Els músics Pep Margalef (guitarra i veu), Carlos Espina (teclat i cors), Nacho Durbán (baix) i Foll (bateria/cors) van debutar com a Marjal el 2020 amb un EP homònim en què presentaven el seu projecte. En el darrer treball Nova mitologia riberenca (Maldito records, 2023), exploren nous mites de les marjals —els terrenys d'aiguamolls que es formen a la vora del mar— que ha imaginat el mateix grup. De tot això, en parlem amb ells. 



Com comença la història de Marjal?
Marjal és la resposta a un buit cultural que necessitava ser omplit. El franquisme i la discriminació a la llengua i cultura valenciana van impedir un bon desenvolupament de l’escena de rock psicodèlic en el seu moment d’auge internacional. A més, la manca de narratives que donen una dimensió mítica a la marjal exigia l’aparició d’este grup.
 
Entre el primer EP homònim i el segon disc, van passar tres anys. Us vau centrar a crear aquest segon treball durant aquests anys?
No, vàrem tindre molta mala sort en l'àmbit personal i, a més, patírem la pandèmia. Evidentment, durant este temps, vàrem fer i enregistrar les cançons que formen part del disc, però no tant per una qüestió de treball profund com per travessar diversos drames personals.
 
Aquest últim treball el tituleu ‘Nova mitologia riberenca’. Són històries de la vostra zona i de la seva gent?
Són un exercici de patafísica [una ciència imaginària que posa al centre l'excepció i la fantasia] al voltant del context de la marjal. Més enllà d’idealitzar el paratge, pretenem generar narratives de caràcter mitològic i imaginari. Fer una distopia patafísica per evidenciar que la realitat i les idealitzacions són totes ficció, però almenys la nostra és divertida, jugarrina.

 
El disc arrenca amb una cançó que fa referència al cantant i presentador Joan Monleón. Per què decidiu fer-lo el protagonista de la cançó?
Joan Monleón evidentment no és Joan Monleón. És una metarepresentació amfíbia de deïtats lacustres hermafrodites, que d’alguna manera legitima el destarifo i la llibertat identificadora dins del nostre esquema. Evidentment, està basat en el personatge real, i en la seua capacitat per immiscir-se en diferents grups identitaris sent absolutament dissident i sense que ningú se n'adone, com un cavall de Troia "marica". 
 
Una cançó curiosa per la seva temàtica és “Esmorzadors”, amb aquesta broma que els ciclistes només pugen a la bicicleta per a poder anar després a esmorzar. També sou esmorzadors vosaltres?
És de molt mal gust no ser esmorzador si se’n té l’oportunitat. Igualment, mai ens voràs muntats en una bicicleta. 
 
El tema “A partir dels 40” comença amb un piano més pausat, que creix fins que entren tots els instruments. Això va lligat a com se sent un a partir dels 40, una mica com aquesta pressa perquè t’estàs fent gran?
En realitat era un moment perquè Charlie es fera el xulo exhibint les seues habilitats pianístiques. La cançó sí que representa la dificultat d’elaboració del dol per l’edat a través de dos moviments de negació (la primera fase del dol segons Elisabeth Kubler Ross), en este cas amb notes maníaques. Ho fa a través de mostrar la vigorèxia com a negació del declivi físic i la intoxicació com a desconnexió absoluta de la realitat circumdant i fins i tot la identitat individual.


Els vostres temes tenen una gran presència instrumental, fins i tot en alguns casos amb més força que la mateixa lletra. Per a vosaltres és més important el vessant musical? 
Com hem sigut persones molt poc normatives i hem patit violències en àmbits socials típics, no ens ha quedat altre remei que passar molt de temps tancats en habitacions reduïdes i pudents tocant instruments musicals onanísticament. El fet que hi hagen parts instrumentals profuses, és com un cant d’aparellament perquè altres persones que es puguen identificar amb la dissidència puguen acudir al nostre crit.