El festival Neu!, que se celebra a Girona fins al pròxim 26 de gener, va fer una aturada el passat dissabte a la sala La Mirona de Salt amb un programa doble format per La Ludwig Band i Minibús Intergalàctic. Un còctel amb dues de les bandes que protagonitzen una certa revifada de l'escena rock enfront de les formacions cada cop més abocades als sons sintètics, a les màquines de ritmes i a la minimització de músics a l'escenari. Qui va obrir la nit, el grup local Minibús Intergalàctic, en fan bandera.
 
La seva és una proposta que mira cap enrere buscant entre els mals endreços del rock psicodèlic i l'àcid folk. Només cal escoltar el seu disc de debut, Meditacions des dels miratges mercúrics (Neu!, 2024), per a demostrar-ho. No hi ha gat per llebre. I en directe, no deceben: bona part dels tòpics de l'estil hi són presents, com el sitar que va tocar el productor del disc, Vicente Macià. Sense moltes sorpreses, però amb solvents interludis instrumentals, els Minibús són la versió adrenalítica dels Sidonie de la primera època, però amb referències nostrades com el “Romanço de fill de vídua” que van construir a mitjans dels seixanta Els 3 Tambors a partir de la música de Bob Dylan i els versos de Pere Quart. “La nit més bonica”, la nadala que el grup va incloure al recull Nadal a 10 bandes, vol. 4 (Discos Pinya, 2023), va ser el regal nadalenc de la banda, que es va acomiadar amb un sentit “Bona nit i puta Espanya” entre guitarres wah-wah, teclats d'inspiració arcaica i un bon treball sobre l'escenari del cantant i guitarrista Santi Fonfría. Posem-los en el radar.
   
Això de La Ludwig és una altra cosa. El sextet barceloní-espollenc es va presentar a La Mirona amb el reforç de dues trompetes –Neus Aranda i Alba Armengou– i el trombó d'Eneko Urrestarazu. I allò va ser una autèntica festassa. La Ludwig tampoc ha inventat res, però sap destil·lar les seves influències millor que ningú i convèncer un públic intergeneracional que a la sala saltenca podia perfectament cobrir un interval de quatre dècades. La fórmula fa temps que la sabem: Dylan, The Band, Pau Riba, Sisa, Springsteen –què diria el de Nova Jersey d'“El meu amor se n'ha anat de vacances” o de l'energia heretada de “Hungry Heart” de “Per allà Lesseps”?–, però Quim Carandell i companyia saben com desgranar-la sense perdre un gram d'autenticitat i mestria.
 
Tenen un darrer disc esplèndid –Gràcies per venir (The Indian Runners / Ceràmiques Guzmán, 2023)–, però és que l'anterior La mateixa sort (The Indian Runners, 2021) –Premi Enderrock 2022 de la Crítica al millor disc de l'any– ja era una absoluta meravella. D'aquest darrer van recuperar “30 monedes”, “El fill del rei” i una participativa “S’ha mort l’home més vell d’Espolla”, segons Carandell: “La cançó que gairebé ens fa rics”. Van desgranar bona part de Gràcies per venir, amb menció especial per “El dia que et perdoni” i “El teu noi”, amb el seu piano manllevat –i ben fet!– del mestre Burrull, i cançons que en directe funcionen com un coet: “Contraban” o “Manela, no vull currar per vostè”, reservada pels bisos, quan el bonrollisme generat amb el públic semblava que no tenia aturador. I un regal: el tema que clou l'àlbum, “El gronxador”, amb Carandell tot sol a veu i guitarra enmig de l'escenari.

Quim Carandell i Andreu Galofré, de La Ludwig Band. Foto: Gemma Martz 

S'ho passen bé, es nota i s'encomana. Un concert de La Ludwig és alguna cosa més que una successió de cançons tocades amb major o menor gràcia. És una manera d'entendre la música, però també el món i la vida… “Gràcies per la música!”… com resa la cançó dels ABBA que va cloure el concert des de megafonia. Jean Renoir va dirigir una pel·lícula l'any 1939, La règle du jeu, on el cineasta parisenc fa un retrat molt crític de la societat francesa just a l'inici de la Segona Guerra Mundial. Una de les frases més recordades del film és la que pronuncia Octave, el personatge interpretat pel mateix director: “Ja veus, en aquest món, hi ha una cosa horrible, i és que cadascú té les seves raons”. Hi ha moltes bones raons per assistir a un concert de música en directe; però el cert és que La Ludwig Band en concentra un bon grapat. Trencant les regles del joc d'allò que marquen els cànons de les radiofórmules i la música sobreproduïda, La Ludwig –o sigui, Quim Carandell (veu i guitarra), Andreu Galofré (baix), Pau Esteve (quins teclats!), Gabriel Bosch (guitarra), Roger Cassola (bateria) i Pau Valverde (saxo i clarinet)– té la missió no encomanada de ser pal de paller i referent de tota una nova escena de grups que reivindiquen el “poder” de la lírica de mèrit i de la “banda” com a font de talent col·lectiu. A la seva lliga hi juguen, a banda dels Minibús, una nova generació de grups com Remei de Ca la Fresca, Dan Peralbo i el Comboi, Cala Vento, o Al·lèrgiques al Pol·len –sí!, escolteu-ne el darrer disc–. Disposats a trencar les regles del joc i reformular-les tants cops com sigui calgui. Perquè els temps, tard o d'hora, acabaran canviant.