El cinquè àlbum del raper barceloní Sergi Sala, més conegut com a Senyor Oca, es titula Metall (Radi Solar, 2024). Plantejades com si fossin una experiència visual i sonora, les cançons juguen amb la mal·leabilitat. Les lletres són punyents i dialoguen amb les angoixes, la mort i el temps, sense oblidar la duresa de la vida. El novembre ens en va descobrir ja la primera meitat sota un EP del mateix nom, i avui n'hi afegeix sis nous temes.

 
Què té el metall que sigui el protagonista del disc?
M’agrada explicar històries i dissenyar un somni lúcid amb cada àlbum. En aquest cas, la primera cançó, “Metall”, és l’eix transversal del projecte. Vaig estar mesos pensant en el títol i vaig veure que el metall, per les seves qualitats, és un material oníric i també mal·leable, però que alhora representa la cruesa.

És fàcil identificar els sons metàl·lics al llarg del disc. Les lletres són punyents i fan pensar en la fragilitat de la salut mental?
Els meus darrers dos anys han estat els més durs de la meva vida. He escrit lletres molt emocionals i que parteixen de la meva construcció personal i vital. La duresa de la vida i la manera com surfeges la mal·leabilitat també tenen una base metàl·lica.

El metall simbolitza la ment humana i els teus pensaments?
Sí, és un reflex de la construcció dels meus pensaments i com els he integrat en la meva personalitat. Amb Metall no he fet una cura de la meva salut mental, sinó que es tracta una purga per assolir l’autoconstrucció. Escriure les cançons m’ha autoajudat molt en aquest procés, perquè descriuen el meu món interior. La gent em coneixerà a fons si aconsegueix desxifrar-ne les lletres, perquè són la pura realitat dels meus pensaments.

Les cançons parlen de temes humans i universals, però t’has identificat com un artista situat als marges. Per què?
Senyor Oca és un projecte amb un altre ideal d’èxit. Per mi des dels marges vol dir que jugo amb la indústria musical fins on ens interessa. Faig música per a persones a qui agrada el cultiu del món interior. M’agrada cuidar les arrels, i si la gent vol veure la flor, primer haurà de regar la planta i veure com creix.

Hi ha paraules recurrents a les teves lletres com ‘lòbul frontal’ o ‘aixopluc’. Són casualitat o una marca distintiva?
I encara m’atreviria a afegir ‘atmosfera’ a aquesta llista! [Riu]. Procuro jugar amb les metàfores, perquè algunes d’aquestes referències acaben sent els subjectes del meu imaginari. Intento recórrer a frases antigues i tornar-les a posar en pràctica per saber que em segueixen representant. Per mi, aquesta manera de crear és un símptoma d’èxit.

L’àlbum pren moltes formes metàl·liques. Entre “Metall” i “Fluctuant” es genera un diàleg que evidencia l’ansietat?
Sí, perquè són els dos pols que generen la connexió metàl·lica. A “Metall” canto: ‘Mor un tros de mi quan no hi ets, el cor galopa com un cavall’, una frase que és pura ansietat. La vaig escriure molt trist i fet pols, però queda camuflada amb la base enèrgica. Per contra, “Fluctuant” és una lletra amb més ego, que demostra, sent i connecta amb tot el que estic fent.


“Freestayla” representa un fil de llum. El metall brilla i esquives els obstacles per tornar a passejar per la vida?
Les cançons “Metall” i “Fluctuant” són el reflex del pur drama [Riu], mentre que “Freestayla” és una història que juga amb la vida. Per molts problemes que tingui, la realitat és que segueixo viu. Amb els problemes mentals només hi ha dues opcions, o caus avall o gestiones la teva ment i el teu voltant. I la resta del que queda és intentar fluir amb la vida mateixa.

El tema “Paraula” torna a enfonsar-se al fons del pou. El metall es torna cru i diu: ‘Sento plaer amb el dolor’. És una lletra amb un aire una mica masoquista?
És una manera de dir que soc dins el pou, però a gust. He tocat fons i ballo damunt la meva tomba. És una cançó poètica, perquè quan dic ‘sento plaer amb el dolor’ ho relaciono amb la intensitat amb què visc les coses. De vegades, quan fa mal hi ha un cert morbo en el dolor. I en aquest cas, parlo de la manera com l’afronto.

“Enough to Break”, amb Sr. Wilson, és la pressió de crear?
Sí, perquè amb ell ho hem viscut molt. És un tema amb un significat fort sobre morir i néixer a l’instant. I això ens passa quan pugem a l’escenari, perquè ho donem tot i quan acaba hi ha una catarsi.

A “Dansa de la mort” hi ha molts canvis de ritme.
Aquesta cançó va sortir sola i és molt forta. Explico un punt de la meva vida en què no em vull suïcidar, però l’única opció que tinc per continuar vivint és morir. Invoco la dansa de la mort perquè se m’endugui i la pugui acabar ballant. Al final la cançó es transforma i acaba explicant què és la mort estant mort.


Al disc hi col·labora Adala, que a més és el nou editor del teu disc amb Radi Solar. De què parla “Sense pressa”?
Diu que no s’ha tenir pressa per estar bé quan et sents malament. Amb la música he après que l’autèntica satisfacció és entendre els processos. Si sempre penses en el futur et perds el present.

Què és la “Laniakea”?
És el cúmul de galàxies on hi ha la Via Làctia. És el més gros que hagis pogut veure mai. La cançó comença amb rap, però de sobte explota. És una tralla estratosfèrica! [Riu]

Serà especial la posada a escena de 'Metall'?
Hi haurà plataformes metàl·liques que representaran una muralla i jugarem amb les llums. Portaré una corona de ferro i generarem un somni lúcid enfocat a sentir i treure el Déu que portem a dins.