Després de gairebé un any de preparació, ahir Al·lèrgiques al Pol·len van pujar a l’escenari de la sala 1 d’Apolo, amb el cartell de sold out penjat a la porta. La girlband barcelonina presentava el seu quart disc, Al·larma (Niu/Montebello, 2024), un treball en què han fet un pas més cap al rock, sense perdre les melodies pop que les caracteritzaven.
              
Passades les nou de la nit, en un Apolo a vessar, els llums blancs que il·luminaven la sala van deixar pas a un vermell que va tenyir a tots els presents. El retruny de la bateria de Berta Batiste va fer caure el teló que les amagava, ensenyant les seves sis figures amb uns outfits de 10, seguint l'estètica amb què han jugat al disc i incloent alguna peça de color vermell, ja marca de la casa. Només tocar la primera nota de “Més viva que mai” —amb aquell inicial “Queda’t, una mica més”—, l’energia de la sala ja era al cent per cent. Amb “Complicada” i “Els teus errors”, del nou disc Al·larma, totes sis van deixar clar que havien pujat a l’escenari a donar-ho tot, i el públic que havia arribat per a igualar, o fins i tot intentar superar, la seva energia.
 
En la gairebé hora i mitja que va durar el concert, hi va haver molts moments que van fer posar la pell de gallina. Amb els primers acords de “Divendres tanca tard” amb Joana Subirats i Marina Rico esquena contra esquena, es va poder intuir que, el que el grup estava a punt de fer a l’escenari, seria màgic. I no era mentida: juntes van aconseguir crear una atmosfera única i traslladar tot el públic a un altre univers només amb les seves veus i la guitarra acústica de Subirats.  
 
Tot i que després d’aquest concert ja les podríem considerar estrelles del rock, Al·lèrgiques al Pol·len van fer honor al tema “Estrelles del pop”, inclosa en el seu tercer disc Cants, crits i baralles (Montebello, 2023), que va acabar amb Marina Rico fent-se lloc entre l'audiència per deixar pas a un dels moments estel·lars de la nit: Dan Peralbo i ella cantant “Fer-ho tot malament” enmig del públic de l’Apolo. Poc s’ho esperava la gent que el cantant emergís per interpretar la seva part mentre la seva banda, El Comboi, tocaven dalt l’escenari amb la resta de la girlband. Una imatge per emmarcar. Però la de Dan Peralbo no va ser l'única col·laboració de la nit. Quan ja portaven mitja “Bombolles” —també del tercer disc— cantada, i alguns ja pensaven que no sortiria, es va escoltar la veu de Maria Jaume, que va sorprendre el públic saltant a l’escenari per cantar la seva part del tema.

La setlist, pensada per combinar les cançons del nou disc i els seus hits anteriors, també va incloure una versió ben especial per al grup, que canten a porta tancada abans i després dels concerts: “Del montón”, de Sr. Chinarro, a la qual van posar veu Marina Rico i la teclista Maria Riba en una interpretació que recorda la que fa el duet Cala Vento, uns dels productors del disc, i que van anomenar “la cançó d’Al·lèrgiques”.
 
“«Lluna blanca» la vaig escriure per la meva mare, que va morir fa una mica més d’un any, i per tots aquells que la vau conèixer”. Amb aquestes paraules que l’audiència va acollir amb un respectuós i absolut silenci, Marina Rico va començar a cantar el tema només acompanyada de les guitarres de Joana Subirats i Emma Dotres i les segones veus de les seves companyes—i de tot el públic—, que aviat s’hi van afegir. Un moment que va demostrar la germanor que hi ha en el grup i va deixar clar que Al·lèrgiques va més enllà d'un grup de música, que són una família on el més important és donar-se suport entre elles. El tema va acabar amb un emotiu aplaudiment del públic, que s’havia rendit entre llàgrimes a la cançó.
 
Després de “Nem fent” —que va fer que tot l'Apolo continués amb les emocions a flor de pell—, el grup va aprofitar per agrair a tot l’equip que havia fet possible aquell concert, i també als productors amb qui havien fet el disc. Això va donar pas a “Anestèsia total” i a “Lo Lo Lo” —sense Figa Flawas, que eren també de concert—, en una mena de ràfega d’energia incommensurable abans d'arribar a les íntimes i tendres “Sal i vespre” —del segon disc De sobretaula (Montebello, 2021)— i “Ferides”, amb Subirats al capdavant.
 
Tot i intentar fer veure que el concert s’havia acabat i que marxaven, el públic va reclamar més temes a ritme de “No n’hi ha prou”. Però tot i que va semblar que havien tornat a pujar, la que va aparèixer a un escenari tenyit de blau va ser Ven’nus, que va començar a cantar “Paraul·les d’amor”. Amb tot el grup ja de nou tocant, el dubte entre el públic inquiet era si Joan Manuel Serrat —intèrpret original de la cançó i l’altre col·laborador en aquesta versió— apareixeria a l’escenari. Al final, però, es va deixar veure a la tribuna, des d’on va cantar sense micròfon la seva part mentre, tant públic com les intèrprets des de l’escenari, miraven cap allà.
 
Al·lèrgiques al Pol·len van dedicar “100mil poemes” a elles mateixes de fa sis anys, quan van començar a rodar amb el grup, i van interpretar “Que si, que no” amb tot el públic fent els cors i amb un solo de Maria Riba al teclat. Per rematar-ho tot, el grup va oferir dos dels senzills d’Al·larma, “Poeta modernet” —que òbviament va incloure el ball que s’ha fet viral a TikTok— i “Carinyo meu”, que va donar un final apoteòsic a un concert de presentació únic.
 
L’explosió musical i l’espectacle visual que ahir Al·lèrgiques al Pol·len va dur a l'Apolo deixa clar que el grup no ha fet més que començar. Van demostrar que volen anar més enllà i que s'han treballat un directe de primera per a aquest concert. Amb uns moviments i coreografies que les feien omplir l'escenari com mai, amb més dinamisme, una cura extra dels instrumentals, i amb un setlist pensat al detall, tant per als nous fans com pels que hi són des del primer dia. Aquest sold out en el seu primer concert a la sala Apolo i tota la feina feta entre bastidors les consolida com unes estrelles de veritat, facin pop o facin rock.