La cantautora de Moià Namina signa el seu quart disc, La nuit (autoeditat, 2024), amb el septet The Barbarians, capitanejat per Pep Gol, cofundador i trompetista de La Vella Dixieland i coproductor. L’artista celebra una dècada de carrera combinant funk, jazz, soul, folk i blues amb Víctor Català, Joan Fuster, Kafka, Jorge Amado i films en blanc i negre.



Ja fa deu anys del teu primer disc, 'Orlando' (autoeditat, 2014). Quin balanç fas de la teva trajectòria?
En certa manera, sempre estic començant i a la vegada guanyo l’experiència dels anys a l’hora de fer cançons i de compartir-les amb els músics. Hi ha hagut una evolució que es nota a l’escenari i en tot el que m’impulsa a fer música. Vaig començar per pura supervivència, i amb el septet s’ha convertit en un projecte més gran, més ple i menys dolorós. Tot i això, al cap de deu anys continuo fent música per supervivència, perquè és com sé viure.



Sempre poses la música al centre de la teva vida?
La música és el meu medi vital. Hi ha l’aire, l’aigua i la música, encara que pugui sonar una mica hippy. I també faig moltes altres coses. Soc mare, cuino, llegeixo, m’agraden les flors... però vaig vivint de la música i d’altres activitats del món de la cultura. Faig de tècnica de llums i ho podria fer molt més, perquè m’ho passo molt bé. M’agrada muntar i desmuntar, carregar i ajudar en altres projectes. Per exemple, formo part de l’equip dels espectacles infantils de Pep Gol.

Precisament, Pep Gol és el coproductor de 'La nuit' i lidera el sextet que t’acompanya, The Barbarians. Com us vau conèixer?
Ens vam conèixer durant la presentació de l’espectacle Maleïdes les guerres, amb Carles Beltran i Lali Barenys, que encara està rodant. El van convidar i ens vam conèixer literalment damunt l’escenari. Vam seguir en contacte, perquè també compartim la passió per la fotografia. I a partir d’aquesta connexió entre fotos i música, durant la pandèmia –quan estàvem amb tantes ganes de fer coses– vam iniciar una col·laboració artística.


Va ser durant la pandèmia que vau sembrar de manera conjunta la llavor del teu quart disc, 'La nuit'?
Exacte, la col·laboració ha estat molt més estreta. De les catorze cançons, n’hi ha tres –“A les 5”, “La nuit” i la balada que sempre havia volgut fer, “Lentament”– en què la música és d’ell i la lletra meva. Hem plantejat una relació estreta i molt important en què els arranjaments són seus i la producció és conjunta. M’he fixat que a cada disc meu hi ha hagut una persona de l’equip que ha fet possible que el projecte assolís la potència necessària, perquè una persona tota sola no pot arribar a tot arreu.

Com heu construït un conjunt de sis músics tan compacte com és The Barbarians?
El bateria Xevi Matamala és qui ve de més lluny, perquè ja era al meu primer disc, i des de llavors n’hem gravat de molt diferents. Durant la pandèmia, col·laborant amb el trompetista Pep Gol, vam sumar el contrabaixista Pep Rius al disc Un udol (autoeditat, 2022). I després van venir el pianista Gerard Nieto, que toca també amb La Vella Dixieland, el multiinstrumentista Pepino Pascual i l’última incorporació, el clarinetista i saxofonista Pere Miró.
 
Tots són músics del món del dixieland de gran nivell.
Tots són una meravella. La connexió és a través d’en Pep, perquè jo vinc d’un món més rocker. Ell té molta intuïció, no només pel que fa a coneixements musicals, sinó també en l’esfera personal. Al capdavall, quan muntes un grup acabes sent una família. L’objectiu és passar-ho bé en el procés de gravació, durant la gira i quan som a l’escenari, perquè sigui una festa. I crec que ho estem aconseguint!

Bona part del repertori, com la primera cançó ,“Qualsevol arbre del jardí”, beu de la música de jazz del temps d’Ella Fitzgerald i Billie Holiday. Com te l’has fet teva?
La cançó no estava prevista al disc i ha acabat sent una de les més potents. Va sorgir durant el procés de micromecenatge de Verkami, quan un mecenes va demanar si li volia musicar una lletra. Era en portuguès, i havia escrit la cançó per sortir d’un moment molt dur. Tenia la responsabilitat que era important per a ell, però alhora m’ho havia de sentir meu. I, al final, em vaig enamorar d’aquella música. La lletra no tenia a veure amb mi, però la música és totalment meva. Vaig treballar l’adaptació de “Qualsevol arbre del jardí” durant una residència intensiva a la Fundació La Plana, a Santa Maria d’Oló, un mas del Moianès que em permet connectar amb la natura.


A 'La nuit' hi podem escoltar una confluència de les teves arrels musicals i poètiques?
Sí, hi ha molts tentacles que em connecten amb els meus orígens. Vinc del rock i el blues, he escoltat molt Robert Johnson, Bo Diddley, John Lee Hooker o Janis Joplin i ara versiono “Queen Bee” de Taj Mahal. La meva àvia catalana era d’Alcoi i m’ha fet il·lusió musicar “Arrossar”, de Joan Fuster, i he recuperat “Cadê”, sobre els meus avis brasilers, interpretada amb el berimbau que em va deixar el Pepino. A més, hi participa Aleix Tobias, perquè sona com un cant tradicional coco –un ritme del forró brasiler–, i a les veus hi col·laboren la meva mare i la meva filla per tancar el cercle. I també hi ha “Chove chuva”, del brasiler Jorge Ben, que sovint em demanaven que gravés, i “La Martiniana”, un son popular mexicà que he escoltat cantat per Lila Downs i que em servia per bressolar la Zoe.