A la seva Noticia de la poesía catalana, Enric Casasses presenta Guillem de Berguedà com “el més gran insultador poeta de la història” i Peire Cardenal com “el gran mestre de la cançó protesta”. D’aquell esplendor aprovençalat i popular venen les nostres millors cançons. I ben a prop dels vells trobadors camina un dels nostres millors cantautors, Francesc Pi de la Serra: mestre de l’insult, la blasfèmia i les lletres corrossives. Del monosíl·lab, l'al·literació, l'onomatopeia i l'escatologia. Hi ha patums artístiques que quan es van fent grans s'acartronen i es posen solemnes. En Quico, no. Ha sabut conservar aquell aire ferèstec, llengut, juganer i irreverent que el fa tan entranyable.

El trentè BarnaSants festeja tres dècades de camí i commemora el mig segle que fa que el dictador va morir al llit. Per això ha decidit muntar una programació on tindran molt de pes les cançons que fa més o menys cinquanta anys van acompanyar les lluites contra les dictadures a Europa i Amèrica. I per això ha aixecat el teló amb una patum que mai ha fet patam, Pi de la Serra, molt vinculada a la història del festival i també al seu incombustible director, Pere Camps.

A L'Auditori, en Quico va anar per feina, arrencant amb dos trumfos pesants i definitoris: "Passejant per Barcelona" i "La cultura". Són cançons, com totes les seves, massa rebuscades i iròniques per haver esdevingut himnes de masses; són cançons que colpeixen i fan pensar tothom qui les escolta. Igual avui que quan van ser escrites.

Un dels trets característics d'aquest Barnasants és que cada cantautor oferirà algunes versions d'altres col·legues, per donar una idea de col·lectivitat i organització. Pi de la Serra no n'ha fet gaires i va bastant per lliure, però les seves cançons estan plenes de referents més o menys explícits: Chico Buarque, Paolo Conte... i tots els grans mestres del blues. Al concert del Barnasants, va versionar el Guillem d’Efak més amorós ("Blues en sol"), l'Ovidi Montllor més líric (“Escola de Ribera”), i també una mestressa habitual en els seus directes, Memphis Minnie (“Me and my Chauffeur”). Perquè a Pi de la Serra, ja ho sabeu, li agrada el blues. I també el swing descregut d’un occità afrancesat com Georges Brassens.
  Sense col·laboracions ni mandangues, assegut amb la guitarra elèctrica al costat de Joan Pau Cumellas i la seva harmònica, Pi de la Serra es va presentar en el format essencial i cru amb què es passeja els darrers anys. Eren un trio amb la guitarra extraordinària d'Amadeu Casas, però quan aquest va morir van seguir com a duo. No els fa falta gaire cosa més, són com dos pals plantats en una cruïlla de camins. Les harmòniques de Cumellas van sobrades i són un coixí fantàstic per a les fiblades elèctriques de la guitarra.

"Mediocritat", "Lladre de paraules", "Repoblació forestal", "El burro i l'àguila"... van anar sonant cançons escrites en diferents etapes que sonen totes com si s'haguessin escrit avui. No sabem si perquè en Quico és un visionari o perquè la ràbia del gos –el feixisme– no hi ha manera de treure'ns-el de sobre. La realitat és tossuda, però les cançons que li planten cara també. Ara, en Quico, al costat d'aquests clams més exclamatius, intercala també peces de profunda tendresa: "Sé", "Suau" i una nova de trinca, "Llunetes", que és com un petit conte infantil fascinant. 

Cantautor i harmonicista van tensar un dels seus clàssics primers i més coneguts, "L’home del carrer", duent-lo per jocs harmònics i melòdics imprevistos. Molt més contundents i corejables van sonar les dues pedrades finals: "Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol" i "Merda". Als bisos, una carta de presentació diàfana –"Jo soc Francesc Pi de la Serra"– i una versió instrumental de "Blues en sol. Deia un altre barceloní de classe treballadora que l’amor i la guerra son la sal de la terra. I així segueix estimant i lluitant en Quico, tallant caps de suro amb el seu sabre i clamant per la llibertat.
 

Pi de la Serra al final del concert Foto: Juan Miguel Morales