El cantautor de Xàtiva Abraham Rivas acaba de presentar Hivern perfecte (autoeditat, 2024), un disc introspectiu de vuit cançons que explora emocions humanes profundes com l'amor, la identitat, la memòria o la transitorietat de la vida. Amb aquesta referència, ja disposa de set discos editats si comptem discos llargs i EPs i l'àlbum compartit amb Xavier Morant.

Quan vam estrenar "No hi tornarem" ens vas dir que era un disc de rock.
Sí, però potser em vaig emocionar massa escoltant-lo. Pense que està en una línia un poquet més folk rock que els anteriors, però no el consideraria un disc de rock, ara mateix. És un poc més elèctric perquè es basa més en la guitarra elèctrica que en altres instruments.



Però l'etiqueta de cantautor et segueix definint.
Sí, és el que soc. El que passa és que, de tant en tant, la música que escolte se n’ix una mica i s’escolen alguns elements de jazz o de rock.

En aquest disc, els textos tenen molt de pes.
Ho intente i faig el que puc. No em considere un poeta encara que intente emprar un registre que puga resultar poètic. Pense que no és exactament la mateixa cosa. Quan transcric les lletres i les poso en ordre, m'adone que hi ha molts elements de la poesia en què no estic molt segur, per exemple a l'hora d'on tallar un vers. No puc llegir-los com poesies perquè sense la música potser no tenen tota la seva dimensió. Però si a algú li sembla que sí, per a mi seria fantàstic.

Cadascuna de les cançons del disc té la seva personalitat, però sí que hi ha una sèrie de temes que van sortint en més d'una cançó: l'amor en diferents facetes, la recerca de la identitat, la transitorietat de la vida…
Exactament. N'hi ha uns quants que són una mica més hivernals. I jo pense que el fil conductor, si n'hi ha algun, és que la paraula hivern apareix en gairebé totes les cançons. N'hi ha dues o tres que no la contenen, però la resta sí, i en cadascuna té un significat diferent. Per exemple, "L'hivern perfecte" simbolitza aquests temps un poquet massa estructurats en el nostre àmbit capitalista on tota la vida està molt cenyida per un llistat de drets que no resulten massa alliberadors. En una altra, simbolitza la crescuda del feixisme, i a “tots els estius” parlo de l'hivern en contraposició a tots els estius que portem a dins. És un tema que vaig començar a escriure arran dels fets del Primer d'Octubre i malauradament no ha passat de moda. En un altre tema, fa referència a una etapa més madura en les relacions personals, una vegada passada l'etapa de l'amor romàntic…

En algun moment sembla que fas cançons també com a teràpia. És així?
Sí, sempre resulten ser una mica terapèutiques, però no n'és la intencionalitat principal. Quan ja no tens 20 anys i sembla que la vida ja no et portarà gaires aventures noves, parles de les coses que tens més a prop i és quan detectes mancances i tristors, i vols aferrar-te el que tens. Aleshores, sí, les pors, les malenconies…

Tu simultanieges la teva faceta artística amb una altra activitat laboral. Això et fa ser un creador més lliure?
Sí, ara mateix tinc un altre treball a temps complet en l'educació. Fer cançons i enregistrar-les és l’única faceta musical que he volgut conservar. I en aquesta faceta és precisament on jo puc parlar de les coses que em passen. Potser per això tenen aquest aire un poquet confessional, autoterapèutic… I sí, això em permet molta llibertat i em permet fer la música que a mi m'agradaria escoltar.