Aquest dissabte, el públic català tindrà l’oportunitat d’acomiadar-se —temporalment— de Xavi Sarrià. El músic de l'Horta, fundador ara fa 30 anys d’Obrint Pas, ha decidit fer una aturada indefinida. No sabem si tornarà als escenaris ni quan, però sí quan el podrem veure per darrera vegada: dissabte serà a la sala barcelonina Razzmatazz –amb les entrades esgotades des de fa un any—, i per Cap d'Any serà a l’emblemàtic festival de Tavernes de la Valldigna Festivern. De tot plegat, en parlem amb ell.


 
Fa 30 anys des que vau començar amb Obrint Pas. Com valores aquestes tres dècades de trajectòria musical?
Vaig començar a escriure molt jove, quan tenia tretze o catorze anys, a causa dels problemes que patia a casa. Escriure poemes i fer cançons van ser la meua manera d’escapar de ma casa en flames. Des d’aleshores, la música ha estat el meu salvavides. Per això sempre dic que la música ha escrit la meua vida. I que és un privilegi que 30 anys després, les cançons no només continuen acompanyant-me, sinó que formen part de tantíssima gent de totes les edats d’arreu del país.
 
Quins canvis veus, socials i en l’escena, d’ençà que vau començar?
Tot ha canviat molt. I és bo i necessari que siga així. La música ha de ser altaveu de cada generació. Tot i així, sempre m’agrada recordar que tot està relacionat, és a dir, que l’escena musical de hui és possible gràcies a tanta gent que ha lluitat des de la base en moments difícils des de fa diverses generacions. Precisament aquesta és la nostra força, venim d’una escola de resistència i, el més important, seguim tenint a milers de joves que omplen de vida la nostra escena actual. Una força que naix de la base, recordem-ho, i que ens permet seguir desafiant els reptes d’avui, perquè no podem oblidar que l’ús de la nostra llengua està en retrocés arreu del país, per la pressió de la dreta i l’extrema dreta però també per la caiguda del prestigi social.


 
Aquest dissabte t’acomiades –temporalment— dels escenaris catalans amb un últim concert a Razzmatazz amb el teu projecte personal: com el planteges?
Quan vam decidir l’aturada, vam plantejar-nos el concert de Barcelona i el del Palau de les Arts de València com un homenatge a les nostres lluites populars. Jo vinc d’un context en què gràcies a la xarxa cultural de base vam poder desafiar les censures i els boicots institucionals. Aquests concerts volen posar en valor eixa tasca imprescindible, més encara ara que al País Valencià tornem a viure una involució en aquest sentit.
 
Hi haurà sorpreses i col·laboracions: hi ha alguna cosa què ens puguis avançar?
Sí, hi haurà col·laboracions que hem volgut que siguen sorpresa i que estan relacionades amb esta última etapa en solitari que ha estat tan bonica i intensa. Hem treballat dur amb Martí Torras, amb l’estudi Radiante, amb Propaganda pel Fet! i amb tot el nostre equip tècnic en un potent en muntatge musical i audiovisual.
   
El comiat definitiu serà al Festivern: serà també un directe especial?
Volíem acabar a casa i ho farem al Festivern en aquell ambient únic i màgic que es crea en la carpa plena de milers de joves d’arreu del país. Sempre ho dic, els concerts al País Valencià respiren aquell ambient de resistència, aquell orgull de sentir que ací seguim i seguirem malgrat tot, que els fa sempre especials.
 
A què es deu aquesta pausa? Tens ja al cap una data aproximada de retorn?
Vivim en una cultura de la immediatesa en què tot és ràpid i efímer. No vull caure en eixa espiral. Sempre he defensat que escric des de la motivació i no des de la pressió. Necessite allunyar-me un temps de tota la bogeria que signifiquen els concerts, madurar el que hem viscut i trobar el temps i la calma que necessita la creació. Però com he dit al principi, les cançons han escrit meua vida i espere que continue sent així.