 84 vaig entrar a fer feina a l’Auditorium de Palma com a tècnic d'electrònica, però bàsicament com a tècnic de so. Era un lloc laboral que no existia en aquells moments; no hi havia cap teatre a Espanya que tingués un tècnic de so en nòmina. Així va començar tot. Poc després va venir Joan Bibiloni i em va proposar muntar un estudi de gravació professional i vàrem arrencar Swing. Això va ser el 88-89.

Quin és el primer disc que produeixes?
Com a enginyer, no ho recordo. I com a productor, que m’hagi fet sentir orgullós de la meva feina, diria que la primera cosa seriosa que vaig fer és Cap Pela. Tot i que abans el Joan Bibiloni m’havia deixat produir alguna coseta…

Bibiloni et devia marcar molt, perquè a ell també li agrada la tecnologia.
Bibiloni és el mestre. Tots hem après d’ell perquè era el que tenia ja coneixements, que havia estat als Estats Units, i ja coneixia el llenguatge d'estudi. El Toni Pastor i jo en vam aprendre molt.  El Toni és molt més jove que jo, però tots dos estàvem amb els ulls oberts i vam aprendre l'ofici amb ell. I també a base de llibres i a base de prova-error, com amb tot.

La quantitat de gent que has produït és increïble.
No sé dir amb quanta gent. No he fet mai un currículum perquè mai l'he necessitat, però he treballat amb gairebé tots els grups mallorquins els darrers anys: o els he fet alguna producció, o els he sonoritzat en directe o els he fet el mastering… El grup que m'ha acompanyat i jo he acompanyat des de l'any 85 és La Granja. I amb Joan Bibiloni, Los Valendas, Tomeu Penya, Antonia Font… també hem fet alguna cosa.
 
Un país on els productors funcionen és un país que fa bona música. Creus que el fet que hi hagi productors com tu i altres ha contribuït a pujar el nivell?
A Mallorca sempre hi ha hagut una tradició musical internacional molt forta. Per aquí ha passat Jimi Hendrix i hem vist de tot. Hi ha hagut molt de músics també gràcies al turisme. Abans, tots els hotels tenien un grup de quatre persones tocant en directe. Tenien bateria i tot. Per això hi havia una quantitat de músics brutal. No es feia gaire música pròpia com s'està fent des de fa bastants anys, però sí que hi havia cultiu de molta música. Molts músics, Tomeu Penya i Joan Bibiloni entre ells, van començar tocant a un hotel. Després vas creixent, compares amb altres, surts a fora… Jo he tingut la sort que he conegut bons mànagers que m'han aconseguit bones feines. Vaig fer una gira amb Brian Eno, amb Paquito D’Rivera… amb un munt de gent internacional dels que també he après moltíssim. De tots els artistes he après molt. Imagina el com és estar amb Maria del Mar Bonet devora durant tres o quatre hores treballant per la música. No pots fer més que aprendre!

Normalment, hi ha bon rotllo entre els músics i els productors?
Generalment, sí. El productor s’ha de portar bé amb el músic perquè quan fa una producció ha d'aconseguir treure el millor d'ell. Segons la meva manera de veure, el que mana pel que fa a la música, és el músic. El productor ajuda, proposa i disposa segons les seves proposicions. La nostra feina també és crear un un àmbit chill-out, on tothom s’hi senti a gust. Abans, als anys 70, 80 o fins i tot 90, es deia que la música estava molt bé si no fos per músics, però no és ver. Jo m’ho passo molt bé amb els músics dins l’estudi i tinc molt bons amics músics.

Quin grau de l'èxit d'un disc o d'una cançó és responsabilitat del productor?
Penso que si una cançó bona, és bona, però el productor la pot fer malbé. Si tens una bona lletra, una bona melodia i uns bons arranjaments, la cançó ha de quedar bé. Una altra cosa és que tingui èxit. A tots els músics amb qui treballo els aconsello que facin els que els surt a ells, sense intentar imitar ningú. El que hem d'aconseguir és quedar contents del que hem fet i que marxin havent fet el que ells volien fer.

La feina del productor no s'ha de notar gaire en en el sentit que ha de potenciar la personalitat del grup i no la pròpia…
És fonamental. No és que hagis de ser transparent, és que tu has d'impulsar i adornar un poc, però no es pot perdre la personalitat de l’artista en cap moment. Generalment, el que has d’aconseguir és el que et proposa l’artista. De vegades hi ha artistes que et proposen coses on sí que has de pegar mà i has de donar una alternativa que sigui millor. Però no em sembla una cosa bona que un productor surti massa als periòdics i les revistes, a mi m'agrada mantenir un perfil baix i crec que han de ser els artistes els que defensin les cançons. Al cap i a la fi, l’artista és qui surt a l’escenari amb una guitarra i defensa la cançó. El productor té el seu rol a l'estudi quan prepara la cançó, quan la grava, quan la mescla… però una vegada ha passat això, l’artista és qui l’ha de defensar. És ver que, per exemple a Madrid, durant la movida, hi havia molts grups que duien idees molt bàsiques al productor. I els productors sabien que hi havia un clixé que funcionava i tiraven a sac d’aquell clixé.

Pel que fa a la producció, estem al mateix nivell que es fa internacionalment?
Indubtablement. El nivell que hi ha a Catalunya i Balears és altíssim i sempre hi ha sigut. Ara que hi ha tants documentals que ens mostren com gravaven els Beatles i els Stones...: nosaltres ho fèiem igual.

S’ha perdut el disc artesanal? Sembla que ara tot siguin màquines…
És cert que ara sembla que tot siguin màquines, però jo no deix d'escoltar a artistes com Maria Jaume o Maria Florit. A mi em sembla que el que fan també és artesania pura. És ver que agafen un poc d'electrònica d'aquí i un ritmet per allà… Però el resultat és molt bo. Se segueixen fent grans cançons.

Enyores, els escenaris?
Ja no faig tant d'escenaris. La veritat és que m'estic millor assegut que no de dret perquè l’esquena ja me mata. Ho enyor perquè l’escenari té aquest el moment aquest d'emoció abans de començar… I això no té preu.

I el tècnic és al mig del públic. El que sent pot ser encara més intens que si fos a l’escenari.
Efectivament. El que sents quan estàs allà al mig, a la taula de so amb la gent entregada, és un moment de màgia impagable. És molt intens sentir que tot depèn de les meves mans. És un altre poder. Però d’altra banda, això són coses que passen de nit, i quan un se va fent major té més peresa…

Hi ha el mite que els productors són músics que no han triomfat. És cert?
Hi ha de tot. Ara hi ha escoles que estan millorant cada dia i d'on surten tècnics amb molts de coneixements. Jo me considero fracassat com a músic. Vaig poder entrar a fer feina a l’Auditorium, cosa que me feia falta perquè havia de viure i que era molta adient amb la meva formació. Però segurament, si en aquell moment que tocava amb l’Harmònica Coixa no hagués entrat a l’Auditorium, hauria seguit fent de músic com molts altres. Però hauria estat un poc penós perquè ara hi ha musicarros molt bons.