Els Pets han decidit celebrar els seus quaranta anys amb una gira dedicada a interpretar íntegrament quatre dels discos més representatius de la seva carrera. Amb un títol que no podria ser més rodó: Cantant les quaranta. Un repte que aspira a arribar a la quarantena de cites al llarg d'aquesta temporada, i que ahir dissabte va donar el tret de sortida a l'Auditori de Girona.
 
Pel primer dels concerts, els de Constantí van reivindicar en directe els discos Som (RGB Suports, 2018) i Calla i balla! (Discmedi, 1991), dos àlbums importants separats per més d'un quart de segle de distància. Si bé el primer és una de les mostres més notables del pop tardorenc que ha tenyit els darrers treballs, el segon va ser una de les obres icòniques del Rock Català d'inicis de la dècada dels noranta, un meritori intent de suplir les mancances musicals amb enginy i autenticitat. Però comparteixen alguna cosa més: ambdós respiren un cert aire de renaixement, de “nova vida”, una circumstància identificable en el canvi de productor.
 
A Calla i balla! van treballar per primera vegada amb Marc Grau, després de la inexperiència que destil·lava el seu debut homònim (Discmedi, 1989), farcit de bones intencions i de maneres més aviat discutibles. Era el primer pas decidit cap a la professionalització d'una formació que cada vegada es sentia més còmode en l'ofici. Som, d'altra banda, va significar el primer treball amb Joan Pons (El Petit de Cal Eril), i el descobriment d'una nova manera de treballar a l'estudi, en una gravació feta al Teatre de Ca l'Eril a Guissona (la Segarra).
 
En format de sextet, Els Pets van mostrar-se davant del públic gironí amb una espectacular escenografia presidida per un “40” il·luminat al bell mig de l'escenari. La formació, la de les grans ocasions: Lluís Gavaldà (veu i guitarra), Falín Cáceres (baix), Joan Reig (bateria), Vidal Soler i Marcel Cavallé (guitarres) i Joan Pau Chaves (teclats i harmònica). Toc d'inici, i el grup va enfilar “Wittgenstein” amb seguretat, com a primera mostra d'un repertori vocalment exigent. Saltant-se l'ordre del disc per adequar millor la dinàmica del concert, Els Pets van desgranar fil per randa les cançons de Som, amb alguns moments realment memorables.

El primer, evidenciar que “La vida és molt avorrida sense el teu cos” és una de les millors balades nostrades de la dècada. El segon, l'estrena en directe de “El dia que et vas trencar”, qualificada per Gavaldà com “la cançó més trista de la història d'Els Pets”, i que per aquest motiu havia saltat de les presentacions en directe del disc. El tercer, el poder magnètic de “No vull que t'agradi aquesta cançó”, un bon exemple dels mitjos temps tardorencs del grup del Tarragonès –amb picada d'ullet inclosa al “Norwegian Wood” dels Beatles–. I el quart, la interpretació de “Corvus”, la corprenedora cançó que Joan Reig va escriure sobre els abusos que va patir per part del rector de la parròquia quan ‘érem nens empaitant la vida pels carrers’. Una cançó culminada amb una coda magnífica i poderosa, que va aturar el concert i va posar dempeus tot el públic de l'auditori. Un tema que parla de “coses que no haurien de passar mai, però encara passen i passaran”, com va explicar Reig.

Revisar repertoris antics pot arribar a ser un veritable esport de risc. I més en el cas que ens ocupa, el d'un grup que ha sobreviscut durant quatre dècades amb notables canvis estilístics al llarg de la seva trajectòria. Però si d'alguna cosa Els Pets es poden sentir orgullosos és d'haver sabut envellir a la vegada que les seves cançons guanyaven en maduresa, consistència i atemporalitat.

Cinc minuts de pausa, i s'imposava un canvi de registre obligat per afrontar Calla i balla! D'entrada, les americanes es van quedar al penja-robes i la platea va rebre el cèlebre “Tarragona m'esborrona” alçant-se de les butaques per ballar al ritme del rap primerenc de Gavaldà i Reig: ‘Pont del Diable, carrers de la part alta, Francolí brut i encongit, / al obrir la porta, cortines que es mouen, quan arribes a les sis’. Restava certa curiositat per comprovar com podien defensar un disc que deu bona part del seu èxit al context, a la talentosa producció de Marc Grau, i als poderosos Vents de Bayona, en el seu moment arranjats –poca broma!– per Pep Gol (La Vella Dixieland). Prova superada, amb nota.

Reconfortava veure com Vidal Soler (Copa Lotus) es movia –guitarrísticament– com peix a l'aigua amb un cançoner més gamberro que el de la primera part del concert. Va ser memorable la seva introducció a “Dins de cada cotxe hi ha un animal”, tot emulant el Jimmy Page de “In My Time of Dying”, o el punk old school de “No ting ganes”, on el vilanoví i Cavallé van gaudir d'allò més damunt l'escenari. “No soc un forat”, amb un arranjament que podria defensar The Mike Flowers Pop, va ser anunciada per Gavaldà com “la primera cançó antipatriarcal de la música en català”, i “Mosquits a l'aixeta” –amb Chaves a l'harmònica– com un tema “per promoure el sexe segur”.
 
Una segona part més festiva i desenfadada que –entre d'altres– va servir per comprovar com la senzillesa d'“Està plovent” ha envellit gairebé tan bé com “S'ha acabat”, el tema de Reig que de ben segur li hauria agradat escriure a Gavaldà. I també que al solo de guitarra que va immortalitzar Marc Grau ni li manca ni li sobra una sola nota. Un tractat cum laude d'economia musical.

Un festiu –no hi cap altre adjectiu– “Vine a la festa” va posar punt i final al concert. Com a bisos: “Pau”, recentment reivindicada pels empordanesos Cala Vento, i la inevitable “Bon dia” per recordar com ‘la vella Montserrat desperta el barri a cops d'escombra, tot cantant’. Salutació final amb “Xaví” com a banda sonora, un groove funk cantat en caló per Peret que servia alhora com a declaració d'intencions.

Noel Gallaguer canta a “Don't Look Back in Anger” com els records es desfan lentament fins arribar a desaparèixer, i sobre l'esforç que cal fer per retenir-los sense mirar enrere amb ira. La música del trio de Constantí activa indrets de la memòria que evoquen a la tendresa, a la felicitat, a la bellesa de les coses petites i al valor d'allò que és proper. I és això és el que els ha permès seguir fent cançons durant quaranta anys sense necessitat de mirar enrere amb ira i sense perdre, disc a disc, ni un sol gram de certesa. I és que les cançons d'Els Pets són casa.  

Avui, l'Auditori de Girona reviurà dos àlbums històrics. El zenit de la popularitat que els va suposar Bondia (Discmedi, 1997), i l'obra mestra de la col·laboració amb el productor Brad Jones: Agost (Discmedi, 2004), una magnífica crònica sobre l'enyorança quan mor l'estiu.