Amb les mateixes ganes del primer dia, el grup Buhos, liderat per Guillem Solé, obre l’any amb el desè disc d’estudi, Sempre dempeus (Halley Records, 2025), amb cançons plenes de llum, reflexives i madures. Sense perdre el tarannà reivindicatiu i festiu, la banda de Calafell celebra dues dècades regalant un cant a la resiliència per deixar clar que les aus nocturnes amb més energia del país volen ben alt. Només cal sortir un dia de nit i buscar-los a l’escenari, on sempre s’han sentit com a casa.



Sou un dels grups catalans més longeus, amb deu discos d’estudi, un directe i un recopilatori. Quina és la fórmula per mantenir Buhos sempre dempeus durant vint anys?
La fórmula és no tenir cap fórmula. Sempre ens ha fet il·lusió el nostre projecte. Des de menuts fem cançons i passem les tardes junts, sobretot amb Jaume Nin i Joan Blázquez. Seguir fent-ho al llarg del temps és la nostra manera de continuar jugant i passar-nos-ho bé. No hem perdut mai la motivació per compondre i tocar, perquè forma part de la nostra vida. Fa gairebé vint anys que em passo els estius als escenaris, i puc assegurar que des de Buhos sempre hem gaudit fent música a tot arreu on hem tocat. Això ens ha permès viatjar, conèixer molts llocs i viure junts un munt d’experiències que no oblidarem mai, sentint-nos com nens però en cossos d’adults.
 
El disc comença amb la cançó homònima “Sempre dempeus”, un homenatge a Catalunya. Quan podrem veure la bandera amb l’estel que citeu a la cançó hissada al Palau de la Generalitat?
Doncs, no ho sé... [RIU] Si fos per mi, avui mateix! Però no ho tenim fàcil... Després de tot el que hem viscut els darrers anys, el que no podem fer és rendir-nos. L’única manera de somiar en aconseguir la independència o, fins i tot, d’impedir que ens passin per sobre i acabar diluïts és mantenint-nos units. Per això vaig voler que Sempre dempeus fos el títol del disc. Encara que sembli que el moviment no està ‘de moda’, ara més que mai és el moment per reivindicar que, igual que em passa a mi, hi ha moltíssima gent que ens sentim catalans i n’estem orgullosos. No hem de mirar cap a una altra banda, hem de deixar clar que encara som aquí. És un missatge de resiliència per dir que, malgrat que hi hagi gent a la qual li agradaria que desapareguéssim o que ens conforméssim en ser espanyols, nosaltres no desapareixerem, ni ens hi sentirem mai.

Un dels senzills d’avançament que han causat més furor ha estat “Actitud”, on canteu: ‘La teva actitud és qui escriu el teu demà’. Quina és la vostra manera d’afrontar la vida?
En el meu cas, sempre he lluitat per fer el que creia i no pas el que tocava. Necessito moure’m i no mantenir-me estàtic fent sempre el mateix. De fet, de més jove vaig aconseguir una plaça de funcionari per treballar a la ràdio municipal de Calafell, però vaig acabar rebutjant aquella oportunitat, perquè no volia passar-me tota la vida amb la mateixa rutina. He lluitat sempre pels meus somnis i no m’he rendit mai. I quan ha costat, no he buscat culpables, ni excuses. M’he aixecat i hi he posat encara més ganes. No sé si és la millor manera, però aquesta ha estat la meva actitud.
 

Ets un gran aficionat al Barça. Al disc cites l’època daurada amb Pep Guardiola com a entrenador (“Fins al final” i “Milers d’espurnes”). La trobes a faltar?
Va ser meravellós però alhora irrepetible! Tenir en un mateix equip els tres o quatre millors jugadors del món i que fossin tots de la Masia, a més del millor entrenador, serà molt difícil de tornar a veure. Per mi, de fet, impossible. A més, em va agafar de jove. Va ser una època molt maca, perquè tots els astres es van alinear.

“Fins al final” és tot un cant d’amor que parla dels moments màgics, únics i irrepetibles que es poden arribar a viure. Quants instants d’aquests has viscut?
Molts! De vegades penso que massa [RIU]. He estat un privilegiat i he tingut molta sort. Des del 2013 Buhos hem actuat a la majoria de grans festivals catalans i als millors escenaris, i fa 12 anys seguits que toquem a les Festes de la Mercè de Barcelona. És una animalada! Fa vertigen, perquè és molt difícil mantenir el ritme i les mateixes sensacions. Sempre penso que, quan deixi la música, no sé on trobaré la mateixa adrenalina. Res del que hem viscut es pot comprar en cap botiga, perquè no té preu. Crec que tothom, alguna vegada, hauria de poder viure el que hem sentit a dalt de l’escenari.

A “Milers d’espurnes” cantes amb Las Migas, que hi aporten un toc aflamencat. Sempre estàs obert a provar nous estils?
I tant! En aquest cas, quan estava component la cançó, que és autobiogràfica, vaig pensar que seria genial aportar-hi matisos del flamenc. Soc xarnego, perquè el meu pare i la seva família són catalans, però la meva mare i els seus pares eren immigrants que en el seu moment van venir a viure a Catalunya. Vaig trobar bonic que aquest tema combinés el que hem fet sempre amb sonoritats més aflamencades, i per això vaig contactar amb Las Migas. Al final ha sorgit una cançó molt original, amb la qual molta gent s’ha sentit identificada.
 

La lletra diu: “Cada vespre sortien milers d’espurnes, no com ara que els fem créixer dintre les urnes”, referint-vos a la mainada. Què ha canviat des que éreu petits?
Moltes coses! Nosaltres érem uns nens que ens passàvem el dia amb la colla al carrer. Vam créixer molt lliures i feréstecs. La manera d’educar d’ara és tenir-los dins d’urnes. Jo el primer! A més, m’adono que avui les criatures tenen molt menys respecte pels pares i mares, o pels mestres. No hi ha disciplina, ni tant de sacrifici com abans, i encara menys passió per la cultura. Anys enrere, el que volíem era ser cultes! Ara sembla que això ja no té tanta importància...
 
“Milers d’espurnes” és, segurament, la composició més madura del disc, on compartiu reflexions tan bones com ‘ser ric és tenir els avis per Nadal’. Què és el que més valores?
Probablement, deu ser la cançó més madura que he escrit. Vaig estar un any sencer per acabar-la! Volia fer-la sense pressa i construir-la, gairebé, com si fos una pel·lícula, plasmant-hi el que més valoro actualment, que és estar amb els meus fills i la gent que estimo.
 
Al tema “Amb tu” han debutat cantant els teus dos fills, la Ivet i l’Ixent. Com ha estat l’experiència de fer una cançó amb ells?
A casa tenim un espai que és ‘l’habitació de la música’. Allà, la Ivet hi toca el piano i l’Ixent la guitarra, i des de ben menuts juguem a compondre. La Ivet ja cantava i componia als 10 anys! Un dia va venir a la meva habitació i em va ensenyar uns versos que havia escrit. Em vaig animar i li vaig dir: “Per què no fem una cançó junts?”. I així va començar l’aventura. La Ivet i jo vam escriure la lletra, i l’Ixent amb la guitarra hi va posar els primers acords. Per aquesta cançó –i també per la resta– aquest és, sens dubte, el disc més especial que he fet mai. És l’àlbum més complet de Buhos.